General

You are currently browsing the archive for the General category.

Dia del Negre

Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixe’s de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.

Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?

Martí de PorresNo parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.

Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.

Tags: , ,

Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.

Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:

[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.

No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.

Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.

I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.

Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?

babis

Tags: , ,

Em distrac un poc. Els professionals aprofiten el mínim descuit, una clienta provecta i tenyida de roig platí se m’avança. Reclame el meu dret:

-Disculpe, senyora, ahí anava jo.

-Ya, pero como te habías quedado quieto.

-M’he despistat, gràcies.

Recupere el lloc i comence a buidar la cistella, ignore tranquil que la batalla està a punt de començar:

-Oye, si te hablan en castellano tienes que contestar en castellano.

L’argument té collons reversibles perquè qui havia iniciat la conversa era jo, però em limite a preguntar-li:

-Per què?

-Porque yo no tengo por qué saber valenciano.

Em rendisc:

-No vull discutir, de veritat.

No accepta, passen uns segons i insistix:

-Además, por educación, tú tienes que hablar en castellano…

-Senyora, vosté no pot imposar-me en quina llengua he de parlar jo.

-Sois vosotros los que imponéis…

-Ja li he dit que no vull discutir.

Concentre la mirada en la compra, tan quotidiana i innocent, en el negre de la cinta transportadora, en la fresca joventut de la caixera… La indesitjada antagonista canvia de cua, no vol compartir res amb mi. Abans de marxar, em llança irada l’última sageta:

-Que sepas que te he entendido todo porque soy de aquí.

Això en a penes un minut, intensíssima experiència. Però ací no acaba tot, no. Arribe a la caixera i em pregunta:

-¿Qué le pasaba?

-S’ha molestat perquè li he parlat valencià

-¿Por qué? Ella que hable lo que quiera, tú también.

-Això crec jo.

-Tienen que entender que el valenciano es una cosa de Alicante. Yo en el colegio tenía todas las asignaturas en valenciano.

-Per això eres tan tolerant i agradable.

Pague, somriu. Ara, per inducció o deducció, podrem arribar a més conclusions que persones. Em donareu la raó o me la llevareu, això ja és cosa vostra. Només volia recordar-vos que qualsevol supermercat és un camp de batalla, qualsevol anciana un enemic, qualsevol treballadora un aliat. La gràcia és que em va passar el 25 d’abril.

Batalla De Almansa

Tags: ,

si-al-valenciaEl 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.

Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.

Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.

No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.

I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?

Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?

Tags: , , ,

Xelo Moltó

Xelo_MoltoHui fa un any que va morir Consuelo Moltó Esteve, la tia Xelo. Segons alguns psicòlegs, hem passat la mitat del dol; altres diran que, per les característiques de la malaltia, el vam tindre anticipat. Jo tinc ganes de dir que si no m’haguera parit ma mare, m’hauria parit ma tia. I estic segur que els altres cinc nebots que tenia subscriuran esta afirmació.

Va nàixer en 1934. No arribava als tres anys quan, en companyia dels seus germans, li van fer la foto que hi ha a l’esquerra. Una foto que viatjà al front de Terol on havien enviat l’avi. Hi falta ma mare, que arribaria després de la guerra. Un mestre d’aquells que anava pels masos els ensenyà a llegir, escriure i fer números. I ben prompte a fer faena: primer al camp, després al tèxtil.

Tenia l’orgull de treballar per a una gran empresa: Ferrándiz. El col·legi estava al costat de la fàbrica i moltes voltes passava a vore-la en acabar les classes. Segona planta, confecció; la recorde al fons de la gran sala, darrere d’una taula plena de teles, patrons, metres, fils, tisores. Era l’encarregada. “Manava de moltes persones i en trenta anys mai vaig tindre cap problema”, em va confessar un dia. I sense màsters en recursos humans, n’hi havia prou amb la responsabilitat, la decència i això que ara diem empatia.

Com que no es va casar (“És millor quedar-se per a vestir sants que per a despullar borratxos”, sentenciava), va córrer mig Europa: França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa… fins i tot va estar a Rússia quan Franco encara no havia mort. D’allà em va dur una matrioixca que, molt desgastada pel temps i tant de joc, encara conserve. Del Vaticà, ens portaria la benedicció apostòlica del sant pare Pau VI. Era una dona de fe crítica: “M’agraden els catòlics, no els beatos”.

Només en un aspecte va ser fèrria, taxativa, contundent: l’amor pel seu poble, Alcoi. Tot lo nostre era, incontestablement, lo millor: la indústria, el paisatge, els moros i cristians, els dolços, els mercats, els carrers… Alcoi era mesura quantitativa i qualitativa de totes les coses. “Barcelona? Com 20 voltes Alcoi”, “Montserrat és per als catalans com la Font Roja per a mosatros”. El rei negre és Gaspar, la resta del món s’equivoca perquè nostra és la primera cavalcada. No em pregunteu què pensava sobre la integració de la dona en la festa.

El meu germà i jo vam descobrir que tenia una aptitud desconeguda: l’anàlisi i consultoria política. No és broma, no. Un dia, dinant a casa, li vam preguntar per l’alcalde d’aquell moment: “Tia, tu com veus a Sedano?” Uns segons de silenci precediren el succint vaticini: “Sedano acabarà mal”. En efecte, un any després perdia la majoria absoluta i era defenestrat pel PP. Llàstima que no estiga ara per a predir-nos la nova etapa del vell alcalde. També entrava en temes internacionals. “Tu com arreglaries lo d’Israel i Palestina, tia?” “Jo, els ajuntaria tots, els uns a un costat i els altres a l’altre, i els diria «au, pegueu-vos una abraçà i en pau»”. Vist l’estat de la qüestió, no sé jo si serà finalment l’única proposta viable.

Era una persona senzilla i humana, una bona persona. Hui fa un any que va deixar este món que tant li agradava per a anar a l’altre en què tant creia. Una de les últimes coses que em va assegurar és que des del cel em miraria a mi i a la meua família. Que així siga o, com diuen en hebreu, amén.

Tags: ,

estereotipsEl passat mes de juliol un centre comercial d’Alacant va promocionar les seues rebaixes amb un sol mot contrafet i bastant fàcil: REMAJAS. Com que era estiu i no devia resultar-los suficientment efectiva la hibridació lèxica, els publicistes li afegiren sis natges brutes d’arena, tres culs dins de sengles bragues de biquini. Podeu vore’ls al peu d’esta entrada.

Al nou govern municipal, no li agradà l’estratègia de màrqueting. L’edil d’Igualtat va dir que era “clarament masclista” i que oferia una imatge “sexista i poc adequada” de les dones. Uns quants dies després, la publicitat era retirada. A classe, en vam parlar i hi havia opinions de tota mena: homes que condemnaven la campanya, dones que condemnaven la condemna, homes i dones que es reien de tot plegat, altres que ni una cosa ni l’altra… En tot cas, si acceptem, com diu el diccionari, que el masclisme és l'”actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”, no acabe de vore el masclisme en este cas concret.

Doncs bé, han arribat les rebaixes d’hivern i el centre comercial en qüestió continua explotant la mateixa veta. Ara diuen que “DE REMAJAS TE RELAJAS” i, com veieu, tres jovenetes guapes i disteses acompanyen el lema. Cap poder públic s’ha indignat, cap col·lectiu feminista n’ha demanat la retirada. A mi, en canvi, esta campanya sí que em sembla sexista. El sexisme, recordem-ho, és la “ideologia que sosté la divisió de les persones per raó de la diferència dels sexes i el manteniment d’unes normes de comportament que corresponen a esta divisió”.

Què passa? És que als tios no ens agrada anar de rebaixes? És que totes les dones sou unes consumistes compulsives? O, encara pitjor, necessiteu comprar per a calmar vés a saber quina ansietat? No m’ofenen els glutis, m’ofén l’estereotip (“conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts”), especialment quan és discriminatori, quan resulta categòric.

Em sembla que patim encara d’excés pudor, de puritanisme fins i tot: si no hi ha culs, no hi ha cas.

culs

Tags: ,

Sipais

sipaiLa nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.

Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.

Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.

No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.

Tags: , , ,

croissantL’estiu de 1683 les tropes del visir Kara Mustafa Paixà iniciaven el que s’ha conegut com Segon Setge de Viena. 150.000 soldats otomans volien prendre la capital del Sacre Imperi, però la capital resistia. Diu la creença popular que els atacants van tractar de somoure les muralles quan la ciutat dormia. Però quan les ciutats dormen els forners treballen i, en este cas, la nocturnitat de l’ofici va descobrir la traïdoria de l’assetjant. Els murs de la cristiandat vienesa van resistir el temps necessari perquè l’emperador Leopold I armara la gran coalició que derrotaria els musulmans.

No sabem si fou després de la victòria de Kahlenberg o durant el setge, quan els forners de Viena van tindre la pensada de fer un dolç amb forma de mitja lluna, per allò de menjar-se l’enemic. L’eficàcia de la màgia simpàtica no està provada, però els humans en som aficionats des del paleolític. I, com que el dolç tenia forma de mitja lluna, l’anomenaren Halbmond, que en alemany significa això: mitja lluna. L’invent és austríac, però l’èxit seria francés. Halbmond no ens diu res a la majoria, però tots sabem què és un croissant, oi que sí? I això que Lluís XIV no participà en la gran coalició cristiana i despectivament l’anomenaren Rei Moro.

I el croissant francés regnà en la brioixeria europea fins que va ser destronat en algun moment incert del segle XIX. El dolç excel·lent que féu emmudir totes les glòries de França està fet a base de farina, sucre, ous, oli d’oliva, sagí, un pessic de sal i un exquisit toc de canyella. Sí, sé que alguns ja sabeu que parle de l’espartero, una sublimitat més dels obradors alcoians. El delicte és, com quasi sempre que es tracta de cuina valenciana, que no hem sabut, o no hem volgut, exportar-lo. La lògica relació entre esta llaminadura nostra i el militar espanyol Baldomero Espartero només pot demostrar-la fefaentment l’amic i doctor en història Guillermo Pérez. Per cert, us recomane el seu bloc Retalls alcoians; és molt millor que este pardalot meu.

Deixem-ho ací. L’etimologia no és una ciència exacta, per això ens agrada tant; més o menys com els esparteros.

esparterets

Tags: ,

No votaré

no_votareDiu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?

Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.

Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.

En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.


(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.

Tags: , , ,

Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.

A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.

L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.

Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.

La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.

Oltra_Morera

Tags: , ,

« Older entries § Newer entries »