Toni el Rei
Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.
El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.
Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.
Hidrosalud
Després de les nou de la nit d’ahir, em va telefonar una jove de veu agradable a qui no conec. No sé com, però ella sabia el meu nom, el lloc on visc i —no cal dir-ho— el meu número de telèfon. Diu que parla en nom d’Hidrosalud i que demà vidran a casa a regalar-me unes plantilles. Li dic que no m’interessa comprar res, em diu que tot i això vindrà, que no estic obligat a comprar res… En tot moment li parle valencià. Ella, llevat d’algun “gràcies” i “molt bé”, em respon en castellà. Molt bé.
Oblide la conversa. Hui mateix, abans de les sis, torna a sonar el telèfon, són els d’Hidrosalud. Un xic demana per mi i em recorda la conversa d’ahir amb “su compañera”, em pregunta si pot passar esta vesprada. Li dic que sí, però que en una hora més o menys hauré d’eixir, que a quina hora pensa vindre… Tot li ho dic també en esta llengua que llegiu. Reconec que no sempre parle valencià amb els del màrqueting telefònic, però en este cas tenia ben recent el precedent.
Arribats a este punt, el venedor esdevé no sé què i em pregunta: “Perdona, ¿en qué idioma me estás hablando?” Canvie: “En valenciano”. Em diu: “Ya, pero es que yo no te estoy hablando valenciano”. Al·legue: “Bueno, con tu compañera no hubo problema…”. Em talla: “Si nos ponemos así, yo soy del norte, ¿te hablo euskera?”. Responc: “Bai”. Llavors em parla èuscar. No em faig arrere i sense saber si m’ha dit guapo o si s’ha cagat en ma mare responc: “Bai, eta zu?”. L’amable comercial m’ha penjat.
No acaba ací la història. Amb l’aspror que et deixa tanta mala educació —tot i els anys i les passades, no m’hi acostume— el telèfon torna a sonar. Ara són els de Vodafone. Parle castellà. A mitjan conversa, la meua consciència nacional em recorda qui sóc i canvie al valencià. La xica (noia) esdevé àngel: em parla català. Fa igual que siga xava, xova o xuva, és el bàlsam reconfortant de la normalitat. Li conte el que m’acaba de passar. Ara treballa per al Telèfon de l’Esperança: “No faci cas, hi ha gent per tot”.
Gràcies, maca, espero la teva trucada en passar Sant Jordi. Serà per tu —i no per Vodafone— que renovaré la permanència. Eixos de les plantilles ja poden escampar el poll.
La samarreta
L’artista gitana Rosario Flores té ací un paio que la vol imitar. Sí, amigues i amics, quan Mònica Oltra entra a les Corts Valencianes, Juan Cotino comença a cantar el Mia Mama com un possés: “¡Ay, ay ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no lo puedo soportar! ¡Ay, ay, ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no la puedo aguantaaaar!” El bon home no pot fer-se l’ànim i, segons la seua proposta, quan algú porte prenda o pancarta al·lusiva a algun diputat o institució “procederán a su expulsión y a la adopción, si procede, de las medidas sancionadoras y disciplinarias que correspondan”. Quin estil en la redacció! Com es nota que ha sigut director general de la Policia, quasi es pot intuir que després vindrà allò de “Me va usted a acompañar a Jefatura”. A l’amic Fran Ferri també el van bonegar un dia d’estiu per anar a treballar en bermudes. Pobret meu, no sabia que allà es pot entrar amb les mans llargues, però no amb els pantalons curts. El PP valencià no encaixa bé les crítiques, cap ni una. Amb l’ampla i legítima majoria absoluta que té, el parlament se li fa estret i incòmode i prova de constrényer el debat, de limitar la llibertat d’expressió. En conéixer la nova norma, ses sedicioses senyories samarretaires deuen haver cantussejat el tema d’Al Tall: “Com més curt ens lliguen, més perill tindran, passeu-me la bóta i seguiu tocant!” Ja vorem, potser és veritat, potser s’acaba el cicle del PP i la gent de Compromís deixarem de ser oposició per a ser govern. Que bé que sona! Llavors ja no valdran les camisetes, només les camises degudament arromangades per a endreçar este país. I com que hui la cosa va de roba i de cançons, me’n vaig taral·lejant-ne una d’Ovidi: “Jo sóc fill de família molt humil, tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren vermella…”
Viva la Pepa!
La Constitució de Cadis és el primer intent espanyol d’acabar amb l’absolutisme. Contràriament al que es diu, no és la primera constitució espanyola, abans està la de Baiona, que per l’origen i la concessió reial (Josep I d’Espanya) és més aïna una carta atorgada. L’exemple primer de carta atorgada seria la Carta Magna (1215) de Joan I d’Anglaterra; així doncs, una carta magna no és exactament una constitució, per més útil que resulte el sintagma a articulistes i tertulians. De fet, al Regne Unit no hi ha text legal suprem que els ordene, no hi ha constitució. Amb la common law i una miqueta de trellat s’apanyen.
Tindrem un any llarg d’efemèride constitucional espanyola. I la veritat és que La Pepa em sembla més digna de commemorar que el V Centenario o els tres-cents anys de la Biblioteca Nacional, iniciada amb l’espoli de la biblioteca del valencià Antoni Folch Cardona. Segons ens van explicar en l’EGB, la guerra del Francés i la Constitució de 1812 iniciaven l’edat contemporània a Espanya. Deu ser cert, ja que molts elements d’aquell període es farien habituals en la història pròxima i universal: imperialisme en nom del progrés, afirmació de la sobirania nacional, lluites entre liberals i reaccionaris, els militars fent de polítics, etc.
El passat 19 de març, a Cadis, Joan Carles de Borbó va fer un discurs breu per a homenatjar la constitució que acatà i després derogà un avantpassat seu i, de pas, reivindicar la que el sosté a ell i als seus descendents com a caps no electes de l’estat espanyol. Molt encertadament el rei va recordar que la constitució gaditana va inspirar posteriors constitucions llatinoamericanes. Ves per on, la madre patria ho és també quan els fills, després de molt guerrejar, se’n van per sempre.
Si això passava a Espanya i Amèrica en començar el XIX, cap a finals del mateix segle alguns bascos i catalans començaren a qüestionar-se la conveniència de seguir sent espanyols. Estic segur que, tal com va dir el rei en la seua al·locució, estos primers i escassos independentistes “se guiaron por el más alto grado de patriotismo y de compromiso cívico”. En ple segle XXI no en són ja tan poquets, però, a diferència dels llibertadors americans, no poden vore un exemple en la constitució espanyola vigent; llegiu, si no, els articles 2 i 8. Dos-cents anys de constitucions no li han servit a Espanya per a adquirir la tolerància i la flegma amb què els anglesos encaixen l’anhel sobiranista escocés. Paciència, xiquets, i mentrestant… Viva la Pepa!*
(*) Terrassa, dos ambients musicals, pub de moda a Russafa.
Comentaris recents