Despús-ahir ho vaig escoltar a la ràdio: al món hi ha 500 milions de persones que parlen espanyol. Quan jo era xicotet, un programa televisiu proclamava que n’eren 300 millones. Si entre la meua infantesa i despús-ahir deuen haver passat prop de trenta anys, convindrem que la longevitat i l’eficiència reproductiva dels castellanoparlants són paradigmàtiques. A més, i sempre segons la informació radiofònica, l’espanyol serà d’ací a poc la segona llengua més estudiada del món. “La ideología nacionalista imperialista juega con las cifras de hablantes de sus lenguas nacionales de forma realmente escandalosa […] Esta megalomanía no es cosa solo de periodistas, sino que aparece en escritos más reposados y se supone que más reflexivos y estudiados.”

Trobareu les afirmacions entre cometes en el llibre El nacionalismo lingüístico, que recomane sobretot a estudiants de filologia, ciències polítiques, sociologia i totes les combinacions possibles d’estes tres disciplines. L’autor, Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), denuncia l’ús d’un argumentari pretesament científic i lingüístic per a justificar accions i plantejaments polítics, extralingüístics. Entre el munt de textos que el catedràtic cita, trobem que el gèlid distanciament d’alguns lingüistes per a considerar la desaparició de llengües ameríndies s’acalora fins a l’incendi quan és l’espanyol de Puerto Rico el que corre perill davant l’anglés. Deu ser que els toca més de prop. Segons la interpretació del nacionalisme lingüístic, les llengües globals, comunes i universals no tenen component ètnic, són obertes, fàcils, integradores; és per això, i no pel resultat de guerres i imposicions, que tenen tants i tants milions de parlants. Els tancats, els etnocèntrics som nosaltres, usuaris i defensors de llengües petites, amants de l’obscurantisme, gent feréstega i enemiga del progrés.

I eixe criteri ho amera tot. El 2 de juliol passat un diari titulava “Bildu impone el euskera como lengua única en sus apariciones públicas”. En realitat els representants de Bildu no imposen res, simplement opten per una llengua concreta. Penseu que la mateixa periodista podria titular en sentit contrari? Vull dir alguna cosa com “El PP impone el castellano como lengua única en sus apariciones públicas”. Costa de creure, veritat? La notícia barreja l’èuscar amb el tema dels escortes de regidors amenaçats, amb la qual cosa ETA i la llengua basca arriben a l’imaginari del lector en un mateix paquet. Pura casualitat. També fa constar “el malestar de la mayoría de los medios de comunicación convocados que no pudieron recoger la información correctamente” i afig més endavant que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que «todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas»”. Si des de 1979 hi ha cooficialitat, els grans media haurien de comptar amb professionals capacitats en les dos llengües, no siga que algun radical s’enteste a exercir el dret a expressar-se en la llengua pròpia. Bé, per a no fer-ho molt més llarg, acabarem amb una pregunta tipus test:

En quin periòdic va aparèixer la notícia de què parlem?

A) El Mundo

B) La Razón

C) ABC

D) Cap de les respostes anteriors és correcta

Ara feu clic ací per a vore si l’heu encertada.