Diners i descans

Ara que tots estem desitjant-nos pau, amor, felicitat, prosperitat i tants grans anhels humans, vull deixar ací una història, que m’explicava el meu avi patern, respecte d’alguns oficis i desitjos i de la Divina Providència.

Un dia un capellà anà a pregar de la següent manera: «Senyor, diners i descans». I Déu, Senyor nostre, li concedí una vida tranquil·la i sense estretors. A ell i a tots els seus col·legues, segons el meu avi.

Poc després, s’apropà als peus de Crist i un frare i demanà: «Senyor, diners i descans». Des de l’altura arribà la resposta: «No pot ser, això és per al capellanet». Amb un gest de resignació, el monjo va dir «Doncs paciència»; Déu respongué: «La paciència per a tu». Per això els tonsurats tenen fama de pacients.

En tercer lloc arribà un advocat. «Senyor, diners i descans». «No pot ser, això és per al capellanet». «Doncs paciència». «No pot ser, això és per al fraret». Amb un punt irat el misser va replicar: «Quin embolic!». I des d’aleshores Déu proveïx els advocats d’embolics per tal que no els falte faena.

Finalment arribà el llaurador. «Senyor, diners i descans». «No pot ser, això és per al capellanet». «Doncs paciència». «No pot ser, això és per al fraret». «Quin embolic!». «L’embolic és per a l’advocat». «Açò és una merda!». «Doncs la merda per a tu». Això explicaria l’ús de la femta que fa la gent del camp per a fertilitzar la terra.

I conte contat ja s’ha acabat. Ací teniu una foto del dinar de Nadal de 1967. Drets estan els amfitrions, els meus avis Elia i Paco, el qual, segons el prestigiós historiador Jean-Marc Labat, s’assembla a Georges Pompidou, dinové president de la República Francesa. Assentats d’esquerra a dreta estan ma mare, mon pare, el tio Paco, la tia Carme i els meus cosins Susana, Carmina i Paco. El meu germà també està, però necessitava dos mesos i mig per a nàixer. L’únic net que faltava per a completar la foto era jo; «last but not least», diuen en anglés.

Sigueu molt feliços i que no vos falten diners i descans. Bon any 2024.