Home » General » Llamazares, el MARQ, Putin, Esteban.

Llamazares, el MARQ, Putin, Esteban.

En una entrevista recent, Gaspar Llamazares apel·lava a desactivar la tensió entre Rússia i Ucraïna perquè no és bo provocar “el oso ruso”. Purpurina sobre la femta, podia haver-se estalviat la metàfora antiga. Potser li queda un poc del militant del PCE que va ser i de l’admiració que, a pesar de l’eurocomunisme, sentia per l’URSS, per la mare Rússia, la major part dels comunistes espanyols.

En 2011 Espanya i Rússia enfortien la seua relació, gràcies a la celebració d’un any dual. Entre les activitats organitzades amb eixe motiu, estava l’exposició “Ermitage. Tresors de l’arqueologia russa al MARQ“. Valia la pena, de veritat, era una mostra molt completa: del paleolític a Ivan el Terrible, dels primers pobladors al primer tsar de Rússia.

El personal que guiava la visita vestia uns uniformes molt elegants amb els colors de la bandera russa i, com en altres ocasions i museus, feia molt bé el seu treball. L’exposició acabava en un tresor que no era rus sinó del MARQ: l’empunyadura d’àguila bicèfala que veieu a l’esquerra. Esta peça, única fins ara en el món grecoromà, acabava d’estar exposada al saló del Tron (o de Sant Jordi) de l’Ermitage.

Este emplaçament distingit no es devia només a la singularitat i bellesa de l’escultura, també hi pesava molt el motiu representat. L’àguila bicèfala era el símbol de l’imperi rus i forma part de la bandera de l’actual Federació de Rússia. Davant d’esta joia arqueològica nostra i amb un punt de solemnitat, la guia cità unes paraules que el monjo Filofeu de Pskov va adreçar, fa més de cinc-cents anys, a Basili III de Moscou: “Dos Romes han caigut, la tercera es sosté i no n’hi haurà una quarta. Ningú reemplaçarà el teu regne de tsar cristià”.

No va ser així. El regne dels tsars cristians seria afusellat en 1917, però el substituí la república dels tsars comunistes i després, en caure esta, ha vingut el terrible tsar Putin. De Roma a Moscou passant per Constantinoble, de l’absolutisme al totalitarisme. Tant fa ser os, àguila, drac, llop o lleó, la fal·lera imperial perviu i mata silenciosament o amb l’estrèpit de la guerra. “No a la guerra”, cridem tots de nou, però el nostre crit no pararà els tancs i les bombes que assolen Ucraïna.

Com en tantes altres ocasions, faig meues les paraules d’Aitor Esteban al Congrés espanyol: “Si hi ha alguna cosa que justifica l’ús de la força és la defensa davant d’una agressió real i no provocada […] Plantejada la lluita entre la democràcia i el totalitarisme, entre el món lliure i les autocràcies, entre els drets humans i la força, entre la voluntat de la ciutadania per a decidir el seu futur i la imposició de règims per la força, el Partit Nacionalista Basc estarà sempre al costat de lo primer”.

El Partit Nacionalista Basc i jo. SLAVA UKRAINI!


2 Comments

  1. Molt bona l’entrada, Jordi.
    I la de coses que fan, molts d'”esquerres”, o millor dit, els filocomunistes per justificar l’agressió (que si els ucraïnesos són nazis, ¡valenta intoxicació!, que si a Ucraïna hi ha rusoparlants -lo mateix que feia servir Hitler quan l’ocupació dels Sudetes).
    O almenys per dissimular que eixa ha sigut i continua sent el modus operandi dels comunistes, dels partits comunistes quan arriben al poder: intentar expandir, amb violència, el totalitarisme.
    No, no són “els russos” els que estan agredint Ucraïna, són els comunistes russos (¿o és que Putin no ve del KGB, el sancta sanctorum del Partit Comunista de la Unió Soviètica?)
    Com quan alguns intenten confondre “alemanys” amb “nazis”, ara hi ha que vol dissimular que són russos els responsable de lo d’Ucraïna, i no els hereus del Partit Comunista. Eren els nazis alemanys els que van envair tants altres països; i són els comunistes russos (o els neocomunistes russos, si ens posem exquisits) els que estan dirigint la invasió d’Ucraïna.
    I, com en el passat, quan comunistes i nazis van fer el pacte Molotov-Ribentropp, ara també tenim a Europa que, pel que sembla, el tsar neocomunista Putin, financia els partits neonazis.
    Els aparents extrems són, en el fons, molt semblants. I per això els votants dels partits d’extrema dreta provenen en bona mesura (vegem França, p.ex.,) dels tradicionals bastions del Partit Comunista. Missatges simples, culte a la imposició ideològica, per no parlar d’antisemitisme, homofòbia, misogínia, menyspreu per la protecció del medi… ¡i pensar que algunes feministes, ecologistes, defensors de les igualtats de drets, etc. encara es creuen que els comunistes estan a favor d’ells! ¡Ànimes de cànter! Bo, açò és una expressió benèvola: Lenin ho feia millor, els anomenava despectivament “Poljeznyj idiot”, “tontos útils” o “idiotes útils”, perquè descrivia la mar de bé als qui, creient que són aliats del moviment comunista són senzillament manipulats sense comprendre els objectius reals dels gestors d’eixa ideologia.
    No hi ha, crec, cap règim comunista que no s’haja comportat així, amb l’opressió i el terror interior, i l’intent d’expandir el seu ideari mitjançant la violència. Siga la Rússia bolxevic (de la qual Putin és un epígon), la Xina maoista (i els neomaoistes: Tíbet, Hong Kong…), Cuba castrista, Corea del Nord, Cambodja… Terror, terror i terror.
    Els aparents extrems són, en el fons, molt semblants. Que li ho diguen (pague l’expressió) a l’autor de “Los extremeños se tocan”, l’autor teatral i humorista Pedro Muñoz Seca… assassinat, per cert, en la massacre de Paracuellos, quan el responsable de l'”ordre públic” ¿? era Santiago Carrillo i el Partit Comunista.
    Fins i tot quan no tenien tot el poder, sinó tan sols alguna part, com durant la guerra civil d’ací: “saques”, txeques, “desaparicions” (i tortures) com la d’Andreu Nin (i sense que, ¡ves per on! no en sabera res Negrín, com ara diu Putin que no sap res dels assassinats dels opositors).
    En qualsevol cas no són “els russos” els que estan perpetrant els assassinats d’ucraïnesos. Són els (neo)comunistes russos.
    ¡Pobres de tots nosaltres si partits així (o els seus equivalents, els (neo)nazis) tornen a tindre protagonisme en la història europea o en la mundial!

  2. Una anècdota, extreta de la biografia que Lilly Marcou va dedicar a Stalin, molt significativa per comprendre algunes continuïtats històriques. Es veu que la mare del dictador, que només parlava georgià, no acabava d’entendre quina era la feina del seu fill a Moscou. Al final, perquè l’entengués i se’n fes una bona idea, Stalin va dir a la seva mare: “Mama, soc el tsar”. Corria l’any 1935. Putin podria dir el mateix a la seva mare aquest 2022.
    Llegit a El Nacional.cat, article d’Agustí Colomines.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà