El socialisme espanyol buscava líder i tenia dos candidats; el socialisme espanyol valencià també en busca, però amb quatre candidats. Això de moment, ara ve el joc de les aliances, les dissensions, les conxorxes… Potser algun aspirant renunciarà, potser s’hi presentarà algú més. Alartistes, pajinistes, lermistes, neolermistes, ciscaristes, esperancistes, els de Puig, els de Romeu, els no alineats… en el PSPV hi ha tantes famílies que, més que un partit, sembla una d’eixes misses multitudinàries que tant agraden a Rouco Varela.

El 18 de desembre Manuel Mata presentava la plataforma que li dóna suport: Esperança Socialista. Tot molt beat per a un partit tan laic: l’esperança és una virtut teologal, el 18 de desembre era diumenge —festivitat de la Mare de Déu de l’Esperança, per a més inri— i la presentació es va fer al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, “temple espiritual de l’antic Regne de València”, segons l’article 57 de l’Estatut. A les portes del cenobi, el candidat Mata va explicar que el seu projecte vol “més valencianisme polític i més valenciania”. Ep, un moment, anem pels diccionaris.

Valencianisme: Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.

Valenciania: Qualitat, fet, de ser valencià.

No és el mateix valencianisme que valenciania. De José Luis Roberto a Núria Cadenes, tots tenim valenciania pel fet de nàixer o viure ací, però fer valencianisme és més complicat. Quin és el valencianisme que reclama Mata per al PSPV? El mateix que el del PP? Paella els diumenges i orxata a l’estiu? L’AVE a Madrid i el corredor mediterrani parat? Una autonomia de segona? Un sistema educatiu segregacionista? La província com a marc de referència? Ho hauran d’explicar.

Mentre arriben les explicacions, recomane als socialistes valencians que lligen L’ofici de raonar. Societat, economia, política, valencianisme; no l’ha escrit un tenaç nacionalista —bé, potser sí—, sinó Vicent Soler, catedràtic, exconseller i encara militant del PSPV. No crec que em facen cas, ara mateix deuen estar repassant l’obra mestra de Sunzi: L’art de la guerra.