Home » 2014 » juny » 01

Daily Archives: 1 juny 2014

juny 2014
M T W T F S S
« May   Jul »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Comentaris recents

Lizondo Reloaded

GPONSUna setmana després de les eleccions al Parlament Europeu, si voleu una anàlisi documentada i la lògica deducció del que estos comicis han suposat per al valencianisme polític, llegiu l’opinió de l’amic Juli Martínez en el diari digital La veu del País Valencià. Si preferiu l’epifenomen, el serrell anecdòtic i calor per inducció, ací esteu bé.

El dijous 22 de maig, el lluent González Pons, discret número 2 de la candidatura del PP, afirmava que té l’esperit de González Lizondo, que ara duria ell la taronja d’aquell a Brussel·les i que vol a València mucho, mucho, más que la trucha al trucho. Per a rematar el flashback com cal, advertia al personal sobre el perill pancatalanista que pretén anorrear el fèrtil verger valencià.

Bé, per a entendre què ha significat l’anticatalanisme en la política nostra, torne a recomanar Noves glòries a Espanya, un llibre que tots els valencians hauríem de tindre a casa per l’encert conceptual i formal que ens oferix i perquè, si no el llegim, correm el risc de trobar Vicent Flor (autor) i Vicent Olmos (editor) fent una presentació de l’obra al desllunat de la finca, amb l’aquiescència, o no, del veí del primer.

Avorrix ja això de l’anticatalanisme i, sobretot, no crec que siga efectiu per a captar o mantindre vots. El secessionisme lingüístic, el blaverisme polític, l’innocu regionalisme ja estan amortitzats. Unió Valenciana no es presenta a eleccions i l’últim intent de ressuscitar la bèstia (la Coalició Valenciana de Sentandreu) fracassà estrepitosament. Alberto Fabra pot acusar a Ximo Puig de català i catalanista, però si la gent no els vota no serà per això.

Coincidir amb l’amic Lluís Grau ha sigut la segona major alegria d’esta campanya, la primera és tindre un eurodiputat. Vam parlar un poc de tot i els dos vam convindre que el PP d’ara cada vegada recorda més al PSOE de fa vint anys. Els uns recorren al perill català com els altres recorrien al no-res cultural, la pèrdua de tot el que s’havia aconseguit. Vint anys han passat i ni una cosa ni l’altra.

L’única diferència del previsible canvi de cicle és que en 1995 sabíem que la següent parada era un pacte Zaplana-Lizondo. Ara no albirem la gamma cromàtica de l’hipotètic Consell postpopular. Amb este horitzó, possibilitar el relleu és una obligació democràtica; quedar-se fora del govern potser resultarà més operatiu i intel·ligent.