Dur-se bé amb els companys de faena no costa massa. És qüestió de saber combinar les dosis adequades d’empatia, simpatia, correcció i contenció. Ara bé, per més voluntat que hi poses, no estàs lliure de tindre el dia tort o d’haver de compartir jornada amb gent de mal café, geni curt o ganes de brega. En un parell d’ocasions, quan estava destinat a un altre servei de la Universitat, un company va vindre a donar-me conversa. Tot bastant banal i afable fins que l’home aconseguia dur el diàleg al tema de la llengua. Jo crec que aquelles visites coincidien amb algun suspens dels fills en Valencià o Coneixement del Medi. Doncs bé, arribats a este punt (el del valencià) el to del company canviava, s’anava enfurismant, a penes em deixava rebatre. Vaig haver de demanar-li que, per favor, se n’anara del despatx; no feia cas, allà es quedava amb els arguments habituals: “Yo soy de Alicante de toda la vida y en Alicante nunca se ha hablado”, “¿Para qué le sirve a mi hijo saber el nombre en valenciano del huesecito de la oreja?”, “Eso es perder el tiempo, pudiendo estudiar inglés”… I quan va arribar al clímax m’apuntà amb l’índex per a sentenciar “Tú y la gente como tú sois los que habéis creado el problema del valenciano”. I, mira, en això li he de donar una part de raó. Creem el problema cada vegada que demanem que l’administració ens atenga en la nostra llengua, quan matriculem els fills en ensenyament en valencià, quan plantegem que l’accés a la funció pública valenciana hauria de requerir un nivell determinat de coneixement de la llengua pròpia, quan ens queixem perquè la retolació urbana només es fa en castellà… És veritat, demanar igualtat de tracte sol amagar l’inconfessable desig de crear problemes. Què voleu que fem? L’esperit de Rosa Parks ens domina i esperona.
Conte açò perquè, fa alguns mesos, vaig enllaçar una notícia a la pàgina de l’amic Fernando Llopis. Era informació sobre les dissensions de la secció valenciana d’UPyD, Llopis n’és regidor a Alacant. No tenia l’assumpte res a vore amb la llengua, però em va comportar el comentari següent. Llegiu-lo, tu i la gent com tu, no té pèrdua:
Mira Jordi: más trapos sucios hay en otros partidos. Sé lo que estáis intentando hacer en Compromís… atacar a Fernando Llopis en Facebook para quitarle votos. PUES HAS DE SABER QUE YO SOY DE LOS QUE IBA EN ESA LISTA QUE SE TUMBÓ. YO ME ENFRENTÉ A MUZZATTI. Y Fernando Llopis entró en UPyD al igual que Toni Cantó DESPUÉS… Y FERNANDO DE MI MANO… Y ESTOY MUY ORGULLOSO DE ÉL. Habrá cosas que compartiré más o menos con él. Y he abandonado la política por ese fraude. Incluso me parece mal que Romain siga. Pero quiero que se unan para impedir que una pandilla de integristas, que emplea la lengua de mis abuelos como arma política y para perpetuar los privilegios de mediocres que se escudan en la lengua para excluir a buenos profesionales de otras tierras que carecen de ese conocimiento, puedan entrar en un muro de un político que no cobra por estar en el Ayuntamiento diciendo esas imbecilidades a sabiendas de quien le leemos no comulgamos con los “Davós” ni con los “Tonis”. Te lo dice un Iborra cuyo ADN se ha encontrado en las tumbas romanas de Lucentum. ME HABÉIS QUITADO EL FUTURO PORQUE EN VALENCIANO NO ME DAN TRABAJO EN EL EXTRANJERO… ,Y eso es por el chabacanismo imperante como el que, perdona que te lo diga, haces gala aquí. Gentes como tú habéis condenado a mis hijos, por no poder aprender inglés en los centros públicos con la intensidad con la que se enseña la lengua de mi familia, a ser siervos de la gleba atados al territorio por la lengua. Yo no soy un pijo que pueda pagarles el Neverland… no tengo dinero. Pero claro: somos exquisitos: trilingües, multilingües, jilipolingües al final vamos a ser. Y en espera de la excelencia no hacemos nada y sacamos la mierda cuando alguien tiene opciones a cambiar las cosas, como has hecho tú con este enlace. Y esa mediocridad de la ciudad, que ha perdido la capitalidad en favor de Elche, se debe a conductas como la tuya: pregona en tu muro para los tuyos las vergüenzas de UPyD pero déjanos en paz a los que leemos a Fernando LLopis. Deja que pensemos que, quizás, hay una probabilidad de que entre aire fresco por parte de alguien o que eso llegue a cambiar a los que están. Estamos en un mundo global donde podemos defender las tradiciones propias pero, bajo ningún concepto, que ello sea traba para cercenarnos las posibilidades de trabajo fuera de nuestras fronteras. SI ALGUIEN TIENE DERECHO EN ALICANTE, Y ADEMÁS CASI EXCLUSIVO, A PONER ESE ENLACE EN EL MURO DE FERNANDO SOY YO… PORQUE SOY EL AGRAVIDADO… y, como ves, no lo hago.
Que sí, que té tota la raó “dondes se ponga un coca en toñina y bacores menchada a la llum de les fogueres i abanicanse les palmeres” que es lleven totes les combinacions de pronoms febles del món. El “Agraviado enmascarado” té tota la raó…
Jordi benvolgut i sempre enyorat,
La mare de Déu i que malament està el pati alacantí. I allà -que conste en acta- no deixen de parlar valencià o no el volen parlar perquè ‘ens allunyem de la parla del poble’. I és que la gradació és tan evident -vist, és clar, des de la reserva comanxe del Camp d’Elx- que fa por. Allunyar-se de la parla del poble, en definitiva, és parlar castellà.
Només diu una veritat. Que Elx és la capital de tot l’Extrem Sud del País Valencià. Jo d’ell em preguntaria el per què? Per començar, els d’Elx som valencians d’Elx: en un percentatge encara raonable malgrat que fotudets.
I no som de comarques diverses de l’hinterland ni abandonem la ciutat els caps de setmana sinó és per anar-nos-en a Santa Pola; la qual cosa és normal perquè allò, des del temps dels meus avantpassats romans, és el Sinus Illicitanus.
També tenim un aeroport internacional que ens uneix a ciutats com ara Barcelona, París, Londres o Moscou. Això, però, són altres calces.
Ara, fixa’t que malament escriuen en castellà els castellanoparlants de primera o segona generació. Jo d’ell faria algun curset d’estilística.
I si em llegeix amb mi que no es fique. Sóc llicenciat en traducció i interpretació (esp. anglès i francès) i mon pare tingué el bon gust de parlar valencià a casa durant l’emigració occitana i australiana. Vaig aprendre castellà als 14 anys i no em va costar gens. En pocs mesos el parlava malgrat ser una llengua bastant estrangera per a mi.
Fort, molt fort !!
Xè Jordi, enhorabona!
Quin renegat el tipus aquest, xè, que aprenga anglés si vol i deixe de dir bobaes. Quin imbècil!
Salut!
Quina barbaritat!
Es podria fer una tipologia d’antivalencianisme lingüistic:
1- Dret al monolinguisme: jo parle la meua llengua i tinc dret a no entendre les altres llengües, o com a mínim, les que no m’apetix entendre.
2- Prestigi: les llengües amb tants o més parlants que la meua són interessants.
3- Darwinisme: les llengües amb menys parlants que la meua han de desaparéixer.
(La 2 i la 3 troben l’equilibri perfecte en la meua llengua, que senyala els límits del prestigi i desprestigi)
4- Genètica: tinc cognoms valencians i per tant tinc dret a decidir exterminar el valencià.
5- Misoglòssia: parle valencià i per tant tinc dret a decidir exterminar el valencià.
6- Jacobinisme ad hoc: Només val el que diga l’Estat, i si l’Estat diu altra cosa és que l’Estat està enganyat.
7- Cacofonia: el valencià és lleig.
Jo diria que en este cas conflueixen un poquet de totes. Si vos animeu a fer més llarg el llistat pot ser divertit.
Com a mínim, en el cas del post, la ira li ha fet parlar clar…
Salut
Abans de res el meu respecte a totes les opinions, és impossible que el poble estiga d’acord amb la importància del que aprenem. Tot depèn de qui ho diga i en quines condicions es trobe.
Si demà no vaig a viure amb els meus pares perquè visca en altre país i no necessite dels seus recursos per a sobreviure ni ells necessiten dels meus per al mateix, no impedeix mai l’afecte ni el plaer de recordar l’après i el viscut.
I parle d’açò per l’aprenentatge; la llengua de l’entorn en el qual vam viure no ens impedeix utilitzar altra, tot el contrari, ens facilita l’aprenentatge i l’emoció per aprendre, en els límits personals que cadascun posseïsca.
Què és millor? No ho sé. Vaig nàixer en la frontera entre Astúries i Galícia i parle des de la infància “galego” i “asturinu” no em va suposar cap problema per a afrontar altre aprenentatge. Tot va en funció de la forma d’ensenyar. Sí que és cert que depèn al nivell que ens moguem, depèn de la capacitat de cada persona, però personalment sempre trobe en això un plaer.
Una abraçada