Els diumenges de quan era xicotet, a prop de casa només obrien la Bodega Fernando, Lolita la dels pollastres i el bar Moral. Això cobria les aspiracions del dia: comprar llimonà, tindre a taula el rostit i fer-te abans el vermut. Luxes domèstics, senzills, proletaris. Ara resulta que alguns volen que tot òbriga tothora. Veig a la tele una tensa concentració basca; uns criden en una vorera, l’Ertzaintza els manté a ratlla, altres van i vénen per la vorera d’enfront. No són abertzales contra constitucionalistes, són botiguers contra compradors. Sembla un contrasentit, però no ho és; sindicalistes i botiguers volen que tots tanquen diumenge. Una senyora invoca la seua llibertat de comprar quan vulga i Pilar Zorrilla, viceconsellera de Comerç i Turisme, dóna suport amb la seua presència als comerços que han obert. La viceconsellera deu ser socialista, del PSE; quina manera més peculiar de defendre els treballadors: setmana laboral de 7 dies. Hi ha hipermercats que a l’estiu obrin tots els dies fins a les dotze de la nit. Qui necessita un quilo de rap a les dotze de la nit? Pots viure un diumenge sense eixir a comprar-te uns pantalons? A poc a poc el consum acapara tot el calendari. Són les grans cadenes les que ens hi estan acostumant. El petit comerç, el botiguer nou o de tota la vida només pot aguantar l’embat a costa de perdre caixa o qualitat de vida. No ens enganyem, la llibertat d’horaris no crea més llocs de treball, crea més mala llet. I la qüestió de fons és eixa: consumir, consumir i consumir en tot moment, també els festius. Ves per on, quedar-se a casa el diumenge acabarà sent una actitud antisistema, revolucionària. Si no, sempre podem anar a passejar o a missa, que una cosa tonifica el cos i l’altra fortifica l’esperit. A més, les dos són debades.