Després de ser usat, l’oli de fregir és un residu perillós si el deixem anar pel desaigüe. Complica i encarix el funcionament de les depuradores i als rius impedix l’intercanvi normal d’oxigen. Un sol litre d’oli domèstic és suficient per a contaminar-ne mil d’aigua. D’un temps ençà, la ciutadania conscienciada disposa de contenidors on iniciar el reciclatge de l’oli. El que allà deixeu cremat, tornarem a aprofitar-lo com a biodièsel, adobs, cremes cosmètiques, vernís… Jo no utilitze eixos contenidors, amb l’oli usat faig sabó. Només necessiteu sosa càustica, un llibrell de fang o metall, un pal per a remenar la mescla i un poc de paciència. Quan ja ha quallat la cosa, en faig pastilles i, de vegades, les empaquete amb marca i tot: SABÓ FARDATXO. 100 % VALENCIÀ.

Sense proposar-s’ho, l’austeritat dels nostres avis era molt imaginativa i respectuosa amb el medi. No ens aniria gens malament recuperar aquella tradició; això ens reconciliaria amb la part natural del nostre entorn. No ho dic pel sabó, sinó pels usos i virtuts de les nostres plantes. Sé que l’amic Daniel Climent acaba d’esbossar un somriure, el que repetirà este dissabte quan ens trobem a Relleu; anem els dos a un curs d’elaboració de licors d’herbes. El druida serà Tono Belda, gran micòleg, alcoià i alumne meu no fa massa. Semblava al principi tímid, però en la segona classe ja ens va ensenyar el pardal. El té xicotet, però potent i enjogassat, fins i tot ha guanyat trofeus internacionals de cant. I entre tots li batejàrem el gafarró colossal, Pixapí li vam posar.

I si això dels licors agrada, prompte ho durem a la UA.