Luxúria, golafreria, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els set pecats capitals. A l’altre costat de la balança hi ha les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Els uns i les altres no són esmentats en la Bíblia, són cosa del primer cristianisme. El papa Gregori el Gran en va fixar el nombre i des d’aleshores i abans pugnen per governar l’esperit i les obres d’homes i dones. És el mal (els pecats) més fort que el bé (les virtuts)? No, més fort no; més ràpid, més fàcil, més seductor. Açò últim tampoc ho diu la Bíblia, ho diu concretament Yoda, que per a alguns amics meus —tan ateus com cinèfils— és una espècie de sant pare del cel·luloide. Té raó el mestre jedi, en són molts els que seduïts pel costat fosc proven d’arribar ràpidament i fàcil al lloc que en secret anhelen.

Als pecats gregorians afig jo la desmemòria i la ingratitud clàssiques i el més modern postureo, la intenció indigna d’aparençar. Combinats els tres, donen lloc a la mesquinesa, que és, segons l’etimologia i el bon criteri, pobresa moral i de l’intel·lecte. El somriure conjuntural per on regalla la mala bava estructural, vistosos estampats per a tapar tristes grisors, parlar foradat, rictus incòmodes, posats de grans gestors de la cosa pública, ministrets d’un regne pudent d’harpies llepones i faunes estiracordetes.