La insídia té molta tirada, Aída Nízar i Rosa Díez són l’avantguarda d’una actitud que s’escampa. A la tribuna d’oradors i el prime time de la telebrossa mana la llei del més fort i, a falta d’arguments, sempre va bé un exabrupte. Ningú està lliure de caure en la vilesa, a tots els camps la zitzània brosta. Em dol vore que els companys del SEP (Sindicato de Empleados Públicos) han entrat en eixe joc. En conec uns quants, tots diuen —potser només m’ho diuen— que estan per la normalització del valencià. L’objectiu del Pla Pluriennal de Política Lingüística que acaba d’aprovar la Universitat és justament eixe: avançar en la normalització de la llengua pròpia. És complicat tirar endavant plans així, cal ser ambiciós, però realista; ferm, però no inflexible. I sobretot cal sumar complicitats, el SEP hi està en contra i això contradiu el que em diuen.
L’únic objectiu que veig a la seua discrepància és guanyar platea. Hi ha gent en contra del valencià; trobe poc tolerant la seua posició, però és tan legítima com la meua. Aprofitar un prejudici per a ampliar-se l’espectre enverina l’ambient. El Sindicat pot esgrimir l’adequació pressupostària, molt bé, però se li veu el llautó quan afirma que el Pla “xoca amb la realitat social en què està immersa la Universitat” i defensa “la llibertat per utilitzar tant l’espanyol o castellà com el valencià”. No hi haurà mai verdadera llibertat per a utilitzar el valencià mentre un dels interlocutors no estiga suficientment capacitat per a, almenys, entendre l’altre. Quant a la realitat social, crec que serà millor passar de l’encesa opinió personal a la freda quantificació percentual. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (v. Els usos lingüístics en les universitats públiques valencianes), a la Universitat d’Alacant entenen correctament o bastant bé el valencià el 91’5% del PDI, el 95’3% del PAS i el 87% de l’alumnat. Si d’entendre passem a parlar, el parlen correctament o bastant bé el 57’8% del PDI, el 72’5% del PAS i el 69’4% de l’alumnat.
Quant a aptituds, la realitat en què estem immersos permet aspirar a l’equilingüisme, és a dir a un bilingüisme sense diglòssia, sense que els valencianoparlants hagen de ser valencianocallants. La Universitat pot ser també un àmbit d’ús propici per a qui està aprenent esta llengua. Tenim, teniu, l’aptitud favorable, ara us falta l’actitud. Ànim i reflexió, amigues i amics.
Malauradament al final sempre descobrim els llops amb pell de corder, que es disfressen de solidaritat amb Palestina, amb el poble Saharaui, les balenes i les foques , que per cert els hi queden ben lluny. Però quan s’invoca la solidaritat i acceptació cap a la nostra llengua, s’acaba la festa.
Què bordet que ets! No pense discutir amb tu; les raons del SEP ja estan explicades al seu escrit (http://www.ua.es/sep/), però és el document que ara no s’ha atrevit a presentar el rectorat però que si s’han treballat, el reglament, el que pot ferir més sensibilitats i ser, en alguns casos, contrari a la llei.
D’altra banda, haguera segut molt convenient que aquest documents s’hagueren fet públics per a tota la comunitat universitària en el moment del debat abans de la seua aprovació, no secrets i amb amenaça de mesures si es feien públics. Quina por hi havia?
Salutacions.
Benvolgut amic:
Dubte que la posició de la ignorància i el menyspreu siga mai legítima, en tot cas pot ser legal, pero la llei és una cosa i la justícia i la raó són altra. Com que l’oportunisme és molt patidor i dóna lloc a tot, fins i tot a l’aparició de sindicats sencers, no és estrany que de pares així isquen declaracions com eixa.
He llegit el document del SEP i entenc que demane la mesa negociadora –això sempre és un recurs sindical–. Malauradament, l’única cosa que veig clar és que si el que proposa el pla encara no s’ha aplicat, doncs, les mesures per al compliment del règim de doble oficialitat lingüística que es suposa que tenim al País Valencià estan molt endarrerides en eixa universitat.
D’altra banda, entenc que el SEP demane la garantia de la «llibertat», però no veig que diga enlloc del seu document que la llibertat dels ciutadans té a vore amb el compliment que facen els treballadors públics dels seus deures, en este cas, dels seus deures lingüístics. Una altra cosa és que fins ara no n’hagen tingut, de deures, i que es pensen que això és correcte. Seria ben possible, tenint en compte que la discriminació lingüística afecta «només» els catalanoparlants. Un concepte ben tronat de llibertat.