Comence la setmana esta com vaig acabar l’anterior, amb personatges de Hanna-Barbera al cap. Des d’ahir, la política m’evoca el Lagarto Juancho (Wally Gator), que no era ben bé un fardatxo sinó un caiman. D’això es tracta, en saber que Carlos Fabra abandona la política vaig arrancar a cantar “Se va el caimán, se va el caimán, se va pa la Baranquilla, comiendo pan, comiendo pan…”. Fabra no és ben bé un caiman, és un fardatxo. Ha tornat després d’un trasplantament de fetge —celebrem-ne la bona salut—, per a anunciar que se’n va i per a lamentar com de malament l’han tractat alguns. Diu que els de l’oposició el veuen com un enemic, mentre ell només els considera adversaris. Per això, perquè és un cavaller de la política i un senyor educat i flegmàtic, en una ocasió va dir fill de puta a un portaveu socialista. Si és que és normal, tu veus un adversari i què li dius? “Fill de puta!”, així, ben fort i amb totes les lletres, què si no? Però sense acritud, com qui diu bon dia. Com se saludaven Kàrpov i Kaspàrov quan jugaven a escacs? “Привет, Сын шлюхой, Как ты?”, és clar. I al pobre Fabra, amb tant bon cor, el perseguix tot lo món, especialment la bona sort i els adversaris. La primera no fa més que agraciar-lo i els segons volen desgraciar-lo i l’acusen de mil maldats. Ell, com faria qualsevol, proclama la seua innocència. No li la negarem, tots som innocents mentre no es demostre el contrari. Però quan els jutges de torn peguen a fugir no sé quantes vegades i l’assumpte no s’acaba d’instruir, fins i tot la presumpció d’innocència resulta sospitosa. El president de la Diputació de Castelló està imputat per suborn, tràfic d’influències i delictes contra l’hisenda pública. L’altre president, el Molt Honorable amb imputació per suborn impropi, ha dit de Fabra que és un exemple de polític i persona. Nyas, coca, diu el mort del degollat… Moltes aventures de Juancho començaven quan s’escapava de la seua presó al zoològic, potser les aventures d’alguns fardatxos que pensem s’acabaran quan els claven al gabiot.