El passat dissabte vaig anar a la trobada d’escoles en valencià de la Marina Baixa. A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col·legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix: Relleu. Feia goig vore allà tantes persones o, millor dit, personetes, perquè la majoria eren xiquets que anaven d’una parada a una altra: es pintaven la cara, posaven gomets en una rondalla retallable, feien punts de llibre, barrets de paper, ramells d’herbes aromàtiques… en fi, tot el que és habitual en esta cita festiva que cada any congrega més i més gent al voltant d’una realitat: l’escola en valencià. També és habitual que en el decurs de la trobada es llija un manifest. Això del manifest sol ser més un tràmit que el moment àlgid de la festa; els nanos no estan per a manifestos i els adults xarren entre ells o van pendents de la canalla, sempre és així. Sempre? No. En este cas sona la veu amiga de Marieta Soler pels altaveus, anuncia la lectura del manifest, calla i quan torna a parlar té un to nerviós. Ara ens diu que no es llegirà cap manifest perquè l’alcalde no vol, el públic xiula la censura, vaig cap on està Marieta, no està la pobra per a la cançó de Krahe que tanta gràcia li fa. El policia local té l’ordre de tallar la llum si els organitzadors persistixen a llegir el text i, molt amablement, m’indica qui és l’alcalde per si vull parlar amb ell. Tot i l’encaixada de mans, la conversa amb Santiago Cantó va resultar tan incòmoda —per la tensió que traspuva l’interlocutor— com interessant  —pels apriorismes, judicis de valor i arguments en què justificava la seua acció.

Però la qüestió de fons no és si este home està en contra o a favor del valencià, cadascú és lliure de pensar el que vulga sobre la llengua, les trobades o la Federació Escola Valenciana. El que com a ciutadans no podem tolerar és que un alcalde —siga del partit que siga— s’arrogue el poder de decidir què es pot dir i què no es pot dir als carrers del poble; les urnes legitimen l’autoritat, però no l’autoritarisme. Al meu parer, l’arbitrarietat del senyor Cantó conculca un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La Constitució que els regidors juren complir i fer complir ho deixa ben clar en l’article 20: “Es reconeixen i es protegixen els drets. a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció…” Això diu la llei, ja obraran en conseqüència els afectats si volen. I per a acabar en positiu, posarem l’exemple contrari. El mateix dia tenia lloc a Ibi la trobada de l’Alcoià i el Comtat, Josep Escribano, en nom d’Escola Valenciana, llegí el mateix manifest i la regidora d’Educació, que és del mateix partit que l’alcalde de Relleu, va tindre una actitud del tot diferent. Va saludar els assistents i els va agrair que hagueren escollit Ibi per a fer la festa del valencià. Aplaudim-li des d’ací el gest i recordem tots la frase de Voltaire. Com era? Ah, sí: “No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.”

Bocut, llengut, garlaire, bocafluix, bocamoll, llenguallarg, anar-se’n de la boca, dir per dir, ser una boca de trons, no callar ni baix l’aigua, a molt parlar poc encertar, dir el nom del porc, boca en boca prompte es desboca, xarrar més que setze, parlar més que alenar, dir-ne de tots els colors, parlar foradat… Té la nostra llengua mots i expressions de sobra per a referir-se als excessos verbals. També anem sobrats d’exemples. Inauguració a Ontinyent d’un parc d’accés impossible per a persones amb mobilitat reduïda; Alfonso Rus, president de la Diputació de València, respon a la queixa: “agarreu cordes” els discapacitats. Fent un ús exquisit de la metàfora, un altre president provincial, Carlos Fabra, afirma que les gavines del PP es menjaran els “capullos del PSOE”. Impressionant nivellàs poètic. 26 de març passat, milers de manifestants a València contra la corrupció; un èxit, hi va anar fins i tot Alarte. Per a David Serra la manifestació era “catalanista e independentista, y en contra de la Comunitat Valenciana”. Punt 1 del manual: quan no tingues contraargument, acusa’l de catalanista. Que el putxero de polp no t’ha eixit bo, el peixater és catalanista i el polp també; que plou per la Puríssima Xiqueta, la pluja és catalanista; que a Ripoll no li apanya la llista, Ripoll catalanista. I així successivament. I Camps? Camps és un no parar. Presenta Rita Barberà com a candidata a l’alcaldia de València i la compara amb Jaume I; les pedres del monestir de Poblet encara retrunyen. És, més o menys, com posar al mateix nivell Martín i Soler, el Mozart valencià, i Luis Aguilé, “nadie me quita mis vacassiones en Castellóóóóón!” I això, que fa riure i plorar alhora, no és res al costat del que va amollar de Rodríguez Zapatero: “mala persona“. Si hom diu d’altri —catalaniste!— que és un desgraciat, un pixorro, un fill de puta… aniré amb compte, però voldré crear-me una opinió pròpia. Si em diu, en canvi, que és una mala persona, la falta de víscera que va en l’insult m’indicarà cert rigor en el judici. No sé si el president espanyol és bona o mala persona, el president valencià tampoc ho deu saber. I si no ho saps, per què parles?

He fet classe molts anys per al Pla de Formació Lingüisticotècnica del Professorat no Universitari. A grans noms oficials, petites concrecions populars; el personal en diu “cursos de reciclatge”. L’objectiu de l’administració és disposar de docents capaços de fer classe de valencià i en valencià; el dels alumnes, ampliar formació, tindre reconegut el que ja saben, consolidar el lloc de treball, promocionar, guanyar punts per a triar destinació… Com que l’interés és molt, el primer dia te’n vindran 35 d’una llista de 40, el segon dia en són 30, el tercer 20… tindràs molta sort si en l’última sessió encara hi ha una dotzena d’alumnes. Per què tanta deserció? Perquè apuntar-se al curs és debades, perquè alguns han de fer un centenar de quilòmetres per a arribar al lloc on s’impartix, perquè l’assistència és obligatòria però no reconeguda… Als qui se’n van i als que s’hi queden tot el meu reconeixement, els aplaudisc la intenció en un cas i la constància en l’altre. Gràcies als constants que aproven, un aparell administratiu a la baixa tracta de cobrir la demanda a l’alça d’ensenyament en valencià. També mereix lloança i aprovació el professorat dels cursos. Van amunt i avall fent classe, saben que cobraran, però no saben quan, donen la cara per l’administració i dediquen hores a formar-se, coordinar-se i corregir redaccions. No hi ha dubte que ens agrada fer classe, “uno tiene que llevar en el alma un poco de marino, un poco de pirata, un poco de poeta” que deia aquell. Ara un grup d’eixos professors ha deixat de ser-ho. No ha sigut per decisió o negligència pròpies, no. La Conselleria ha prescindit d’alguns professors de valencià i didàctica de llengües perquè resulta que a classe parlaven de qüestions com conflicte lingüístic, minorització, discriminació positiva…; de gent com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Sanchis Guarner… o dels dialectes lleidatà, barceloní, alguerés, eivissenc. Referències que serien normals en classes de llengua d’un país normal et costen ací l’anatema. A la capçalera d’un document que m’ha arribat llegim: LES SEGÜENTS PERSONES NO PODEN SER PROFESSORAT NOSTRE DEL PFLT. Davall hi ha una llista amb prop de quaranta noms i darrere molts maldecaps per a aconseguir professors que no resulten sospitosos. Més arrere encara, deu haver-hi algú que s’ha cregut Joseph Raymond McCarthy i, en el fons de tot l’assumpte, les ganes de retallar l’ensenyament en valencià, la misèria de qui gasta en fastos i ens cisa en necessitats, un conseller que navegava pel centre i ha atracat en l’extrem, un president molt qüestionable i un país que ja anem fent. Perquè sí, esta gentola podrà tancar emissions televisives, laminar l’escola en valencià, depurar professors, fer llistes negres, embrutir la política, però no acabaran amb nosaltres. Acabaran com McCarthy.