Home » 2011 (Page 5)
Yearly Archives: 2011
Alicante i a li balle
Ho deia l’avi patern si escoltàvem el topònim per la ràdio o el llegíem en un cartell: “Alicante i a li balle”. No era una gracieta només d’ell, el meu vinater habitual la va fer mentre em despatxava i, ràpid com un llamp, vaig recordar la presència benefactora de l’avi. Ja a casa, brindava llargament per a condormir la nostàlgia. Doncs bé, sense tindre res a vore amb el meu avi i només un poc amb el vinater, els socialistes d’Alacant han jugat també amb el mateix nom. Per a llançar la imatge de la seua candidata a l’alcaldia, anuncien que “Con Elena Martín, Alicante irá mejor”. Nyas bon màrqueting i oblida el “Yes We Can”. Un amic em diu que va suggerir a l’alcaldable que feren el mateix joc en valencià. Sí, podien: “Amb Elena Martín, Alacant’anirà millor”. La resposta fou més o menys la següent: “Sí, lo habíamos pensado, pero es que salía muy caro hacer otra plancha”. L’amic degué quedar tan planxat com jo quan ho vaig saber. O no, perquè en esta ben divertida ciutat, com en aquella cançó d’Ovidi, “el fet és el mateix i els fotuts els mateixos”. A la llum de les fogueres i de l’experiència, la vida en valencià que podem fer a Alacant l’hem d’agrair a uns milers de botiguers, professors i ciutadans que el parlen i així el promocionen. A més d’ells, comptem amb La Cívica, la Universitat, Acció Cultural, el Consell de la Joventut, la missa dels dissabtes a les set en Sant Nicolau, a la qual no he anat mai… L’Ajuntament passa de la normalització lingüística i això, tal com estan les coses, és ser hostil. Hi ha regidors, en el govern i opositant, que són valencianoparlants, un d’ells té un accent que tomba, però, res, no en diuen ni una. L’única cosa que canvia és la mala consciència: el PP no en té gens, el PSOE necessita excusar-se amb les planxes, les presses, les pors… No seria més fàcil haver dit al meu amic alguna cosa semblant a “Mira, el valenciano nos toca un pie, con decir frescoreta i cocambtonyina me basta”. També en este tema es pareixen tant al PP.
Aquela que pus duraria, aquel nom auríem nós
El pare no es volia gitar amb la mare, l’hagueren d’enganyar. Li van dir que al llit l’esperava una altra, però amb tanta vergonya que tot s’havia de fer a fosques i mut. Així fou. L’endemà un grup de notables comprovà que, efectivament, eren els legítims esposos els que s’havien solaçat a l’alcova. La trobada complí les nobles expectatives i Maria quedà prenyada. Com que estava convençuda que no només la fogositat marital hi havia tingut a vore, volgué agrair el feliç estat a la Divina Providència. En nàixer la criatura, va encendre ensems dotze candeles, totes iguals, cadascuna amb el nom d’un apòstol, i va durar tres dies més la que duia el nom de Jaume. Així s’havia de dir el xiquet que tal dia com hui, 2 de febrer, de 1208 naixia a la vila de Montpeller. No va tindre una infància fàcil: ostatge de Simó de Montfort, orfe del tot amb només cinc anys, educat amb duresa pels templers… Hui en diríem que va demostrar molta resiliència, que és, segons el diccionari, la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. El bon rei Jaume fou tan devot com la mare i tan doner com el pare, a qui deien Pere el Catòlic, però que devia ser-ho especialment de cintura en amunt. La resta de la història és encara més coneguda: Mallorca, València, el Furs, els moros, els cristians, els jueus i fins i tot els japonesos, un regne allargassat a la vora de la mar, un llarg regnat… D’alguna manera, Maria de Montpeller engrunsava tot un poble en aquell petit bressol, perquè d’aquell reiet, primer desvalgut i després valerós, venim els valencians desvalguts i valerosos de hui. Quasi com un sant el lloaven abans i continuem lloant-lo ara, el Conquistador és l’únic tòtem compartit per tota la tribu valenciana i un dels pocs herois reivindicat pels apatxes, comanxes, sioux i navahos que poblem la reserva valencianista. Per la reial intersecció que ocupa i per la naixença occitana, els amics d’Oc Valéncia van organitzar la setmana passada una sèrie d’actes, molt cultes i ben trobats. Gràcies per la iniciativa i per comptar amb mi per a parlar de llengua, cultura, consens i futur. A Felip Bens el vaig trobar amb trellat i ganes de pintar-se colors de guerra, jo vaig dir el mateix de sempre i si voleu saber què va dir Carles Choví, feu clic en la foto:
Esteve Ferrer, cabo esquerrer
Òbric 
un diari del dissabte i em trobe la llista que el PSPV-PSOE presentarà a Alcoi. Em trobe també la sorpresa de trobar Carles Cortés com a fitxatge estrela dels socialistes alcoians. Sorprén perquè sempre he considerat que Carles és més pròxim al partit d’Enric Balaguer que no al d’Enrique Múgica. De fet, fa uns mesos em va assegurar que… bé, deixem-ho córrer perquè degué ser abans que la seua amiga María José Pallarés ocupara el número 3 de la candidatura i, ja se sap, pels amics es fan coses així i molt pitjors. A més, sé que Carles contribuirà al bon resultat dels socialistes i això és una condició indispensable perquè Rafel Carbonell siga alcalde. Per tant, Carles, molt d’ànim i endavant! Sense eixir de la mateixa llista —o justament al contrari perquè n’ha quedat fora del tot—, veig que un altre Carles no repetirà com a regidor. Llàstima. Carles Esteve Ferrer va disputar la capçalera de cartell al secretari local Antonio Francés, qui democràticament fou elegit pels militants en les primàries, i eixa aspiració deu haver sigut el seu pecat mortal. Si no, no s’explica esta exclusió caïnita. Carles té el cul pelat en açò de la política —tant en el govern com en l’oposició—, és un tio amb ganxo que sap comunicar, còmic de vocació i tècnic forestal de professió. Arribats ací, no cal dir que és amic meu, oi? És un d’aquells militants socialistes de tota la vida, però de vegades el trobe també més pròxim a nosaltres, al Bloc, que al seu propi partit. Una nit de l’olla, sopant a la filà, lamentava que, a Xàtiva, uns policies nacionals hagueren retingut un jove per negar-se a parlar-los castellà. Tot indignat va sentenciar: “Lo que fa falta és una policia autonòmica com toca, com els Mossos d’Esquadra”. Com que en aquell temps socialistes i populars pactaven la reforma de l’estatut valencià, li vaig dir: “Vés a explicar-ho als del teu partit, que no volen una escola de policia”. Llavors va mudar el gest i exclamà: “Això diu el meu partit? Pos hauré de canviar de partit”. Després va riure i es va abocar un poc més de café al got. I la qüestió de fons és com de malament gestionen alguns polítics la democràcia interna. Una vegada han guanyat, arrasen el contrincant i tots els seus partidaris. No és això, haurien d’aprendre d’Obama. Mira tu si es van dir barbaritats ell i Cilnton quan bregaven per la nominació demòcrata a la presidència i ara Hillary és secretària d’Estat. Millor sumar, no? I en el cas del PSOE, ni tan sols han d’eixir de casa per a buscar-se un exemple. Algú 
recorda en quina llista anava Rubalcaba en el congrés federal de l’any 2000? Anava en la de Bono, però Zapatero sabia que li convenia comptar amb ell i ara potser li estalviarà el paperot de ser candidat al 2012, si és que al final el president no les té totes. S’ha de guanyar i saber administrar la victòria. En fi, Carles, jo sé que és difícil que canvies, però tu saps que ací tens ta casa. T’estimem perquè eres un artista valencianista i mediambientalista i, encara que no eres mosso, fas bé de cabo d’esquadra i amb la mà esquerra, que és cosa molt difícil i singular.
Ultima ratio regem
L’any 1979 Dolf Sternberger ideà el patriotisme constitucional. El concepte seria després arredonit pel filòsof Jürgen Habermas. Tant l’un com l’altre tractaven de donar al poble alemany una via per a sentir-se orgullós de ser-ho, sense que eixe orgull degenerara en les preteses superioritats que unes dècades abans havien ensangonat Europa. Alemanya havia de bandejar imperis, genètiques, designis divins i llargs victimismes, per a reconéixer-se en la glòria quotidiana de ser una nació democràtica, integradora, esperançada i amb una constitució que garantira el benestar i el progrés dels ciutadans que la integraven. Per tant, del Rin a l’Oder el patriotisme només podria lluir un adjectiu: constitucional. Durant la segona legislatura d’Aznar, algun alquimista del laboratori d’idees del PP importà la fórmula i, de la nit al dia, el president, els parlamentaris, el partit, els populars tots eren patriotes constitucionals. No va tindre molt de recorregut la iniciativa, Espanya no és Alemanya ni les respectives constitucions van nàixer en contextos equiparables. A més, el senyor Aznar deu ser poc patriota i gens constitucional. Si no, no hauria declarat fa poc que Espanya és un país marginal i que cal liquidar l’ordenament autonòmic. Doncs bé, precisament el president d’una autonomia, Marcelino Iglesias, fent de secretari d’Organització del PSOE, va acusar el PP de practicar un patriotisme friqui. D’acord, entenc que els polítics busquen el titular i que per als noticiaris hagen de sintetitzar el missatge, però de vegades s’abaixen molt el nivell per voler resultar pròxims. U espera 
aprendre alguna cosa d’esta gent —si més no en les formes, en l’expressió— i no que aprofiten els micròfons per a fer el porc respecte dels morrets d’una ministra o amollar que els de l’oposició són uns friquis. Recorde un alderdi eguna en què, precisament per a parlar de la Constitució, Xabier Arzalluz contà que havia vist en un museu militar —no em feu dir de quina ciutat— un antic canó de ferro —no em feu dir de quina guerra— amb una inscripció concloent: “Ultima ratio regem”. Després va sostenir que aquell canó era com l’article 8 de la Constitució, és a dir, l’exèrcit com a últim argument dels reis. Llatí i història en un discurs polític, difícil de trobar ara com ara.
La llei, les pistoles i dos documentals
Perquè ja era un dret per a les Tretze Colònies, perquè calia defensar la nova nació lliure i perquè, arribat el cas, els ciutadans pogueren defensar-se d’abusos governamentals, la constitució nord-americana garantix el dret a tindre armes de foc. Després de la independència, la conquesta de l’oest i la conquesta de mig món, els Estats Units de hui són un país de més de tres-cents milions d’habitants amb més de dos-cents milions d’armes. Això no és un dret, és un vici. I els vicis, grans o menuts, passen factura; en este cas concret, una factura de 30.000 morts anuals, entre suïcidis, assassinats i accidents. Si sumem les víctimes de quatre anys (el mandat d’un president), el resultat és semblant al que va causar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Si en comptes de sumar dividim, més de 80 morts al dia. Despús-ahir, ja ho sabeu, n’hi va haver sis a Tucson i si ara parlem d’ells és perquè l’assassí anava per la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, qui, ves per on, és partidària de l’actual statu quo pel que fa a la possessió d’armes de foc. Quant a les pistoles, no crec que canvie la llei als Estats Units, però per a saber-ne més sempre va bé vore, o revore, el documental de Michael Moore Bowling for Colombine. Bilbao està més a prop que Tucson. Despús-ahir també, milers de persones es van manifestar allà per a reclamar que la llei s’aplique a uns quants pistolers amb el mateix rigor que a la resta de delinqüents i estiguen a la presó més pròxima als seus domicilis. La dispersió que el govern de Felipe González i els successius van imposar als presos etarres no ha donat els resultats previstos, és injusta i contraproduent. No ho dic jo només, és l’opinió de Joseba Arregi (exconseller i exnacionalista basc) en La pelota vasca. Precisament hui, quan ETA ha fet públic el seu alto el foc, este documental de l’any 2003 torna a ser molt recomanable, torna a tindre plena actualitat.
Comentaris recents