Recorde perfectament el dia —la nit, per a ser exactes— que em vaig afiliar a la Unitat del Poble Valencià. Era l’any 1996, hi havia eleccions al parlament espanyol i en plena campanya estàvem, a Sant Joan d’Alacant, Josep Miquel García, Joanra Gomis, jo mateix i 3.000 persones més. És difícil oblidar una vivència així. Un petit detall: les 3.000 persones més no estaven presents, com se sol dir, en carn mortal, però teníem els seus noms i adreces impresos en sengles etiquetes adhesives.
Quin soparot aquell! Llomello de porc comú amb deconstrucció de formatge de barra, estacat en pa corretjós i emplatat en paper d’alumini. Sàviament, el sommelier va maridar l’àpat amb cervesa modalitat Pilsen, reserva de vint duros el pot. Alguns ja deveu imaginar l’alta política del quadre: agafa la papereta, doblega-la, clava-la en el sobre i després, en l’altre sobre, claves la carteta i el sobre electoral, tanques i poses l’adhesiu. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, dotze, mil, dos mil… Se’ns van fer les tres de la matinada i per a què?
En aquella campanya la UPV almenys va guanyar un militant. El cap de llista per Alacant era Vicent Chorro, regidor a Xàbia. A més de la predisposició tenia un gran mèrit: repetia, l’any anterior havia encapçalat la llista autonòmica i podíem utilitzar els cartells que ens havien sobrat. Allò era, ara que ho valore, la lluita de David contra Goliat, però sense pedra, sense fona, amb el braç faixat i una revencillada al turmell.
El míting central de campanya seria al teatre Escalante de València. Vam omplir, de veritat. Parlaments de Chorro, Hervàs (cap de llista per València) i Tàrrega (Castelló). Com pràcticament sempre, l’últim a parlar va ser Pere Mayor. Any 1996, no ho oblideu, Zaplana governa amb Unió Valenciana, el PP està en plena operació Barbarroja i el PSOE de González equiparava els populars als dòberman…
Enmig d’eixa polarització, sense recursos, amb més de 200 regidors i cap diputat, el meu partit, la Unitat del Poble Valencià, es va presentar a les eleccions generals. Per a què? Per a mantenir la dignitat d’un país de quatre, però capaç d’articular opcions polítiques per a més de quatre milions. Les coses han canviat, però no ha passat tant de temps. No sóc tan major i no vull rendir-me en un present de conselleries i direccions generals. M’encantaria que Espanya fóra una república federal governada per l’esquerra plural, però eixa no era la meua lluita aquella nit resistent de 1996, ni ho és este dia lluminós de 2015.
Ha costat molt entrar a les Corts Valencianes, al parlament espanyol, a Estrasburg, a l’Ajuntament d’Alacant, a l’alcaldia de València, al govern valencià. Els militants i votants de Compromís no som de Podemos i, per tant, Compromís no ha de coalitzar-se amb Podemos. Som una veu pròpia i volem tindre veu pròpia.
Només un detall aquell any qui anava per Castelló era jo, i qui va parlar allà dalt de l’escenari de l’Escalante vaig ser jo, per cert vaig parlar del petit comerç, dels mercats i de la importància dels barris en la vertebració de les grans ciutats.
I efectivament com molt bé dius si aleshores ens presentàvem i anàvem a per totes que collons fem ara.
Una forta abraçada
Vicent Carda
Completament d’acord, Jordi, res d’anar amb els de Podemos!
Totalment d’acord, que fem nosaltres amb podemos? I tot per que algú vol fer carrera política!!
No vaig estar al sopar al qual fas referència, però si vaig estar i participar en aquella campanya com a simpatitzant, Un any abans al congrés de constitució del Bloc, em vaig afiliar.
Hem fet un llarg camí en solitari, sempre lluitant per una identitat pròpia, hem defensat el que som i un projecte de País. Ara els temps sembla que han canviat i ja no només compartim sigles, que no projecte, amb altres forces, si no que ens volen guiar per altres camins.
No hem fet la travessia per ara deixar de ser el que som. Si no els agrada i de fet sempre que hi ha ocasió ho rebutgen com si fórem… no posaré qualificatius.
Si perdem la identitat com a força representativa del nacionalisme valencià, es perdrà un referent que a costat molt consolidar.
Querido Jordi, sabes que te quiero, pero NO estoy de acuerdo contigo. Si la izquierda no presenta candidaturas conjuntas, logrando acuerdos de programa, no vamos a ninguna parte. La última encuesta da una intención de voto mayoritaria al PPodrido… Cal entrar a les institucions, si no, res canviarà.
Jordi,
Les petites històries de generositat personal són les que donen valor a les associacions i les que ajuden a construir els projectes col·lectius sobre fonaments més humans orientats a al servei de les persones i dels col·lectius, del país.
I ara què hem de fer? continuar aportant experiències i arguments, generant reflexió fer-nos forts i lliures. Tenir veu pròpia? sempre.
si ens volen íntegres, generosos i honrats, que ens respecten ser com som i ser el que volem i decidim.
Si els caem bé, que no ens vulguen sotmesos ni subsidiaris. Reclamem ser iguals en drets i ser el que som, diferents.
Si ens volen com a ocells, que no ens tanquen en una gàbia.
Agur jaunak!
https://www.youtube.com/watch?v=RtZXavurBcE
Jo no em recorde molt bé de l’any que vaig entrar al Bloc de la mà de Jordi Davó, pero ja fa un grapat que soc militant de base. I si hui per hui estem a totes les institucions parlamentaries i governant en algunes d’elles, encara mantinc esperances que Jordi arribe a les més altes instàncies del poder valencià, potser siga el president que unifique un dia els territoris de parla catalana (més Aragó). Sobre el tema de Podemos, no opinaré, tan sols que s’haurà de tenir present el recolzament que ens han donat fins ara per assolir determinats governs, i actuar en conseqüència.