Home » 2011 (Page 2)
Yearly Archives: 2011
Choví
Entre les 26 candidatures de les eleccions autonòmiques no estava Unió Valenciana. “Que ràpida passa la glòria del món!” va dir el místic alemany; la formació fundada en 1982 arribaria al zenit electoral en 1991 (208.126 vots), va ser decisiva i governant en 1995, però quedà fora de les Corts en 1999 (4’68 %) i continuà llanguint en 2003 (2’99 %) i 2007 (22.789 vots) fins a no presentar-se enguany. El seu president, José Manuel Miralles, és actualment director general de Coordinació del Desenrotllament Estatutari en la Conselleria de Governació. Quan el PP valencià fa de Roma paga a qui faça falta; pregunteu, si no, a Fernando Giner, Mari Àngels Ramon Llin, Rafael Ferraro, Rafael Blasco, Josep Maria Felip…
En els mercats i els ecosistemes, els buits que deixen productes o espècies són ràpidament ocupats per altres. Per a suplir la baixa d’Unió Valenciana, l’electorat comptava amb dos opcions. Els furibunds de l’anticatalanisme, el secessionisme lingüístic i el coqueteig amb la dreta extrema comptaven amb Coalició Valenciana. Els qui temen més al ponent que a la tramuntana, no els fa por la unitat de la llengua i no volen saber res dels extrems podien votar Units per València. Els resultats? CVA: 9.334 vots (0’37 %); UxV: 3.629 vots (0’15%). Els extremistes han dissolt la paradeta electoral i tornen al carrer, aneu amb compte. Els centristes perseveren, volen presentar-se a les pròximes generals.
Ja vorem com queda l’assumpte, no és fàcil aconseguir els avals necessaris. Tant de bo els tinguen ja, la democràcia guanya quan la ciutadania té més on triar. De tota manera el debat no és eixe, del que es tracta és de 
sumar. L’allioli valencianista no acabarà de quallar mentre no compte amb el raig d’oli que Choví té al seu setrill. Sabrà el Bloc moure el boix com toca? Voldran els amics d’Units per València entrar al morter? Com ho veus tu, Carles?
Diversalacant
Del 30 de setembre al 15 d’octubre, Diversalacant du a terme la seua setena trobada intercultural. L’objectiu de la iniciativa és fomentar la convivència, el debat constructiu, l’empatia de l’autòcton i del nouvingut, l’enriquiment mutu, ser-ne un més sense deixar de ser qui s’és. Magnífic esperit, l’Alacant del present i del futur té una fesomia amb trets magrebins, romanesos, subsaharians, llatinoamericans, xinesos… La llàstima és que si revisem l’historial de Diversalacant —almenys el que tenen publicat— hi ha una absència total d’activitats en valencià o que apel·len a la cultura més arrelada d’esta terra.
Entre el 30 de setembre i el 15 d’octubre està el 9 d’Octubre, que s’escriu amb majúscula perquè és una data significativa, una celebració: la del nostre naixement col·lectiu l’any 1238. Ho tenien fàcil per a trobar un lloc a la diversitat més genuïna d’Alacant. Però no, segons el programa demà, dissabte 8, celebraran el Dia de la Hispanitat. Entre ritme de batucada, tast de mojito i pas de sanjuanito, es perdrà un detall inexcusable: la hispanitat s’ha construït sobre la destrucció de les cultures preexistents i els europeus empeltats allà, des que s’independitzaren dels d’ací, continuen l’explotació dels indígenes.
Fins ara almenys, el discurs de la hispanitat és com el de l’espanyolisme: castellanocèntric i excloent. Una altra hispanitat i una altra Espanya són necessàries, però… són possibles? Sembla que no, en vista de la nul·la consideració cap a la nostra cultura que tenen projectes com Diversalacant i de prejudicis reiterats, com el que fa poc manifestava Antena 3 quan va preguntar als seus televidents: “¿Qué te parece que una película rodada en catalán represente a España?”. Per si algú no està al corrent, la pel·lícula és Pa negre i representarà Espanya en els Oscar. La cadena ja ha fet desaparéixer la pregunta del seu web, però el tema ha deixat un llarg rastre. Gràcies a això, he trobat un comentari que vull reproduir en part: “El mero hecho de que se plantee la pregunta me parece impropio de un estado democrático y sólo se entiende ante la voluntad indomable de convertir España en un estado identitario donde sólo quepan los puros de la nación dominante”.
Hispanitat? I un be negre!
Batejos a la Romana
Devia tindre 12 anys quan vaig assistir per primera vegada a una boda civil. Es casava als jutjats d’Alcoi el meu cosí Paco. Seia a la banqueta dels acusats mon tio Paco —un tio gran— i, al meu costat, entre el públic el meu avi Paco. No era home de missa, més bé tot el contrari, però em va dir que allò no era boda ni era res. Devia trobar a faltar un poc de solemnitat. Jo tampoc veia propis d’un casament el lloc, la mecànica fredor amb què el jutge llegí els articles i la brevetat de l’acte. Fa un mes vaig anar de boda, el nóvio també es deia Paco —mi Paco, per a l’afortunada nóvia—, però el conte ha canviat molt. M’acompanyava Robert, cosí, assessor i guardaespatlles meu, es feien les noces en una recòndita platja, un quartet de corda interpretava el cànon de Pachelbel i peces per l’estil, séiem en cadires elegantment vestides i una catifa coberta de pètals de rosa menava els enamorats cap a un oficiant inspirat i amb accent canari. La resta, és a dir menjar molt, beure més i els esposos de taula en taula preguntant si estava tot bo, és més o menys igual des de Canà fins ara.
Efectivament bodes civils i religioses estan ja molt igualades quant a pompa i circumstància, cosa que em sembla magnífica i deu haver encoratjat els regidors d’Esquerra Unida de la Romana (Vinalopó Mitjà) a demanar que es facen a l’ajuntament batejos civils. El ritu inclouria la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets de l’infant i el nounat seria inclòs en un registre de broma. I per a la confirmació civil què? Lectura del codi penal? Com que la catòlica es fa a prop dels 18 anys. Quan la dinyes està més clar: la llei de successions. No sé a vosaltres, però em sembla un poc xocant que des del laïcisme es propose 
de vegades una litúrgia calcada de la cristiana. Per a ser del tot conseqüents amb el materialisme, s’hauria de prescindir de qualsevol cerimònia, especialment amb relació al naixement i la mort. Però és ací on ens assetja l’angoixa existencial. Si bé es mira, ser ateu és tan terrible —en el sentit d’infondre por— com creure en Déu, perquè ens veiem forçats a assumir que el nostre pas per este món no és més transcendent que el d’un calamar arrebossat. Això és el que som?
Noves glòries a Espanya
L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.
Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.
Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.
Ser Joan Fuster
“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”
Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.
No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”
100 anys de Valor
“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”
“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”
“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”
Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.
Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.
Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”
Alfredo Mayo
El govern municipal d’Oriola canviarà els noms dels carrers que encara honoren la dictadura franquista. Retirar eixos honors és una obligació moral i, des de fa uns anys, també legal. Subscric el vell argument: ¿algú trobaria compatible amb la democràcia que Hitler o Mussolini tingueren strassen o vie dedicades? Doncs això que sembla tan clar depén molt del color polític de l’ajuntament. A Elx acaben de rebatejar una avinguda —fins ara es deia del Ferrocaril— amb el nom de Vicente Quiles (1925-2008), alcalde de 1966 a 1979 i, segons Mercedes Alonso (PP), un “demócrata de ideas”. Devia estar pensant l’alcaldessa en la democràcia orgànica, perquè al senyor Quiles l’enterraren amb el taüt cobert per una bandera espanyola un poquet preconstitucional. Benidorm té un carrer important dedicat a Pedro Zaragoza (1922-2008), qui, com a alcalde de 1950 a 1967, tingué temps de sobra per a convertir aquell poblet de pescadors en l’empori turístic que hui coneixem. Don Pedro va ser falangista fins a l’últim moment, però també republicà. Pel febrer de 1996, recordava a Miquel Alberola i als lectors del setmanari El Temps que “els carrers de Benidorm estan tots en valencià perquè els vaig posar jo”, “la primera senyera que s’ha dut en el cotxe d’un alcalde d’Espanya, ha estat la del meu cotxe”, “a casa tinc llibres, com has vist, amb dedicatòries elogioses de Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster”, que l’arquebisbe Olaechea volgué excomunicar-lo per permetre l’ús del biquini a les platges de Benidorm i que Adolfo Suárez, quan era director general de TVE, el va acusar de separatista per haver fet un discurs en valencià a Oliva. “És la meua llengua! La de mon pare i ma mare!”, acabava dient l’exalcalde. En què quedem, per tant? Falangista? Republicà? Liberal? Valencianista? Que cadascú se’l mire com més li plaga.
Alacant està petat de carrers amb reminiscències franquistes, l’associació Alicante Vivo manté una pàgina en què els dóna a conéixer i en demana l’eliminació. Només en alguns casos (esportista Ramón Mendizábal, rector Planelles, Itàlia…) sol·liciten el manteniment del nom; en d’altres, fins i tot proposen denominacions alternatives. Així, el carrer 30 de Març —1939, entrada dels italians a Alacant— hauria de dir-se 9 d’Octubre —1238, entrada dels catalans a València—; la bondat d’una ocupació és qüestió de pervivència. Des d’ací propose jo que el carrer Federico Mayo passe a anomenar-se Alfredo Mayo. La semblança resta confusió a veïns i visitants i els nostàlgics de la dictadura ixen guanyant. Alfredo Mayo, en realitat Alfredo Fernández Martínez (1911-1985), es va sumar als colpistes com a tinent d’aviació, però el seu gran servei a Franco no el va fer damunt d’un caça, sinó davant d’una càmera. Mayo fou l’actor principal de l’emblemàtica Raza —escrita per Franco mateix en 1940 i retallada en 1950 pel mateix Franco, per a eliminar salutacions feixistes, referències a Falange i insults a Gran Bretanya i Estats Units— i d’Escuadrilla, ¡Harka!, ¡A mí la Legión!, ¡El Santuario no se rinde!, Suspenso en comunismo… El Caudillo devia vore en Mayo el que li hauria agradat ser i no era: un tio alt, esvelt, de veu baronívola i gambades atlètiques, un galant.
Per a compensar la via a l’actor del dictador, en demane una per a un insigne de signe molt diferent: Lorenzo Aguirre (1884-1942), basc nascut a Pamplona i valencià d’adopció, maçó, pintor, comunista i al final mort a garrot pels de la xurma feixista. Que no es mereix un carrer?
La puta de Babilònia
Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)
Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.
Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).
L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…
Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.
EL PAÍS
Hui mateix, 08.05 h, coincidisc amb l’amic Joan Galindo quan entrem al treball. Ell també renuncia a fer vacances a l’agost, per a mantindre encesa i insigne l’excel·lència universitària d’Alacant. Afegiu a esta abnegació canicular que estem sense aire condicionat. De res, ho fem per vosaltres. Em demana Joan si no escric, li dedique l’entrada de hui. Però no és meu el moll de l’os, m’aclame a Rafa Company, el mestre, el mentor, l’ocell, la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria. Continuem el tema anterior, tampoc li va agradar, a Rafa, el titular i l’enfocament d’EL PAÍS. Com a ciutadà crític i responsable, va enviar a la redacció del diari este escrit:
Buenos días: acabo de leer vuestra información sobre las apariciones públicas de electos de Bildu, y quisiera saber por qué razones habéis añadido que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que “todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas””. Justamente, de acuerdo con lo dicho en el Estatuto de Gernika, la alcaldesa en cuestión tendría derecho a utilizar la lengua que le plazca de las dos oficiales ¿o no? ¿Acaso dice el estatuto vasco que una persona tiene que usar necesariamente las dos? Como, evidentemente, esto no lo pone en ninguna parte, vuestra crónica es sesgada y verdaderamente fuera de lugar en este aspecto.
Otra cosa es que juzguéis la oportunidad o conveniencia, en términos políticos o cívicos, de que un representante público de un territorio bilingüe solamente utilice un idioma de los oficiales, pero no es esto lo que habéis escrito. Os pondré un ejemplo de Valencia: la alcaldesa de la capital valenciana, la popular Rita Barberá, solo utiliza el castellano en sus apariciones públicas —cosa que yo, como defensor de la pervivencia del valenciano/catalán, considero lamentable— pero con el estatuto valenciano en la mano no se le puede exigir que se exprese también en la otra lengua oficial en la Comunitat Valenciana. Vosotros ¿vais a publicar que “la Sra. Barberá impone el español como única lengua en sus apariciones públicas” y que según nuestro texto estatutario debería cambiar de actitud? ¿A que no? En todo caso podríais (y podéis) opinar sobre las implicaciones políticas, pero nada más.
Alguna vez me he quejado a EL PAÍS por noticias del estilo “el etarra XXXX, que se expresó únicamente en euskera…” ¿Por qué es noticia para vosotros que un etarra o un barrendero —con perdón para los barrenderos— se exprese únicamente o fragmentariamente, o de noche, o de copas, o en la cama, en euskera? ¿Qué interés informativo puede tener una cosa así? Ese tipo de comentarios recuerdan al discurso periodístico oficial del periodo franquista, cuando en España no existían pronunciamentos legales a favor de la pluralidad lingüística. Y dichas redacciones os delatan como un pelín obsesionaditos con la cuestión: vincular noticias de etarras con referencias a la lengua vasca no deja de criminalizar ésta ante la opinión pública que os lee. Y creo que ya vale: al final parecerá que los máximos adalides del euskera son los etarras de look rapado y gestos de machito.
Por último: además de rogaros las modificaciones consiguientes, quisiera que hicieseis llegar estas quejas a la instancia de defensa de los lectores en vuestro periódico.
Encara no ha rebut resposta.
Nacionalisme lingüístic
Despús-ahir ho vaig escoltar a la ràdio: al món hi ha 500 milions de persones que parlen espanyol. Quan jo era xicotet, un programa televisiu proclamava que n’eren 300 millones. Si entre la meua infantesa i despús-ahir deuen haver passat prop de trenta anys, convindrem que la longevitat i l’eficiència reproductiva dels castellanoparlants són paradigmàtiques. A més, i sempre segons la informació radiofònica, l’espanyol serà d’ací a poc la segona llengua més estudiada del món. “La ideología nacionalista imperialista juega con las cifras de hablantes de sus lenguas nacionales de forma realmente escandalosa […] Esta megalomanía no es cosa solo de periodistas, sino que aparece en escritos más reposados y se supone que más reflexivos y estudiados.”
Trobareu les afirmacions entre cometes en el llibre El nacionalismo lingüístico, que recomane sobretot a estudiants de filologia, ciències polítiques, sociologia i totes les combinacions possibles d’estes tres disciplines. L’autor, Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), denuncia l’ús d’un argumentari pretesament científic i lingüístic per a justificar accions i plantejaments polítics, extralingüístics. Entre el munt de textos que el catedràtic cita, trobem que el gèlid distanciament d’alguns lingüistes per a considerar la desaparició de llengües ameríndies s’acalora fins a l’incendi quan és l’espanyol de Puerto Rico el que corre perill davant l’anglés. Deu ser que els toca més de prop. Segons la interpretació del nacionalisme lingüístic, les llengües globals, comunes i universals no tenen component ètnic, són obertes, fàcils, integradores; és per això, i no pel resultat de guerres i imposicions, que tenen tants i tants milions de parlants. Els tancats, els etnocèntrics som nosaltres, usuaris i defensors de llengües petites, amants de l’obscurantisme, gent feréstega i enemiga del progrés.
I eixe criteri ho amera tot. El 2 de juliol passat un diari titulava “Bildu impone el euskera como lengua única en sus apariciones públicas”. En realitat els representants de Bildu no imposen res, simplement opten per una llengua concreta. Penseu que la mateixa periodista podria titular en sentit contrari? Vull dir alguna cosa com “El PP impone el castellano como lengua única en sus apariciones públicas”. Costa de creure, veritat? La notícia barreja l’èuscar amb el tema dels escortes de regidors amenaçats, amb la qual cosa ETA i la llengua basca arriben a l’imaginari del lector en un mateix paquet. Pura casualitat. També fa constar “el malestar de la mayoría de los medios de comunicación convocados que no pudieron recoger la información correctamente” i afig més endavant que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que «todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas»”. Si des de 1979 hi ha cooficialitat, els grans media haurien de comptar amb professionals capacitats en les dos llengües, no siga que algun radical s’enteste a exercir el dret a expressar-se en la llengua pròpia. Bé, per a no fer-ho molt més llarg, acabarem amb una pregunta tipus test:
En quin periòdic va aparèixer la notícia de què parlem?
A) El Mundo
B) La Razón
C) ABC
D) Cap de les respostes anteriors és correcta
Ara feu clic ací per a vore si l’heu encertada.
Comentaris recents