L’advocació de la Mare de Déu com a Rosa mística apareix per primera vegada en les Lletanies lauretanes (s. XVI). El nom els ve del santuari de Loreto, construït al voltant de la casa on Maria rebé l’anunciació, per part de l’àngel Gabriel, de la concepció virginal de Jesucrist. Alguna cosa no lliga: la visita arcangèlica s’esdevenia a Natzaret i Loreto és Itàlia. Com pot estar l’actual santuari italià sobre l’antiga casa israelita? Fàcil, la nit del 9 al 10 de desembre de l’any 1294, la llar pairal de santa Maria volà des de Galilea fins a la província d’Ancona i allà es va quedar. Per això, la Mare de Déu de Loreto és patrona nostra quan viatgem amb avió. Per a la vespra de l’embarcament i la nona indesitjada d’una pèrdua d’equipatge, recomane els sants Job i Judes Tadeu respectivament. Però tornem a la Rosa mística que és el quadre de hui. Pintat en 1894 per Francesc Laporta Valor, el seu títol complet és Rosa mística, l’enamorada de Crist. Del llenç soprén l’expressió. Les imatges marianes a què ens han acostumat els grans i petits pintors religiosos solen ser pies, dolces, somrients, serenament adolorades, misericordioses. En este cas, el gest és diferent, torbat, inquietant. L’aurèola daurada i el blanc del vel porten la mirada just on hi ha la de la Mare de Déu. Li veig un punt molt pròxim a la terribilità, fins i tot fa un poc de por. Té les mans entrellaçades, però no del tot. El gest inconclús suggerix l’escàs moviment que cal per a orar devotament o l’oblit del cos perquè ja tot és ànima. L’autor ha situat la figura justament en el seu estat: el misticisme, “Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat”. Quina cara faríem si veiérem Déu? Més o menys com la que traçà Laporta, no? Per a vore-la millor, haureu de buscar el catàleg Pintores de Alcoy. De Antonio Gisbert a Rigoberto Soler, l’original, el té un col·leccionista de Múrcia. Acabem amb un poc d’art provocador. Sabem que Jesús es va enutjar molt en trobar venedors i canvistes al temple. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare!“, va dir. Heus ací l’ungit, un poc més divertit: