Hi ha expressions que delaten a l’emissor. Vegem-ne unes quantes que, de segur, coneixeu. Els que diem estat espanyol solem ser separatistes, federalistes o rojos en general. Això de rojos y separatistas és patrimoni jocós de dretes i esquerres. Curiosament l’ús habitual, i fins i tot preeminent, del binomi Estado Español va ser cosa del franquisme. Franco havia assassinat a la II República, Espanya tornava tornava a ser un regne, però sense rei. Per tant, era més còmode dir Estado Español que no Reino de España. La fredor administrativa del terme estat devia ser tendència entre el filonazis d’Europa, perquè és el que va utilitzar Pétain per a la França col·laboracionista. On “manaven” els de Vichy, la République française va ser substituida per l’État français i el lema revolucionari Liberté, Égalité, Fraternité és metamorfosà en la divisa divisòria Travail, Famille, Patrie.

Com deia, les coses canvien i els que hui diem estat espanyol som els nacionalistas periféricos, que és com ens anomenen els nacionalistes espanyols, o espanyolistes. Com que segons la seua cosmovisió el nacionalisme és intrínsecament roín, i ells són intrínsecament boníssims, els agrada anomenar-se constitucionalistas, que queda molt d’examen de primer de Dret. Ara també n’hi ha que es diuen patriotas, que queda molt de Mel Gibson però en la Plaza de Oriente. Bé, tot substantius i adjectius; anem a per una frase sencera, digna d’un exercici d’anàlisi oracional. Si algú diu “Este país se va a la mierda”, no ho dubteu: esteu escoltant una persona de dretes (o liberal, si va de moderneta o es diu Andreu Mas) i no nacionalista (no ni poc).

La frase és vàlida com a introducció i com a conclusió. T’amollen “este país se va a la mierda” i a partir d’ahí va la dissertació, o després de soltar-te el rotllo sentencien “este país se va a la mierda”. I val la pena no dir-los res, de veritat. Més que una opinió o un pronòstic, és un dogma. Ho diu Aznar, ho diu Felipe, ho diu el Guerra, ho diu Redondo Terreros i, mira tu, l’han tirat del PSOE al pobre. És aixina, quan manen ells España va bien (són molt bons fent consignes); si no manen… “este país se va a la mierda”.

Per cert, la frase pot dir-se perfectament en valencià sense perill d’ambigüitat o confusió nacional. Qui diga “este país se’n va a la merda” està referint-se a Espanya, mai al País Valencià. La raó és ben senzilla: nosaltres estem en la merda des de fa molts anys, concretament des de 1707. I què podem fer? Cantar! Sí, cantar. Al premi Nobel de literatura Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989), li van preguntar en una ocasió per què els irlandesos tenen tanta afició a cantar. La seua resposta va ser boníssima: “Quan la merda t’arriba fins al coll, l’única cosa que pots fer és cantar”.

Ja ho sabeu, a cantar com si fórem irlandesos, a ells no els va anar tan malament.

Paco Ferrández Agulló, sofrit company de despatx meu i, per això mateix, bon amic, em contà que havia trobat, enmig d’alguns trastos vells dels seus pares, “Un single per la independència del País Valencià”. Després va dir una cosa encara més bonica: “El vols?”. Deveu imaginar la meua resposta i l’expectació que m’imbuí la troballa. Quin disc seria? Aquell que il·lustrà Antoni Miró, el de La Muixeranga en una cara i Darrer Diumenge d’Octubre en l’altra? Potser, però el que sona, a 45 rpm, en eixe senzill és molt nacionalista, però no ben bé “per la independència del País Valencià”. Quin misteri, com frisava qui us escriu! I quan Paco em donà la placa jo em quedí bocabadat:

Ací els teniu, identificats en plena transició amb un grup de la URV, l’ou d’on va eixir Unió Valenciana, i amb una normativa ortogràfica que, si no és la del Puig, deu ser la del Calvari. Bernardino i el seu grup, què t’ha paregut, morrut? Em vaig preocupar per Paco. És tècnic i professor d’universitat amb grau de doctor i tot; a més del seu vernacle il·licità, acurat pel grau superior de la Junta, parla anglés i un poc de rus; és dels qui juguen en borsa i ha treballat al Secretariat de Promoció del Valencià. Un xicot intel·ligent i cultivat, amb rodatge suficient per a anunciar-me la descoberta musical amb una descripció diferent. Sí, em vaig preocupar per ell i, en el meu vernacle alcoià llavat a la pedra, vaig pensar “Este Paco no s’antera”.

Uns quants minuts després, em vaig preocupar per mi. M’envaí la sensació que els qui no s’anterem som nosaltres, els de “la independència del País Valencià”. Analitzem el tema a partir d’un axioma: Paco és una persona normal. No està, com diríem parafrasejant Lluís Llach, malalt d’amor pel seu país. Tampoc en renega, és tan valencià com espanyol. Podem deduir, per tant, que quan una persona normal veu un grapat de gent al carrer amb pancartes i senyeres —siga quin siga el seu repertori cromàtic— pensa que volen la independència, la qual cosa és honestament certa en alguns casos i radicalment falsa en d’altres.

L’oficialitat de la senyera coronada i l’assumpció cofoia que han fet d’este símbol els dos grans partits estatals no li han restat vigor reivindicatiu. El mateix vigor que, per a bona part del nostre poble, manté la senyera nua. Que una de les dos banderes onege als ajuntaments li conferix una innegable preeminència, però tant un penó com l’altre són igualment valencians. L’aversió amb què el valencianisme fusterià ha mirat, i continua mirant en molts casos, la senyera amb franja blava és un error greu i una falta de respecte a la història col·lectiva, quasi tan gran com la criminalització que la dreta valenciana —amb l’anuència de l’esquerra en què esteu pensant— va fer de la senyera sense blau.

Més que un exercici, us propose un volantí de política comparada. L’actual bandera d’Irlanda fou ideada, cap a mitat del segle XIX, pels nacionalistes de Young Ireland, un grup creat, entre d’altres, pel protestant Thomas Davis, autor de l’emblemàtica cançó rebel A Nation Once Again. Doncs bé, els colors d’Éire són el verd dels catòlics, el taronja dels protestants i el blanc, que representa la pau i la unitat entre els uns i els altres. No ens aniria gens malament adonar-nos que la senyera coronada té les quatre barres dels “catalanistes” i la franja blava dels “blaveros” i començar a cantar tots junts, per exemple, la Cançó de Lluita.