Gens de Kant i molt de Goebbels
Cadascú tria les paraules que vol o que pot. “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. Si això val per a tots els dies, és més cert encara en campanya electoral, quan el significat primer, el figurat i les diverses connotacions donen o lleven vots. Que Ciudadanos haja fet una falla per a criticar, principalment, polítics de Compromís és molt valencià, que els ninots siguen cuques resulta simpàtic, que Toni Cantó diga que Oltra, Ribó, Puig, Grezzi i Marzà són “una plaga de insectos” no té gens de gràcia.
No hauríem comentat res si Cantó fora un milhòmens de rot i rebentat. Desgraciadament per al país i per al seu partit, Don Antonio Cantó García del Moral vol ser president de la Generalitat Valenciana. No ens mereixem un president que es permeta eixes llicències. M’acusareu de caure en la llei de Godwin, sí, però és que això de referir-se als adversaris com una plaga és molt nazi. Vegeu, si no, les escenes finals del documental Der Ewige Jude (1940) i digueu-me que no passa res, que els de les concentracions de Nuremberg també estaven en campanya. La de França, per a ser exactes.
La crispació, la falsedat i l’exabrupte no poden ser motor de la política ni argument electoral. Rivera va quedar molt malament quan, després d’elogiar a Kant, no sabia citar-ne ni una sola obra. Si fem memòria de les mentires que han escampat impunement, convindrem que l’alemany de referència en Ciudadanos no és Immanuel Kant sinó Joseph Goebbels, el sinistre ministre nazi de Propaganda.
A ell s’atribuïx aquella frase segons la qual “Una mentira repetida mil vegades es convertix en una veritat”. En això estan Cantó, Rivera, Arrimadas, Girauta, Martín i tota una Panzerdivision de liberals de pa sucat amb oli. Poden dir que Compromís ens vol vendre a Puigdemont, que el castellà està en perill al País Valencià, que ens preparen una Anschluss catalana, que als nostres fills se’ls adoctrina en l’odi a Espanya. Poden dir-ho i repetir-ho mil vegades; no els eixirà bé, no els està eixint bé.
Fem entre tots que, en el que queda de campanya electoral, les propostes reals i positives s’imposen a les fal·làcies i que el 28 d’abril esta terra nostra siga com el Front Oriental: el lloc on els roïns van començar a perdre definitivament la guerra.
Céntrese
En resposta a Pablo Casado, Pedro Sánchez ha utilitzat un imperatiu lapidari: “Céntrese”. Inevitablement vaig evocar una altra interpel·lació memorable del parlamentarisme espanyol: el “Váyase, señor González” que José María Aznar repetia insistentment. Fa 24 anys era el PP en l’oposició qui ordenava al PSOE en el poder, ara és el PSOE governant qui commina al PP opositor. Els interlocutors i els sentits són diferents, sí, però hi ha una coincidència fonamental: tan necessari era aleshores que Felipe González abandonara la Moncloa com necessitem ara que el PP se centre.
Em resulta suïcida la renúncia popular al centre polític, eixe born electoral on es guanyen o es perden eleccions. En una entrevista en RTVE, Teodoro García Egea deixava clar que ells no són d’esquerres. Bé, això ja ho sospitàvem, el que sorprenia del nou secretari general és que diguera que el gran objectiu del PP és “aglutinar a todo lo que está a la derecha del Partido Socialista”. Ja no volen ni els valen els vots de tots, especialment d’aquells que podien anar del PSOE al PP (i viceversa). Incomprensible, veritat?
Si focalitzar l’argument només en “els teus” és renunciar a la política d’ampli espectre, fer-ho en l’actual conjuntura és abraçar un futur espectral. El PP ja no és l’única opció de la dreta espanyola. No ho és en el camp pragmàtic, perquè Ciudadanos s’ha assentat, ni tampoc en el subsol radical pel sobtat rebrot de Vox. Ara que haurien de reivindicar els pactes amb CiU i el PNB, les fotos amb Kohl i la política lingüística de la Xunta, preferixen l’estil pudent d’un Aznar que els va fer perdre les eleccions de 2004 i ara fa campanya per Rivera i Abascal.
Potser m’equivoque i Catalunya, la bandera, la immigració i el cadàver embalsamat de Franco els donen l’impuls que necessiten per a continuar sent el partit més votat d’Espanya. Ho tenen complicat, especialment després d’unes primàries a vida o mort. A la planta de traumatologia, molts militants populars esperen l’arribada dels “companys” guanyadors del congrés, per a fer-se un selfie entre benes, crosses i goters de Nolotil. En este particular, la consigna altermundialista s’ha convertit en pregunta: un altre PP és necessari, però serà possible?
El supremacisme i la llimonà
Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.
La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.
El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.
A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.
I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.
Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:
Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.
Fuma’t el Pacte
Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.
La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.
I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:
“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.
I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:
“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.
Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.
Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.
Per amor
El passat mes de novembre van tindre lloc els últims exàmens de nivell superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Ja no n’hi haurà més, des d’enguany ens adaptem als estàndards del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües i els nivells semblaran jugades de la guerra de barcos: A1, A2, B1, B2, C1, C2. L’antiga terminologia (oral, elemental, mitjà i superior) queda definitivament tocada i enfonsada; és el signe dels temps, camarades.
La temuda prova oral dels exàmens també ha canviat a millor. Els examinadors estem en procés d’actualització i el nou format juga en favor de l’examinand. Ara, en comptes de llegir un text i exposar la seua opinió, l’aspirant haurà de fer una intervenció breu sobre un tema i després interactuarà, amb un altre examinand, en una situació comunicativa concreta. Així, l’un farà d’informador turístic i l’altre de turista queferós, per exemple.
Crec que este model afavorix els examinands perquè el paper de l’examinador és més silent, més neutre. No haurem de fer preguntes, cosa que sempre acaba aportant certa subjectivitat a l’avaluació. La fi del model antic ens va fer treballar amb un poc de malenconia, la que irremeiablement tenim quan acaba alguna cosa que hem fet i estimat durant molts anys.
Així estàvem Vanesa i jo quan va arribar una examinand que difícilment oblidarem. Després de llegir el text i dir la seua, calia fer-li alguna pregunta i vaig recórrer a una de les clàssiques: “Per què et presentes al nivell superior?”. Esperàvem una de les també clàssiques respostes: els punts per a la borsa, les oposicions, els trasllats, el currículum, la culminació lògica d’un curs de valencià…
Però no, aquella jove va al·legar la més noble i bella de les causes. S’examinava de valencià “per amor”. Sí, per amor. El seu nóvio “parla català” (sic) i ella vol parlar-lo més i millor perquè l’estima. No vos sembla un leitmotiv indeturable? Quin epíleg tan redó ens va donar sense saber-ho. Espere que haja aconseguit l’apte. Almenys va superar la prova oral i vos assegure que l’emoció no ens allunyava gens de la justícia.
Ara que el valencià, en les seues diverses denominacions, torna a ser atacat per les diverses denominacions de la dreta espanyola, vos demane fermesa i trellat en la defensa, però sobretot vos demane i vos oferisc l’amor com a argument. Perquè si, abans o després de les mesures administratives, les discriminacions positives, les lleis i les campanyes, arriba l’amor, llavors haurem vençut. Vos vull moltíssim.
El llibreter Castiñeira i el jueu Blumenfeld
Després de l’assassinat a Varsòvia d’un oficial de les SS, els nazis van aplicar la seua lògica racial i perversa. La vida d’aquell alemany ari en valia cent d’enemigues. Així, un centenar de treballadors polonesos de la base especial A-17, situada als boscos de Brandenburg, era traslladat a una presó pròxima, on hi havia jueus, catòlics, comunistes, gitanos, homosexuals i tots els perfils de la diversitat humana que odiava el Tercer Reich. Si els responsables de l’atemptat no es lliuraven, els cent ostatges serien afusellats.
Un d’aquells polonesos era Henryk Brzegalski, porter d’un hospital abans que començara la guerra. Immers en el dubte de no saber per què estaven allà, però amb la certesa que no els passaria res de bo, va oblidar la màscara que l’havia mantingut amb vida. Quan els soldats irromperen en la gran cel·la al crit de “Juden raus!”, va seguir el mateix camí que feien els de l’estrela de David. Va ser així perquè, en realitat, aquell home no era un conserge polonés, sinó Isaac Jacob Blumenfeld, el sastre jueu de la petita població de Kolódets. L’endemà, a l’hora de l’execució, no hi havia carceller, catòlic, comunista, gitano o homosexual que sabera explicar la misteriosa desaparició del polonés que en feia cent.
Vet ací com, en ple Holocaust, un jueu salvava la vida justament per ser-ho. Blumenfeld va ser traslladat al camp de Flossenbürg, a l’Alt Palatinat, i allà va estar fins que els americans l’alliberaren. Esta història és pura ficció, però convindreu amb mi que podria ser perfectament real, com la de Shlomo Perel, el Salomó de les Joventuts Hitlerianes.
Si jo he arribat a conéixer la vida, l’atzar, les alegries i les penes d’Isaac Jacob ha sigut gràcies al llibreter Josep Castiñeira. Ell i Vicent Llorca regenten Vila Llibres, la millor i més ben assortida llibreria de la Marina Baixa. Josep és com un bon xarcuter: coneix bé la clientela i, a més de tallar-te la comanda que li has fet, sempre et recomana alguna cosa. “Emporta’t açò, que sé que t’agradarà. Si, home, sí, ja m’ho diràs”.
I, en efecte, el Pentateuco de Isaac és una bona novel·la. Divertida, trista, àgil, enriquidora, carregada de sentències i acudits jueus, molt humana i, per tant, terrible, creïble i entranyable. Vos la recomane, però afanyeu-vos a passar pel número 14 del carrer Ciutat de València, a la Vila Joiosa. D’exemplars, no els en deuen quedar molts. Un dia Josep va rebre la telefonada del distribuïdor de l’obra, es preguntava com podia ser que aquella vila no tan petita acaparara quasi la mitat del tiratge venut. Què era allò? Una llibreria o una sinagoga? Un bon negoci en mans de dos bons professionals, amants l’un de l’altre i dels llibres en general.
Bé, Josep, tu volies saber què m’havia paregut la novel·la i jo et devia una entrada en el bloc. Estem en pau o, com sovint em saludes, shalom!
Bàrbara Strozzi
Sovint posem molt d’èmfasi a reivindicar les aportacions i la presència de les dones en la ciència i la política. Hipàtia d’Alexandria, Cleòpatra, Tròtula de Salern, Olympe de Gouges, Marie Curie, Rosa Parks, Ada Lovelace, Golda Meir… Tot i ser estos dos àmbits molt importants, perquè la ciència fa avançar el món i la política l’ordena o el desordena, no hauríem d’oblidar que és especialment l’art allò que ens singularitza com a espècie.
Hui, 11 de novembre de 2017, es complixen 340 anys de la mort a Pàdua de Bàrbara Strozzi. Autora de més de cent obres, especialment cantates i àries, era també una gran intèrpret. Diuen que les seues peces són molt difícils de cantar; feu clic ací, si voleu escoltar-ne una en la veu de la soprano Raquel Andueza.
No m’allargaré. Només volia fer sonar una nota de Bàrbara Strozzi que no sol aparèixer en els perfils biogràfics que podem trobar a la xarxa. Un dia, o segurament una nit, l’Accademia degli Unisoni que son pare havia fundat debatia la qüestió següent: Què expressa millor les emocions: les llàgrimes o la música? Els qui apostaven pel plor apel·laven a la puresa del sentiment, els de la música citaven Plató.
Pareixia que la controvèrsia d’aquells hòmens no tindria fi. Llavors, l’única veu femenina de l’assemblea s’alçà per a resoldre subtilment la polèmica: “Cavallers, no vull opinar sobre els vostres parers discrepants, però sé molt bé que jo no hauria tingut l’honor de la vostra presència esta nit ací si vos haguera convidat a vore’m plorar, en comptes de convidar-vos a escoltar-me cantar”.
Virtuosíssima la Strozzi, no?
Nosaltres parim, nosaltres restringim.
Quan la lluita estava en la legalització de l’avortament, véiem en televisió dones, majoritàriament, que amb l’índex i el polze feien un triangle i reclamaven allò tan just de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. En contra solia haver-hi també dones i algun rector amb alçacoll, no dibuixaven res amb les mans ni tenien un bon eslògan.
Van guanyar les primeres, era lògic. Es tractava de donar llibertat respecte d’una qüestió (la interrupció voluntària de l’embaràs) que deu ser sempre dolorosa, físicament, si més no. I qui no vulga avortar que no avorte. Més enllà d’arguments religiosos, la rèplica de les anti solia ser l’adopció.
Els anys passen, la ciència avança i els anhels de la gent continuen sent en gran part els mateixos. Hi ha qui vol ser pare, però ho té complicat perquè la seua orientació sexual no ho facilita. Els homosexuals poden adoptar fills, però ho tenen més difícil (Rússia, la Xina, Índia i el Marroc, per exemple, prohibixen l’adopció a homosexuals). L’altra opció és la gestació subrogada.
Ací el problema no està en l’orientació sexual, està en el compte corrent. Si tens diners podràs anar a l’estranger a tindre un fill per gestació subrogada (com les espanyoles riques que anaven a avortar a Londres), si no en tens et fots. Així de clar. La paradoxa és comprovar que el feminisme (si no tot, una part significativa) s’oposa a la gestació subrogada perquè hi veu l’enèsima explotació de la dona.
Explotació, abús, mercantilització, cosificació, etc. n’hi pot haver en tot. El que cal fer és legislar perquè no n’hi haja. Amb una llei justa, no entenc el no a la gestació subrogada, de veritat. Em fa l’efecte que s’han canviat els papers i les que alçaven el triangle demanant llibertat ara criden “Nosaltres parim, nosaltres restringim”. I, curiosament, un dels seus arguments és l’adopció. Com si adoptar fóra fàcil, ràpid i econòmic.
Bé, esta vesprada el meu partit (Compromís) organitza una tertúlia a Alacant sobre la gestació subrogada i, com que no hi puc anar, volia dir la meua. Per cert, quant a este tema, no m’afecta gens coincidir amb Ciudadanos; preferisc el criteri propi a les consignes alienes.
Un premi per a Alícia
Hi ha una multitud de situacions informals en què les persones es troben i parlen, sense sotmetre’s a especificacions idiomàtiques explícites. I així, cadascú parla com li plau en aquell moment, o —per a començar a ser precisos— cadascú parla tal com ha aprés que s’ha de fer en situacions com aquella.
La realitat que ens trobem és que moltes de les persones que tenen el català com a primera llengua han aprés —a través de diversos mecanismes— que convé abandonar el català quan algun dels interlocutors no s’expressa en aquesta llengua.
És perfectament comprensible que facen allò que fan, que és aplicar la Norma de Convergència a la Llengua Dominant, és a dir, abandonar la seua llengua en el moment en què interactuen amb un dels parlants d’aquesta llengua dominant.
Parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim […] perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.
Els parlants d’una llengua minorada experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, per comparació amb els parlants d’una llengua normalitzada. Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa (impredictibilitat), del fet que la responsabilitat (el control) recau fonamentalment sobre ells, i de la sensació que —en última instància— hi tenim les de perdre (amenaça).
Els textos en cursiva i negreta són dels professors Suay i Sanginés. Els he tret de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català, un llibre que vos recomane. Per als alumnes no ha sigut una recomanació, havien de llegir-lo, o fer com si l’hagueren llegit, i parlar-ne amb gràcia i correcció. Els ha agradat. Bé, això és el que han dit, i escrit, en la major part dels casos (també n’hi ha que els ha semblat un tostó psicolingüístic, gràcies per la vostra sinceritat).
Acabant-se el quadrimestre i sense saber-ho ella, Alícia va entrar a l’aula. Guapa com un sol març, amb un adreç elegantíssim i eixa naturalitat fresca i amable que atribuïm al paisanatge valencià. Amb a penes deu minuts de vídeo, és com si la conegueres de tota la vida i t’entren ganes d’anar a la seua falla de Carcaixent a felicitar-li l’actitud normal i digníssima i brindar amb cassalla per ella i per tots.
Alícia, per si no ho sabíeu, va parlar valencià amb un valencià de Gandia, que parlava castellà però perfectament l’entenia. M’ha caigut en vers i tot, xe! La conversa va tindre lloc en un programa televisiu d’ámbito nacional. Tot i que la productora va subtitular el diàleg, la reacció casernària, tavernària i nacional va esclatar ipso facto: “Una vergüenza la fallera ridícula esa hablando en valenciano, la culpa la tiene el programa por permitirlo”, “Le daba por to la boca”, “Que hables en castellano, gilipollas”, “Hablar en valenciano en un programa nacional. Vergüenza ajena”, “Esta tía es gilipollas? No sabe que debe hablar castellano en un programa español?”, “Qué maleducada”…
Tota una lliçó dels prejudicis, els odis i el supremacisme lingüístic de l’Espanya brutal. Els mitjans ho van van destacar especialment. Per això m’alegra que, a classe, les i els alumnes valoraren sobretot l’actitud d’Alícia: no canviar de llengua si l’interlocutor t’entén. Si tots els valencianoparlants férem com ella, l’ús social del valencià creixeria exponencialment. A més de ser fàcil, un comportament així resulta didàctic: ajuda a aprendre als que en volen saber.
Acabe ja. Alícia mereix un premi. Espere que alguna de les moltes associacions que, de Guardamar a Salses i de Fraga a Maó, defenen la llengua valenciana li’l concedisca. I faig una altra recomanació. Un dels bròfecs que va insultar a la nostra Alícia acabava l’atac dient-li “Vete a Canal Nou” (no deu estar molt al corrent, no). Seria fantàstic que la fitxàrem, si és que algun dia tornen a obrir la tele valenciana.
La primavera ha arribat i Susana no se n’ha assabentat.
Des d’Heràclit, més o menys, tenim clar que no ens banyarem dos vegades al mateix riu, que tot fluïx, que tot canvia. Anit escoltava les sentides paraules de Susana Díaz i em preguntava si en l’institut li van explicar este presocràtic en qüestió. Segurament sí, però se la veu més de l’escolàstica, l’argument d’autoritat, la vella doctrina.
Díaz invocava el PSOE dels anys 80, però han passat molts anys i els que l’acompanyaven en el cercle de la ouija no són mèdiums, són fantasmes per a bona part de l’electorat. El bipartidisme espanyol ha mort —almenys per la banda esquerra—i no ressuscitarà a la tercera convocatòria.
El desig no se li farà realitat. Ella, que com a presidenta andalusa no té majoria absoluta, hauria de saber-ho millor que ningú. També podria mirar-se en l’espill de Ximo Puig. L’actual president de la Generalitat i gran valedor seu va ofrenar al PSPV el pitjor resultat de la història; sense els vots de Compromís i Podemos hui no signaria com a Molt Honorable. Seria un error, per tant, obviar el canvi de riu, l’arribada d’un nou cicle.
És possible que Díaz guanye, sí, però només de portes endins. No derrotarà al PP, derrotarà al PSOE. I tampoc ho veig tan clar. Pedro Sánchez té ara el carisma del just ajusticiat, de l’honestedat maltractada pels poderosos i això deu agradar molt a la militància socialista de base, entre la qual tinc bones amistats.
Vull acabar esta entrada amb l’opinió d’una amiga, socialista i manxega, a qui, per no comprometre públicament, he assignat el nom fictici de Marian Guerrero Mestre. Diu la xica que:
Hay algo que hace muy diferente este proceso interno del que disputaron en su momento Chacón y Rubalcaba o Bono y Zapatero, y es la creencia por parte de un sector de los militantes de que lo que pasó en octubre rebasó los límites de lo tolerable. Y obviamente no se puede exigir respeto hacia una candidatura cuando uno siente que ésta hizo cortocircuitar los parámetros de la ética y la legitimidad dentro del PSOE. Lo siento, pero no. Esto va mucho más allá de tener que ponerse una pinza en la nariz a la hora de hacer campaña por un candidato. Podéis lanzar hipócritas eslóganes de “por un PSOE unido”, pero la ruptura es más que evidente. Y qué queréis que os diga, pero yo no soy “100% PSOE”. Soy 100% de un PSOE que represente mis valores y que respete las decisiones tomadas por sus militantes. Otra cosa, amigos, sería más bien fanatismo de salón. En fin, allá cada cual… Pero no nos pidáis lo imposible.
Apassionant, no?
Comentaris recents