L’artista gitana Rosario Flores té ací un paio que la vol imitar. Sí, amigues i amics, quan Mònica Oltra entra a les Corts Valencianes, Juan Cotino comença a cantar el Mia Mama com un possés: “¡Ay, ay ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no lo puedo soportar! ¡Ay, ay, ay, esa camiseta! ¡Ay, ay, ay, que no la puedo aguantaaaar!” El bon home no pot fer-se l’ànim i, segons la seua proposta, quan algú porte prenda o pancarta al·lusiva a algun diputat o institució “procederán a su expulsión y a la adopción, si procede, de las medidas sancionadoras y disciplinarias que correspondan”. Quin estil en la redacció! Com es nota que ha sigut director general de la Policia, quasi es pot intuir que després vindrà allò de “Me va usted a acompañar a Jefatura”. A l’amic Fran Ferri també el van bonegar un dia d’estiu per anar a treballar en bermudes. Pobret meu, no sabia que allà es pot entrar amb les mans llargues, però no amb els pantalons curts. El PP valencià no encaixa bé les crítiques, cap ni una. Amb l’ampla i legítima majoria absoluta que té, el parlament se li fa estret i incòmode i prova de constrényer el debat, de limitar la llibertat d’expressió. En conéixer la nova norma, ses sedicioses senyories samarretaires deuen haver cantussejat el tema d’Al Tall: “Com més curt ens lliguen, més perill tindran, passeu-me la bóta i seguiu tocant!” Ja vorem, potser és veritat, potser s’acaba el cicle del PP i la gent de Compromís deixarem de ser oposició per a ser govern. Que bé que sona! Llavors ja no valdran les camisetes, només les camises degudament arromangades per a endreçar este país. I com que hui la cosa va de roba i de cançons, me’n vaig taral·lejant-ne una d’Ovidi: “Jo sóc fill de família molt humil, tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren vermella…”