Home » General
Category Archives: General
Castell de la Costurera
Ser oli en un cresol, anar per damunt com l’oli, passar de taca d’oli, haver begut oli, estar com una bassa d’oli, voler surar com l’oli… La nostra llengua està plena de referències a este líquid untuós i comestible, de color verd groguenc, que s’extrau de l’oliva. Què faríem sense oli? No tindríem allioli, ni espencats, ni pericana, ni pa amb boix, ni un bon sofregit, ni rosquestes, ni bescuits… Tot faria gust de mantega i bategaríem amb menys salut. I les oliveres? No em ve al cap cap arbre més carregat de simbolisme. La pau és una branca d’olivera, el temps és el seu tronc retorçut. Hi ha oliveres en la Torà, en l’Alcorà i en la Bíblia. Hauria d’estar prohibit arrancar una olivera de monts i bancals ancestrals, per a estacar-la en una trista rotonda. Per més bonica que hi quede, això no es pot fer; és un arbre sagrat!
Per què comente tot açò ara? Perquè el 26 de novembre és el Dia Mundial de l’Olivera i perquè tots els dies de l’any l’amic Carles Pérez Orihuel s’esforça a fer el millor oli del món. I ho aconseguix, el tio valent. Sí, a Balones, al cor mateix de la comarca de les Valls d’Alcoi, es cria el millor oli del món: Castell de la Costurera. No és només mèrit dels arbres, la terra, el clima i els segles d’experiència; estic convençut que també compta l’amor. L’amor de Carles a les oliveres, a la terra, a Balones, a la Vall de Seta, al país i el món sencers. Quan heu vist una empresa que diu el següent?:
Conscients del desequilibri social i de les necessitats de molta gent, per la injusta i desigual distribució de la riquesa, considerem que la solidaritat ha de ser un valor fonamental de les empreses, un compromís per a ajudar col·lectius desfavorits. Et convidem a participar amb nosaltres en algun dels projectes als quals dirigim la nostra aportació. Quan fas una compra a la nostra botiga i veus l’import que correspon a la donació, pots escollir el projecte al qual destinarem l’ajuda.
Per això, ara que potser comenceu a pensar què regalareu (o què voleu que vos regalen) per Nadal, compreu i demaneu olis d’oliva Castell de la Costurera, un sabor de primera. N’hi ha ecològics, convencionals i mil·lenaris (com el Falcó de Han Solo). I no penseu que van embotellats en plàstic, l’envàs és quasi tan excel·lent com l’oli mateix. Quedareu molt elegants i originals. Bé, ahir era el Dia de l’Olivera i 2024 és l’Any Estellés. Acabarem amb els versos del poeta que estàveu recordant ara mateix:
Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb
els productes de la terra.
M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
L’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa, com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament, me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
Cloc els ulls i me’l fot.
Toni Arques, llum de les Fogueres.
A Toni Arques, el vaig conéixer a final del segle passat. Jo treballava per a la Unitat del Poble Valencià (també en minúscula) i els que anaven a encapçalar la llista municipal del Bloc per Alacant (Josep Lluís Peris i Tomàs Mestre) parlaven molt d’un petit empresari, un gran fester, portuari, binari, futboler, veraç, locuaç… un diamant en brut per al valencianisme polític: Antoni Arques.
Ha passat un quart de segle i el diamant ja està més que polit i encastat. Tantes reunions, eleccions, il·lusions i decepcions donen per a un llibre. Per això seré breu i deixaré que siga ell qui escriga esta entrada. Recentment Toni ha publicat una reflexió sobre les Fogueres que recomane a tots els alacantins, especialment als que continuen pensant que fan la millor festa del món:
Quan algun foguerer em diu que la festa és immobilista per tal de preservar-ne les tradicions, em venen a la memòria totes les tradicions perdudes i oblidades.
Un dels grans canvis es produí quan les Fogueres decidiren viure la nit fins a la matinada i abandonaren tota l’activitat festiva de dia. Amb això es van perdre les despertades, les desfilades matinals pel barri o districte, sempre amb la banda, la comissió i els càrrecs. Vam perdre la setmana de Sant Pere durant la qual, de vesprada, dolçaines, tabals, nanos i cabuts recorrien el barri, per tal que tota la xicalla participara en els jocs tradicionals, de tota la vida. De nit, les revetles amb orquestra animaven el veïnat a participar en els balls fins al dia 29.
Amb el progressiu abandonament de les comissions per la participació veïnal, les Fogueres van anar barraquitzant-se, en la majoria de casos al·ludint que era millor no cobrar cartilles, per no haver de donar explicacions a ningú. Al final, es negava als veïns el dret a participar amb quotes i passaven de ser col·laboradors a pràcticament enemics, perquè s’atrevien a opinar d’algun aspecte de la festa sense tindre dret.
Les Fogueres actuals ja no són la festa del poble. Ara són la festa dels socis que munten una barraca, amb la condició de plantar una foguera encara que siga amb el mínim pressupost. Tal com va dir l’alcalde Lassaletta “el dia que els alacantins s’adonen que, per a divertir-se, no necessiten una foguera, tindrem un problema”.
Alacant ja viu de per si en un conflicte permanent d’interessos enfrontats i la festa de Fogueres tampoc se’n lliura. Caldria buscar la pau en la relació festa-ciutat i tornar a involucrar els veïns en les comissions d’una manera assequible i fàcil. No puc entendre una foguera de barri sense comptar per a res amb el barri. Molta salut i a reflexionar sobre les Fogueres que volem per al futur.
Molta salut i moltes gràcies a tu, Toni. Rep un abraç alcoià.
Per culpa de Viadel
Francesc Viadel és una d’aquelles persones amb qui compartiria una cassola d’arròs al forn i una botella de vi. A més d’escriure coses amb trellat, conserva l’accent de la Ribera Alta, que tan simpàtic ens resulta als que parlem la koiné alcoiana, i té el parar d’alguns detectius privats que véiem en les sèries nord-americanes dels 80. I precisament d’això, de la televisió i dels Estats Units, és del que tracta un assaig que Viadel considera inoblidable: Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman. S’hi referia, el professor i periodiste, en un article que m’ha anat molt bé a classe com a dictat i tema a debatre. Com que al final em vaig comprar el llibre, ací en teniu un tast:
Tal com va remarcar Huxley a Un món feliç, els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania «van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions». A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un món feliç, són controlades mitjançant el plaer.
Cada mitjà, com la llengua mateixa, fa possible un mode de discurs únic en proporcionar una nova orientació per al pensament, per a l’expressió, per a la sensibilitat.
A mesura que la tipografia es mou cap a la perifèria de la nostra cultura i la televisió li pren el lloc al centre, la seriositat, la claredat i, sobretot, el valor del discurs públic declina perillosament. Això no vol dir que ens tanquem als avantatges que se’n puguin derivar.
No falten els crítics que han observat i pres nota de la dissolució del discurs públic a Amèrica i del seu pas cap a les arts del món de l’espectacle.
No cal que els dirigents polítics es preocupin gaire per la realitat, sempre que les seves actuacions generin constantment una sensació de versemblança.
L’anunci de televisió ha aconseguit que els negocis no cerquin fer productes de valor, sinó que intentin que els consumidors se senten valuosos, cosa que vol dir que el negoci dels negocis és ara una pseudoteràpia. El consumidor és un pacient reconfortat per psicodrames.
Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real.
Amusing Ourselves to Death ens alerta de l’empobriment i la trivialització del discurs públic en mans de la televisió; es va publicar en 1985. Postman moriria en 2003, va conéixer l’arribada d’Internet, però no l’esclat de les xarxes socials. Tot i això, resulta fàcil imaginar què pensaria en vore que, cada dia més, la dialèctica política té els 280 caràcters d’X com a mitjà d’expressió preferent. En fi, un llibre que vos recomane; acabe amb el fragment de l’article de Viadel que vaig convertir en dictat:
La irrupció de les pantalles, lluny de suposar un salt qualitatiu de l’aprenentatge, per l’accés il·limitat a arxius i informació, s’ha saldat amb l’assassinat de l’esforç, la memòria o, encara pitjor, la comprensió. Molts universitaris no entenen què se’ls pregunta en una prova i escriuen amb una sintaxi inextricable. No és només falta d’atenció i banalització del professorat com a transmissor de coneixement. És, també, la infantilització d’unes generacions a les portes del mercat laboral, la baixa tolerància a la frustració i un analfabetisme funcional desacomplexat. Qüestionen iradament, i sense gens d’autocrítica, les avaluacions. No saben què està passant a Ucraïna o Gaza o, si ho saben, en desconeixen els motius. No s’interroguen pel món en què viuen, perquè potser els sembla una ficció massa tediosa. Un amic està convençut que els llibres tornaran, diu que als Estats Units creixen els índexs de lectura entre els jóvens i això augura un futur amb més trellat. M’agradaria compartir el seu entusiasme, però no ho acabe de vore.
Diners i descans
Ara que tots estem desitjant-nos pau, amor, felicitat, prosperitat i tants grans anhels humans, vull deixar ací una història, que m’explicava el meu avi patern, respecte d’alguns oficis i desitjos i de la Divina Providència.
Un dia un capellà anà a pregar de la següent manera: “Senyor, diners i descans”. I Déu, Senyor nostre, li concedí una vida tranquil·la i sense estretors. A ell i a tots els seus col·legues, segons el meu avi.
Poc després, s’apropà als peus de Crist i un frare i demanà: “Senyor, diners i descans”. Des de l’altura arribà la resposta: “No pot ser, això és per al capellanet”. Amb un gest de resignació, el monjo va dir “Doncs paciència”; Déu respongué: “La paciència per a tu”. Per això els tonsurats tenen fama de pacients.
En tercer lloc arribà un advocat. “Senyor, diners i descans”. “No pot ser, això és per al capellanet”. “Doncs paciència”. “No pot ser, això és per al fraret”. Amb un punt irat el misser va replicar: “Quin embolic!”. I des d’aleshores Déu proveïx els advocats d’embolics per tal que no els falte faena.
Finalment arribà el llaurador. “Senyor, diners i descans”. “No pot ser, això és per al capellanet”. “Doncs paciència”. “No pot ser, això és per al fraret”. “Quin embolic!”. “L’embolic és per a l’advocat”. “Açò és una merda!”. “Doncs la merda per a tu”. Això explicaria l’ús de la femta que fa la gent del camp per a fertilitzar la terra.
I conte contat ja s’ha acabat. Ací teniu una foto del dinar de Nadal de 1967. Drets estan els amfitrions, els meus avis Elia i Paco, el qual, segons el prestigiós historiador Jean-Marc Labat, s’assembla a Georges Pompidou, dinové president de la República Francesa. Assentats d’esquerra a dreta estan ma mare, mon pare, el tio Paco, la tia Carme i els meus cosins Susana, Carmina i Paco. El meu germà també està, però necessitava dos mesos i mig per a nàixer. L’únic net que faltava per a completar la foto era jo; “last but not least”, diuen en anglés.
Sigueu molt feliços i que no vos falten diners i descans. Bon any 2024.
Este país se va a la mierda
Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.
Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).
La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.
Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.
Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.
Valencianisme vívid
Nosaltres, els valencians; País Perplex, De impura natione, Sobre la nació dels valencians, Nosaltres, exvalencians; Valencians, encara; Noves glòries a Espanya, València, 750 anys de nació catalana; València. Història d’una nacionalitat, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians…
He llegit tots eixos llibres i algun més que no dec recordar ara mateix. Tots tracten, de manera principal o tangencial, el passat, el present i el futur que voldrien per al poble d’Europa que som. I tots, de manera patent o latent, lamenten que no siguem alguna cosa més que una regió d’Espanya.
L’any passat vaig afegir a la llista de dalt un títol nou: Valencianisme líquid. La major diferència respecte dels altres és que, més que el meu país, el tema principal d’este assaig és el meu partit, Compromís. Sense obviar la mala salut de ferro de la nostra consciència nacional, Antoni Rubio assumix el paper incòmode de ser la consciència del nacionalisme valencià. Vegem-ne algun fragment:
En una època líquida que ha substituït la ideologia política pel màrqueting electoral […] els dirigents valencianistes han optat per la metamorfosi del paradigma ideològic propi […] tot triant «el millor model» disponible o, com a mínim, el que perceben com a tal: la reconversió a una esquerra elàstica amb el segell de nova política espanyola.
Fa dècades que vivim de l’eufemisme, del dir sense dir, del «tu ja m’entens» com a consigna. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la «qüestió noms» valenciana: en quaranta anys «Comunitat Valenciana», un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si s’hagués passat segles anant de boca en boca.
Una part dels militants de Compromís —especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic Bloc, un partit gairebé silenciat durant anys— observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’intentar implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment.
Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen només per a romandre en el punt de partida inicial i no curar cap malatia.
No li falten arguments concrets, i en som molts (també militants de Compromís) els que li donem la raó quan afirma que:
L’aplicació del plurilingüisme a Secundària, per exemple, ha generat la queixa de més de cent instituts del País Valencià que s’han vist forçats a reduir les hores de valencià, ja que superaven el percentatge màxim marcat implícitament per la llei. En canvi, en alguns centres, s’ha autoritzat a aplicar menys valencià del que tocava de manera temporal, la qual cosa és un negoci ruïnós que no s’entén massa bé.
Tot i la desaprovació, reconeix que moltes polítiques del Botànic han topat amb enemics terribles:
Els jutges espanyols, en un cas clar de 155 encobert per via judicial, són darrere de la no-aprovació, la fallida o, si més no, l’aigualiment del decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalitzazió al País Valencià.
Fins ací tot correcte, més o menys agradable de llegir, però correcte. El que xoca és que, després d’eixe bany de realitat i crítica constructiva, l’autor torna a entonar la lletania del pancatalanisme com a única solució. I ho fa amb un punt de lirisme, de psicoanàlisi, d’angoixa existencial fins i tot:
Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda?
Ens queda ser nosaltres, els valencians. Sorprén que Rubio faça un salt arrere tan gran i passe de Bauman, pare de la idea de modernitat líquida, a Herder (la llengua és la nació) sense donar una oportunitat al pobre Renan. Permeteu-me que recorde, ara i ací, el que pensava Renan sobre les nacions: “Una nació no és parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup ètnic, sinó tindre grans coses en comú en el passat i la voluntat de fer-ne més en el futur”.
Voluntat, eixa és la clau de volta del passat, el present i el futur del nacionalisme valencià. La voluntat de ser un poble lliure ens ha fet passar de l’extraparlamentarisme al govern valencià. Sí, podíem haver-ho fet millor, però només Compromís ha posat damunt la taula temes que no han estat mai en l’agenda política. No som un valencianisme líquid, som valencianisme vívid. I la vida és la possibilitat de créixer i reproduir-se i la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Celebrem, per tant, la vida amb aquell brindis antic: Lehaim!
Vicent Carrillo
Hui fa un any era dilluns i vaig començar el dia i la setmana amb una notícia terrible: Vicent Carrillo havia faltat. La mort li arribà en un matí dominical i lluminós, a l’interior de la Marina, passejant entre ametlers en flor. Quanta bellesa en el decorat d’esta tragèdia, tenia 61 anys i tanta bondat, tant humor, tant per fer, per aportar, per compartir amb tots els que el volíem.
No vam tardar a fer amistat. Ell era molt del valencià i jo, al Servei d’Informàtica, era el del valencià. Evoque tant i tan bo. El viatge a València, la Llum de les Imatges a Alacant, Del roig al blau, les trobades d’escoles en valencià, aquella pel·lícula en què féiem d’extres, la classe magistral d’herbero, centenars de cafés amb llet, desenes de dinars, Der Himmel über Berlin (que encara no he vist), l’acudit del mosquit, el seu riure potent i sincer…
Vicent era molt gran, un artiste voraç i eclèctic. A més de la fotografia (la seua gran passió), tocava l’ukelele, pintava, interpretava, ballava els nanos, feia trucs de màgia, era clown, futboliste, tabaleter, generós fins a la munificència, enamorat d’Alacant i de tot el país. Per a mi, Alacant no és igual sense ell. I al llarg d’este any de dol he cregut vore’l en trobar-me algú paregut. Un instant fugaç en què l’afecte és més ràpid que la memòria, una pena que va fent-se enyorança.
Com sol passar en estos casos, n’érem moltíssims per a dir-li adeu. Recorde les paraules de Daniel, el fill actor; del germà major, Don Rafael (tal com ell li deia); de Naïma, la seua mestra d’àrab. Però el que amb més força ocupa ara el meu pensament era l’únic somriure d’aquella cerimònia. Al braç de Mar, la filla professora, Alai, el seu net de poc més d’un any, mirava la foto de l’avi projectada en una pantalla. La mirava i, de tant en tant, es girava a vore’ns i somreia. I en aquell somriure estava el del meu amic. Ara mateix somric també jo i a tu, Vicent, et trobe molt a faltar.
El que s’ha de saber de la llengua catalana
Al carrer Isabel la Catòlica d’Alacant hi ha una llibreria de vell. Dins a penes queda espai per a moure’s. Els llibres omplin les parets, s’amuntonen a terra, es mostren en expositors giratoris. També hi ha lloc per a bidelots diversos: soldadets de plom, miniatures, figures de betlem… El resultat és un horror vacui molt endreçat i entretingut. L’amo del negoci ha tingut la deferència d’arrenglerar junts els “libros en valenciano”. Quasi tots els títols sonen a lectura obligatòria de batxillerat, però n’he trobat un que no entra en esta categoria: El que s’ha de saber de la llengua catalana.
Joan Coromines el va escriure en anglés (What you should know about Catalan language) en 1950, per a introduir el públic nord-americà en el coneixement de la nostra llengua, ja que l’any següent tindrien lloc a Nova York els Jocs Florals (a Espanya no se’n van celebrar des de 1936 fins a 1978). L’autor fa una aproximació filològica, històrica i social al català, amb brevetat, rigor i, si tenim en compte l’adversitat política de l’època, un punt d’optimisme i normalitat. És una obra succinta, un opuscle en realitat, que es llig d’una tirada.
En el capítol “Extensió i origen del nom nacional”, Coromines es decanta pel llatí lacetani que, per metàtesi, donaria catalani i, per tant, el gentilici catalans. Reproduiré ara les paraules del mestre perquè el tema s’ho val:
I ¿què són les metàtesis sinó lapsus després generalitzats? Em permetré recordar que el nom d’una altra tribu ibèrica, del sud de València, fou restaurat potser pel mateix temps, i Contestania fou llavors canviat en Costentania, per una metàtesi ben comparable, de la qual sortí el nom modern de Cocentaina.
Sí, Cocentaina! Cocentaina nomenada. La fèrtil, rica e delitosa vila de Cocentaina llegida als Estats Units; em vaig emocionar. I això no és tot. El llibre inclou un apèndix: el nomenclàtor dels municipis de llengua catalana ordenats per regions i comarques. Quasi plore d’alegria en descobrir que Coromines no només encertava en qüestions lingüístiques, també en ordenació del territori. Alcoi i Cocentaina, juntament amb trenta poblacions més, formen una unitat: la comarca d’Alcoi.
Sé que el nom no agradarà a tot el món. Busquem-ne un altre si voleu, però tinguem clar que, el dia que la divisió comarcal passe dels mapes a la política efectiva, ens convé ser, de la Carrasqueta al port d’Albaida, una única comarca.
Elogi de Quique Ruiz
Fa aproximadament quatre anys, vaig comentar a un militant del PP alcoià que Quique Ruiz em pareixia bon candidat. La resposta va ser tan ràpida com categòrica: “Si li agrada a un militant de Compromís no pot ser bo per a mi”. A partir d’ahí vaig intentar reconduir el diàleg cap a les coses que tots compartim i la idoneïtat de primar la negociació i l’acord en bé de l’interés col·lectiu. He de confessar que, arribats a eixe gir tan incòmode de la conversa, més que la seua aprovació, pretenia salvar un poc de bon rotllo.
Sí, Ruiz va aterrar en el PP alcoià com un ovni: amb incredulitat, i un cert rebuig, per part dels terrícoles que havia de liderar. Curiosament, ara s’enlaira no com un alienígena vençut, sinó com un màrtir que el cel acull. No em negaran que estem vivint la canonització política d’Enrique Ruiz. Jo podria apuntar-me a este procés com a advocat del dimoni, que, com vostés saben, és el fiscal que argumenta en contra d’un candidat als altars. Podria fer-ho, perquè sé com és un govern de Quique Ruiz (ha sigut primer tro de la meua filà), però no tindria molt fonament.
Crec, això sí, que el PP valencià demostra poca habilitat amb esta maniobra a set mesos de les eleccions. Ruiz era ja el rostre dels populars alcoians i tots donàvem per fet que repetiria com a cap de cartell. És un comunicador clar i concís, i s’ha d’aplaudir l’esforç que està fent per a aprendre a somriure. Per altra banda, aportava transversalitat a la dreta local. Un xic nou, periodiste d’un mitjà que associem a l’esquerra, sense vinculació política prèvia… Ara bé, el que més ens toca a molts el tendre és l’ús prioritari i correctíssim (poca broma, nivell C2) que Ruiz fa de la nostra llengua, el valencià. M’agradaria equivocar-me, però veig que trobarem a faltar això en el pròxim portaveu municipal del PP.
No sé què deu pensar de Carlos Pastor el meu amic pepero. A mi, tal com enraonava fa poc amb Paloma Matarredona (dona del nou aspirant), em pareix honest i faener, dos virtuts imprescindibles per a la política. Dit això, és evident que el PP alcoià abandona l’ecumenisme per a tornar a l’ortodòxia: Pastor és militant popular des de fa més de 30 anys, és advocat, és amic de l’ànima de Carlos Mazón… fins i tot és dels Gats! Els Cids, a la vista està, sempre hem sigut més rojos.
Oportunitats
Espanya va entrar en el segle XXI governada per la dreta. La crisi i la corrupció associades als governs de Felipe González havien quedat arrere. Amb Aznar el país creixia més que França, Alemanya i Gran Bretanya juntes. Rodrigo Rato era l’home del miracle econòmic espanyol. Amb les hipoteques que concedien els bancs es compraven cases i cotxes flamants i te n’anaves a Punta Cana a celebrar-ho. Enmig d’aquella borratxera de consum irresponsable i falsa liquiditat, el PP va celebrar un congrés. La ponència estrela d’aquell conclave anava a càrrec d’Eduardo Zaplana i tenia un títol rotund: La España de las oportunidades.
Ara ja sabem com va acabar: rebentó immobiliari, recessió, pobresa, atur, desnonaments, Rato i Zaplana a la presó… L’única oportunitat que ha quedat de tot allò és la que la salut i l’administració de justícia han concedit al que fora alcalde de Benidorm i president de la Generalitat. Perquè les oportunitats són sempre limitades, circumstancials i privatives. Més de 20 anys després, la idea d’oportunitat torna al nostre tauler polític, però en este cas de la mà del PSOE.
Els socialistes valencians ens recorden en cada acte, en cada míting, en cada compareixença que l’oportunitat està ací. I deixen ben clar el lloc a què es referix l’adverbi: la silueta del País Valencià acompanya al lema. Sorprén que un partit que es reivindica d’esquerres bega d’un concepte que, en termes polítics, resulta tan dretà i individualista. L’oportunitat de fer tal o tal altra cosa toca a la teua porta i, a tot estirar, a la de pocs més. Si l’aprofites o no ja és decisió de cadascú.
Em preocupa que algú que aspira a revalidar el càrrec de president de la Generalitat centre el seu discurs en les oportunitats. El que volem d’un govern no són oportunitats, sinó drets, justícia, atenció als més desafavorits (els que no tenen oportunitats) i treball en favor d’una igualtat real. I amb els drets, la justícia, les polítiques socials i la igualtat vindran les oportunitats per a la majoria. És una relació senzilla de causa i efecte; primer una cosa i després l’altra, senyor Puig.
Comentaris recents