Home » General (Page 2)
Category Archives: General
Le drapeau basque
La primera bandera que vaig tindre va ser una ikurriña. Al final dels 70 del segle passat, els meus pares, els seus amics i les criatures dels uns i els altres passàvem les vacances en càmpings, uns llocs de convivència multicultural, cant de xitxarres i lavabos comuns (valga la redundància). Un campiste li va regalar una ikurriña a mon pare i als altres pares (en aquella Espanya de Soberano, la política també era cosa d’hòmens). A mi, sense saber de quin país era, aquella bandera em va agradar molt. Era diferent pels colors, per les creus encreuades, pel que siga em va agradar i encara la conserve.
Al sud del Pirineus, dur una ikurriña a la camiseta o el cotxe pot regalar-te un somriure o un insult. Al nord, és una bandera més. A les Landes, on ara escric, hi ha mercats ambulants que pareixen un aberri eguna, de tantes ikurriñes com hi ha. No són abertzales, només artesans i venedors d’Iparralde (allò que alguns anomeneu País Basc francés). La bandera dels germans Arana identifica als bascos de tot el món, però ací, a França, no genera rebuig. Només Còrsega planteja una alternativa real a la nació que encarna la V República; és el que m’han dit uns francesos fa a penes dos dies.
“En Francia también tienen catalanes y vascos, pero allí no dan problemas”. Més d’una volta he escoltat això a tertulians de dretes i esquerres. A més de la ira, veig en eixa afirmació un altre pecat capital: l’enveja. Sí, els espanyols voldrien ser com els francesos, però no poden ni crec que puguen mai. La versió espanyola del lema “Liberté, Égalité, Fraternité” és “Una, Grande y Libre”. Ja ho era molt abans de Franco i continua sent-ho ara. La monarquia corrupta, les clavegueres judicials, la policía patriótica, el garrot contra les urnes, les balances fiscals, la honra sin barcos, Ferreras, Villarejo, el arrojo, con dos cojones… és normal que a una majoria bascos i catalans els atraga la idea d’un estat propi fora d’Espanya. No són els únics.
Al fons de la foto es veu el pinacle de Sant Martí, a la vila gascona de Biscarròssa. Dins de l’església, com en quasi totes les que he visitat ací, hi ha una imatge de santa Joana d’Arc, salvadora de França, capitana cristiana, patrona de Fonèvol.
Una nyespla de cine
Gràcies a una galtada sé jo qui és Chris Rock i el món sencer creu ara que el Príncep de Bel-Air es mudà a Watts, on acabaria sent un perdonavides més. L’incident Smith-Rock ha convertit en històrica i inoblidable la 94 gala dels Oscar i ha disparat la combinatòria de suposicions. Què n’hauríem dit amb un agressor negre i un agredit blanc? I a l’inrevés? I si prenem els elements dona-home, també alternant el color de la pell? Jo el que veig és una persona amb molts diners (350 milions de dòlars de patrimoni) i molt poder agredint-ne a una altra que no en té tant; una història coneguda.
Com que les implicacions morals del tema ja han donat de si quasi tot el que podien, anem a les lingüístiques. El passat 29 de març, Quim Morales dedicava el seu primer minut (56:32) en El matí de Catalunya Ràdio al reguitzell de sinònims que havia escoltat per a referir-se al colp: cleca, mastegot, plantofada, bufa, xufa, galtada, trompada, ventallot, llet, coca, nata o galeta. El periodiste agrupa els quatre últims termes en el que ell anomena “polisèmies que més alimenten”, però, com sol passar quan es tracta de lèxic, els catalans no ens coneixen tan bé com nosaltres a ells. Hi falta la nyespla.
“Et pegaré una nyespla que te’n semblaran catorze”, deia l’amic i artiste Jordi Sempere quan ja començava a estar emprenyat. I és que, segons m’explicaren, les branques del nesprer són flexibles però molt fortes, com una verga de bou. D’ahí ens ve que una nyespla siga un “colp violent, especialment el que es pega en una agressió o es rep en un accident“. També pot ser una “ventositat sorollosa”, ço és un pet, però no una bufa, la qual, tot i ser sinònim de galtada, és una “ventositat expel·lida sense soroll”.
I ara tornem a les nyesples de cine. Per a mi, no n’hi ha cap que supere la que l’inspector Tibbs (Sidney Poitier) li etziba al terratinent Endicott (Larry Gates) en In the heat of the night (1967). Si l’heu vista la deveu recordar; si no, feu clic ací i aneu corrents a aconseguir una còpia d’esta pel·lícula, que tots hauríem de vore, almenys una volta, abans de morir. A banda de la violència racista i la justificada resposta, el que més em crida l’atenció de l’escena són les llàgrimes finals del blanc. No és el dolor físic el que el fa plorar, és la perplexitat, la ràbia, la humiliació sentida en carn pròpia.
Que el cine ens ensenye també a respectar-nos i ens recorde que ningú ha d’anar per la vida amb tanta prepotència, ni blancs, ni negres, ni rics, ningú.
Llamazares, el MARQ, Putin, Esteban.
En una entrevista recent, Gaspar Llamazares apel·lava a desactivar la tensió entre Rússia i Ucraïna perquè no és bo provocar “el oso ruso”. Purpurina sobre la femta, podia haver-se estalviat la metàfora antiga. Potser li queda un poc del militant del PCE que va ser i de l’admiració que, a pesar de l’eurocomunisme, sentia per l’URSS, per la mare Rússia, la major part dels comunistes espanyols.
En 2011 Espanya i Rússia enfortien la seua relació, gràcies a la celebració d’un any dual. Entre les activitats organitzades amb eixe motiu, estava l’exposició “Ermitage. Tresors de l’arqueologia russa al MARQ“. Valia la pena, de veritat, era una mostra molt completa: del paleolític a Ivan el Terrible, dels primers pobladors al primer tsar de Rússia.
El personal que guiava la visita vestia uns uniformes molt elegants amb els colors de la bandera russa i, com en altres ocasions i museus, feia molt bé el seu treball. L’exposició acabava en un tresor que no era rus sinó del MARQ: l’empunyadura d’àguila bicèfala que veieu a l’esquerra. Esta peça, única fins ara en el món grecoromà, acabava d’estar exposada al saló del Tron (o de Sant Jordi) de l’Ermitage.
Este emplaçament distingit no es devia només a la singularitat i bellesa de l’escultura, també hi pesava molt el motiu representat. L’àguila bicèfala era el símbol de l’imperi rus i forma part de la bandera de l’actual Federació de Rússia. Davant d’esta joia arqueològica nostra i amb un punt de solemnitat, la guia cità unes paraules que el monjo Filofeu de Pskov va adreçar, fa més de cinc-cents anys, a Basili III de Moscou: “Dos Romes han caigut, la tercera es sosté i no n’hi haurà una quarta. Ningú reemplaçarà el teu regne de tsar cristià”.
No va ser així. El regne dels tsars cristians seria afusellat en 1917, però el substituí la república dels tsars comunistes i després, en caure esta, ha vingut el terrible tsar Putin. De Roma a Moscou passant per Constantinoble, de l’absolutisme al totalitarisme. Tant fa ser os, àguila, drac, llop o lleó, la fal·lera imperial perviu i mata silenciosament o amb l’estrèpit de la guerra. “No a la guerra”, cridem tots de nou, però el nostre crit no pararà els tancs i les bombes que assolen Ucraïna.
Com en tantes altres ocasions, faig meues les paraules d’Aitor Esteban al Congrés espanyol: “Si hi ha alguna cosa que justifica l’ús de la força és la defensa davant d’una agressió real i no provocada […] Plantejada la lluita entre la democràcia i el totalitarisme, entre el món lliure i les autocràcies, entre els drets humans i la força, entre la voluntat de la ciutadania per a decidir el seu futur i la imposició de règims per la força, el Partit Nacionalista Basc estarà sempre al costat de lo primer”.
El Partit Nacionalista Basc i jo. SLAVA UKRAINI!
El període
Tant fa que en digueu firmes o signatures. Si sou o heu sigut activistes de qualsevol causa justa, n’heu recollit a mansalva. Si faig un poc de memòria, he demanat firmes per a vore TV3 al País Valencià, per a posar un carrer al tren Xitxarra, per a salvar l’horta, per a salvar el Botànic (el jardí, no el govern), pel carril bici… Entre els sol·licitants de firmes es crea inevitablement un sentiment d’empatia. “Vinga, va, firma’m açò dels dies de festes, que jo sempre firme les teues catalanades”, em va dir fa molts anys l’amic i fester Javi Matarredona.
Fa a penes uns mesos vaig trencar eixa pauta de correspondència, ho confesse. Jordi Vayà, samarita i republicà, em va demanar que signara “perquè les compreses siguen gratis”. M’hi vaig negar, no m’agraden estes demandes de gratuïtat universal. No veig per què hem de pagar els productes d’higiene íntima a Juana Roig i Núria Roca; tant l’empresària com la periodista tenen recursos de sobra. La necessitat de reduir a poques paraules la reivindicació va comportar que no firmara. Si llegiu la proposició de llei, comprovareu que s’adreça a “totes les xiquetes, dones i persones trans que ho necessiten […] i ho sol·liciten” i que els productes en qüestió han de ser “ecològicament sostenibles”. Això ja és una altra cosa.
Afegiu, per tant, la meua adhesió a les 12.863 firmes amb què esta ILP arriba a les Corts Valencianes, però deixeu que faça unes objeccions. Maria Pérez, secretària general d’ERPV, afirma que “ara la pilota està en la teulada dels grups representats a les Corts”. Els republicans valencians diuen també que la iniciativa ha despertat l’interés de Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I pregunte jo: si Esquerra Republicana és extraparlamentària al País Valencià però presidix el govern de Catalunya, per què no mouen açò primer allà que ací, sense firmes recollides ni pilotes encalades?
Em fixaré també en les formes. Josep Barberà, president d’ERPV, es referix a la menstruació com el període. Tot i que el terme té l’acepció de menstruació (com en anglés, francés i espanyol; açò pareix un acudit, xe!), sempre m’ha paregut un eufemisme, és a dir, una paraula que usem per a evitar-ne una altra considerada inconvenient o desagradable. El tabú de la menstruació de nou ens taca, però no és l’únic. En la proposició de llei podem llegir que els productes d’higiene íntima “són necessaris per a la menstruació, des de l’adolescència fins a la seua retirada”. Fins a la seua retirada? Tan difícil és dir menopausa? Vet ací l’altre tabú.
I, ja per a acabar, el text menciona com a producte alternatiu sostenible les calces absorbents. Calces absorbents! Per favor, la llei que plantegeu és per a València i ací unes calces són unes calces: van del peu al genoll i més amunt també; en porten generalment les dones, però els hòmens també (especialment en festes si som moros o cristians). Bragues absorbents i gratuïtes és el que voleu proposar, bra-gues!
El mal cos de Nomdedéu
Enric Nomdedéu i Biosca és secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA. A més d’això, és un dels principals responsables de l’èxit dels patinets al món occidental i és model d’Ágatha Ruiz de la Prada. No, això últim és fals. Enric té el seu propi estil, que és això: molt propi.
Ens coneixem de fa molts anys i em fa igual que s’enfronte a Pere Mayor o siga més oltrista que Oltra; continua caient-me molt bé i el tinc molt present. Tindre’l present és inevitable perquè, des que s’alça abans que el sol fins que passa la nit en vetla, conta en les xarxes socials quasi tot el que fa i desfà, que és molt i molt necessari.
Abans de les seues 24 hores anuals de vacances, va estar per qüestions de treball a Polònia. Estic segur que la nació valenciana té un lloc en els mapes conceptuals de molts altres directors i directores d’Europa, gràcies a la seua condició patriòtica i poliglota. Enric desprén positivitat i té bona barra, però el dia que visità Majdanek no va baixar a sopar amb els companys de trobada. Tenia mal cos.
El seu estat em va fer recordar un llibre que acabava de llegir i vull recomanar-vos ara. El monstre de la memòria és la ficció d’un historiador israelià que fa de guia als camps d’extermini. Una ficció, sí, però embastada amb la realitat dels guetos, les cambres de gas, els Sonderkommandos, la Conferència de Wannsee, els Judenrats, el sentiment de culpa dels supervivents, els justos entre les nacions… i l’efecte que el temps té en la manera de considerar l’Holocaust.
Es pot arribar a banalitzar crims tan grans? Aprenem la lliçó correcta de la història? Oblidem? Va bé fer-nos eixes preguntes de tant en tant i, després, continuar impulsant el patinet de la vida. Ací teniu, com d’habitud, uns bocins del llibre:
De cop i volta s’obre davant teu l’estesa del camp, els filats elèctrics, les barraques, les vies del tren, la portalada, tot és tan real, és aquí, es pot tocar, el lloc on la humanitat va ser assassinada.
Els joves dels meus grups no odiaven els alemanys […] Odiaven molt més els polonesos […] pels pogroms, pel col·laboracionisme, per l’antisemitisme. Però a la gent com els alemanys ens costa odiar-la. Mireu les fotos de la guerra. Cal dir la veritat, fan goig amb aquells uniformes, dalt de les motos, serens, com models de cartells publicitaris.
Era l’instint animal de sobreviure a qualsevol preu el que feia anar la màquina, i la submissió de l’ésser humà al poder desenfrenat.
A l’autocar seia tot sol al seient del davant, com un nen rebutjat. Complia amb la meva feina com un autòmat, però cada vegada em costava més, els transmetia els fets sense pensar ni en la pedagogia ni en el missatge.
¿Quina conclusió n’heu tret, del viatge? Odio aquesta pregunta, però el protocol l’exigeix […] Crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis, va dir […] A què et refereixes?, li pregunto. Que hem d’estar disposats a matar sense pietat. Si som massa tous, no ens en sortirem.
Quan vaig arribar a la invasió de Rússia i al començament de l’extermini pels Einsatzgruppen i les bandes de criminals locals, una dona que anava amb una amiga va cridar: mira, un IKEA! I a partir d’aquí ja es van distreure […] ¿Quin sentit té tota aquesta xerrameca? Si cal complir el manament de viure fem-ho amb tota l’estupidesa.
Alcoi, la dreta, l’artista i el Partit Socialista.
A la dreta i la ultradreta alcoianes no els ha fet gràcia que Antoni Miró siga nomenat Fill Predilecte i reba la Medalla d’Or d’Alcoi. El pintor i escultor s’ha convertit en una espècie de Puigdemont local i ha fet possible que PP, Cs i Vox coincidisquen de nou. En plenes vacances, podrien haver-se estalviat la faena de tres comunicats diferents i fer-ne només un en estil castrense i telegràfic: NINGUNA GLORIA AL SEPARATISTA MIRÓ.
I ací està el primer error que cometen: Toni Miró no és, com diuen, independentista. Recorden a Pedro Sánchez soltant allò de «donde me pongan un chuletón al punto…»? Doncs Toni Miró és tan independentista com vegetarià és el president espanyol: gens. O només de boqueta. Respon a un patró molt repetit, especialment en la seua generació: la llengua que parlem ha de dir-se català, vivim als Països Catalans, l’himne és la Muixeranga, el puny tancat, la senyera sense blau… però al final voten al PSOE. Sí, el PSOE. El partit que no deixà clara en l’Estatut la unitat de la llengua, que oficialitzà el nom Comunitat Valenciana (en comptes de País Valencià) i l’Himne de l’Exposició Regional, el de les reformes laborals, Canal 9 en castellà, l’exempció del valencià en algunes poblacions, la nul·la comarcalització, el provincialisme… Sí, eixe és el partit al qual vota Antoni Miró: el pspv-PSOE. No sols el vota, sinó que ens demana que el votem. Fa a penes dos anys, en les passades eleccions a Corts Valencianes, Miró signava un manifest de suport a Ximo Puig.
Vist l’assumpte, podem concloure que tant el PP com els seus fills s’equivoquen: Miró no és independentista, és socialista. Quan, gràcies a trànsfugues, el govern d’Alcoi passà al PP de Miguel Peralta, Josep Sanus (PSOE) se n’anà a celebrar-ho amb Eduardo Zaplana i li regalà un quadre d’Antoni Miró (pagat inicialment amb diners públics). D’això fa més de vint anys, d’acord. Només en fa sis de la creació, a la Universitat d’Alacant, de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Qui la va idear, impulsar i dotar de fons i personal? Un altre dels signataris del manifest pro-Puig i candidat a regidor socialista, a més de gran amic del pintor. Tot quadra. El cas és que, de manera més o menys ostensible, tots i totes tenim ideologia. Si el requisit fora no tindre’n, no hi hauria fills predilectes en cap lloc. El trident dretà d’Alcoi també coincidix en un altre aspecte: tots reconeixen els mèrits artístics d’Antoni Miró. Ací no diré que s’equivoquen, però sí que tinc una altra opinió. No soc expert en art (ni en res), però sé reconéixer l’evolució, la creativitat, el geni. Crec, humilment, que com a pintor Miró ha deixat de ser un artista, per a convertir-se en un artesà del tractament digital d’imatges i la impressió amb plòters de grans dimensions.
Amb molt d’encert, Joan Valls va escriure estos versos a Toni Miró: «La ferma jovenesa que ens has dut clarifica el camí en invicte esclat […] Has tret el crit, la força i la clarícia i contra els averanys plens de verins has acusat els talls de la injustícia». Així devia ser al principi. Ara veig a Miró mereixedor de la prosa que Joan Fuster dedica als hiperrealistes: «Són el retorn del cromo, de l’estampeta, del calendari». I mentrestant les cases s’afonen i les subvencions volen. Toni Francés ens vol parlant de quadres i d’independentistes de pa sucat amb oli. Ho està aconseguint. Acabe i aprofite l’ocasió per a lamentar que el govern socialista d’Alcoi no haja dut a terme les modificacions d’ordenances, que va anunciar en 2017, per a retirar el títol de Fill Adoptiu a l’exministre popular Federico Trillo. No ho dic per ideologia, és pels 62 soldats morts en l’accident del Yak-42.
El llibre de Mirella
Fa anys que no plore, enguany faig les bodes de plata de no plorar. I confesse que a voltes m’agradaria plorar, plorar molt, d’alegria, de pena, d’avorriment… També confesse que, de xicotet, vaig plorar molt, de pena, de por, de no sé què. Però se’m va assecar el llagrimal, ara no plore i això em fa més fort. No, això és una merda. Pense en els amics i amigues que he vist plorar i recorde més nítidament les llàgrimes dels amics. Per què? Perquè són més cares de vore, perquè sempre ens han dit que els hòmens no plorem.
Està en la caixa de la masculinitat: no plorem, no patim, no tenim por, som forts, temeraris, controladors, heterosexuals, granítics, lúbrics… Heu llegit el poema If… de Rudyard Kipling? Jo sí, i milions de xiquets arreu del món també. M’agrada, ho reconec, és bell, estoic, honest, directe, però acaba en masculinitat tòxica: “Yours is the Earth and everything that’s in it. And which is more: you’ll be a Man, my son!”.
Kipling el va escriure en 1895, era el que hi havia. El problema és que, més de 125 anys després, hi ha moltes d’eixes condicions que continuen sine qua non: esperar, no cansar-se, jugar tots els guanys a una carta, no dir res del que has perdut, forçar el cor, resistir… No hi ha cap vers que evoque l’abraç, la renúncia, l’acceptació del fracàs com a possibilitat. Tenim collons, som guerrers.
Dec esta entrada a Mirella, alumna meua enguany. Donar llibertat per a triar lectura té estes obligacions i estes recompenses. Gràcies a tu, també, per dur-me este llibre a les mans. Acabe ja, que estem en plena canícula. Vos recomane Ni forts ni valents, de Thaïs Gutiérrez, i vos deixe ací uns extrets:
M’he adonat que s’està fent molta feina amb les nenes, empoderant-les, alliberant-les dels estereotips, ensenyant-los que poden ser el que vulguin, però que ens hem oblidat dels nens, com si la lluita per la igualtat no passés per ells.
El llenguatge que existeix per parlar de tota la gamma d’emocions humanes encara avui es considera delicat i femení.
Les emocions de nens i nenes són iguals, però el que les diferencia és la vivència que en tenen, com les experimenten i com s’adapten a les normes de gènere que van aprenent.
Tot i que els homes es beneficien del patriarcat, també en pateixen les conseqüències […] molts homes pateixen «una pressió increïble» per encaixar amb les regles que s’aprenen dins del context social i cultural des del moment que naixen.
L’acceptació al grup de nois i homes implica demostrar que no es té por del risc […] Molts pares accepten aquesta manera de fer amb un cert fatalisme. «Són coses de nois», diuen. Doncs no. No són coses de nois. Són pressions absurdes que els nostres fills pateixen o patiran en algun moment, perquè, tant si hi participen com si no, els provoquen patiment.
Follem?
En l’entrada anterior faltava un llibre per nomenar. És el que s’ha emportat la palma, el que més alumnes han triat: Follem? Amb un títol així, és fàcil captar l’atenció dels lectors potencials. També va contribuir a l’èxit la possibilitat de descarregar un capítol de l’obra, abans de comprar-la o demanar-la a la biblioteca. Si voleu fer el tast, cliqueu ací. A tots i totes els ha agradat perquè Bel Olid hi tracta qüestions que veuen, viuen i els afecten, perquè opina sense imposar i, per tant, educa, perquè la distribució en capítols, temes, epígrafs… és agradable i progressiva.
No espereu trobar una espècie de Kama-Sutra modern i en català. Açò no va de postures, sinó de pensaments, actituds i conductes personals i col·lectives. També vos agradarà saber que el llibre ve amb dibuixos. Ep, res de fumetti erotici, les il·lustracions de Glòria Vives fan encara més amena i humana esta lectura. Un llibre ben escrit que recomane a professors de batxillerat, companys de Departament i públic en general. Ací en teniu uns mossets:
Entre les cames hi ha un espai que amaguem, com un secret o un tresor o una condemna. L’amaguem però té el seu pes, una presència simbòlica en absència de visibilitat […] Aquest tresor, aquest secret, ens determina la vida, determina en quina capseta ens posen, què s’espera que fem i que no fem.
Posar sobre els genitals la càrrega total de la sexualitat amaga la possibilitat de sentir plaer sexual en zones del cos que no siguin vistes socialment com a sexuals i, alhora, converteix els genitals en aquesta mena de tòtem sagrat, de símbol suprem que ens esclavitza.
Una sexualitat feliç passa per escoltar-nos a nosaltres primer, però també és imprescindible escoltar les persones amb qui ens relacionem sexualment. I obrir-nos a emprendre el camí apassionant de descobrir els viaranys menys transitats dels nostres cossos, del nostre desig.
En certa manera, mai som verges del tot i sempre som una mica verges.
La cultura de la violació, en realitat, reforça la figura del mascle, que és un tipus concret d’home, i que té el permís i el mandat de dominar no només les dones, sinó també qualsevol que no sigui un home «de veritat».
No hi ha cossos equivocats, hi ha normes opressores i idees poc realistes sobre com són els cossos.
Tal i com està orientada avui dia l’educació sexual formal, és comprensible que la majoria de joves recorrin a altres vies per a informar-se’n.
L’educació heterocentrista i coitcentrista reforça les discriminacions que pateixen les persones no cisheterosexuals als instituts. Es fa veure que no existexen o que, si existeixen, són una raresa.
Si ens despullem d’expectatives i mandats, si aprenem a dir que sí i que no sense por, podríem compartir la font de plaer inesgotable i gratuïta que pot ser la sexualitat.
L’illa del tresor
Per a demostrar-me com de roïna pot arribar a ser la política, mon tio Paco Davó (visca l’alferes!) m’explicà un dia: “La paraula més bonica del diccionari és mare. Si al costat de mare poses política, ja l’has convertit en sogra i l’has cagat”. Que gran que era, xe! Amb la mateixa saviesa, agafeu lectura i poseu al costat obligatòria. L’hem tornat a cagar?
No, o almenys no sempre. El món està ple de sogres meravelloses i boníssimes lectures obligatòries. La diferència com a mestres és que, les lectures, podem triar-les. Enguany he tornat a oferir als alumnes Maus. Relat d’un supervivent. “És el primer llibre que em fan llegir a classe que m’agrada, i això que no m’agrada molt llegir”, em va dir una alumna.
També podien escollir La revolta dels animals, El retrat de Dorian Gray, Un món feliç, El baró rampant, Persèpolis, Frankenstein, 1984, Si això és un home, L’illa del tresor i un grapat d’autors tan valencians com solvents (Torrent, Baydal, Sanchis, Balaguer, Fuster o Martínez).
Tot lo de casa és de casa, però no necessàriament millor, ni tan sols necessàriament bo. L’autor local pot anar a la setmana cultural de l’institut, però si el que ha escrit és fluix no fomentem ni la lectura ni el valencià. I en les dos coses estem molt necessitats. Deixem a part amistats i proximitats i recomanem lectures que agraden o que intuïm que ho faran. No ho dic jo només, ho diu també Toni Mollà en una entrevista que vos recomane:
Quan jo vaig ser mestre, portava un club de lectura i els alumnes triaven els llibres: Ray Bradbury, Poe, Stevenson i l’únic autor en català que seleccionaven per decisió pròpia era Pedrolo. Hi ha molts mestres que encara m’ho critiquen perquè diuen que el valencià ha de servir per a difondre els autors valencians. Mentre tinguem eixa idea que el valencià només serveix per expressar la nostra realitat, l’hem cagat. El valencià ha de ser un vehicle d’accés a la universalitat cultural.
En este segon quadrimestre una alumna ha llegit L’illa del tresor. Sí, un altre clàssic més conegut que llegit. El va triar arran d’un dictat que vam fer classe. Ací el teniu, pirates:
Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més roïna que haja navegat per estos mars de Déu. El llenguatge amb què descrivia aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. Mon pare sempre deia que allò seria la ruïna de l’hostal, perquè la gent, farta de ser tiranitzada i humiliada i d’anar-se’n a dormir tremolant de por, deixaria de vindre. Jo, en canvi, estava convençut que la seua presència ens era beneficiosa. Primer la gent s’espantava, però després s’adonaven que els feia gràcia perquè animava la seua tranquil·litat rural. Una colla de jóvens, que fingia admirar-lo, l’anomenava “rei dels navegants” i li deia que gràcies als hòmens com ell Anglaterra s’havia convertit en el terror dels mars.
Jueus, cristians i nacionalistes valencians
Conten que, en temps del rei Pere el Gran, vivia a Alcoi un jueu anomenat Salomó Vidal. Havia fet amistat amb mossén Joan Santonja, amb qui solia enraonar de les coses humanes, però sobretot de les divines. Els dos eren hòmens llegits i sabuts, orgullosos dels seus coneixements i creences, però sense que l’orgull els impedira canviar de parer. Un dia Salomó va confessar al seu amic que sospesava la possibilitat de reconéixer Jesucrist com al messies esperat i, consegüentment, abraçar la fe cristiana.
En saber-ho, quasi canta d’alegria el capellà. No s’atribuïa més mèrit que el de ser un instrument de la Providència. Estava convençut que Déu, el que escrivim en majúscula i compartim amb Salomó, havia obrat. La joia del prevere va durar poc, l’israelita volia pelegrinar a Roma. “Abans de batejar-me, haig de conéixer la seu de sant Pere, la capital del món cristià”. La reputació pecaminosa que arrossegava la ciutat feia témer al retor que, en aquell catecumen, s’acompliria la famosa dita italiana: “Roma veduta, fede perduta”.
Però no fou així, Salomó es va convertir. En demanar-li el sacerdot quina opinió tenia de Roma, el neòfit afirmà que “l’urbs sembla una nova Sodoma, els set pecats capitals s’escampen a lloure; causa paor tant de vici, corrupció i llibertinatge”. “I com és, amic meu, que aqueixa visió nefanda no us ha mudat el propòsit de ser cristià?” Salomó va respondre: “Si la nostra fe no fos la vertadera, tots estaríem tan podrits com Roma. Ni papes ni cardenals ens sostenen, és Déu mateix qui ho fa”.
Érem uns xiquets quan Pepe Ruiz, mestre, salesià i padrí meu en la confirmació, ens va explicar esta història. El que no imaginava jo en aquell moment és que, més de trenta anys després, em vindria molt bé per a mantindre’m en un credo terrenal. Molts militants del nacionalisme valencià ens espantem en vore el què i el com de la direcció del Bloc. Si ells són Roma, no farem com els romans. No discutirem el nom de la cosa o el sexe dels àngels, però tampoc desistirem. Este partit i este país valen pena i estan per damunt de qualsevol congrés, de qualsevol conjuntura. Ara més que mai: VISCA EL PAÍS VALENCIÀ LLIURE! VISCA EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ!
Comentaris recents