Home » Posts tagged 'monarquia'
Tag Archives: monarquia
Pàtria altiva i sobirana
Hui hi ha eleccions a l’Equador. La mare d’una amiga d’Aitana és una xica valenciana d’origen equatorià. Alguna vesprada, quan anem al col·le a per les xiquetes, hem parlat, també de política. Fa unes setmanes li vaig comentar que hi havia eleccions al seu país de naixença. Llavors em va dir, a grans trets, què pensava de l’actual president i candidat a la reelecció Rafael Correa.
“Es un buen hombre, ha hecho mucho por los que menos tienen. Ahora es más fácil conseguir una casa y hay más trabajo”. Equador no és una potència mundial ni la seua economia ocupa els primers llocs d’eixos rànquings que fan les grans consultores, d’acord, però en escoltar allò m’entrà l’enveja sana, un cert desig de ser equatorià i poder estar orgullós del meu president.
Sí, també m’agradaria escollir amb el meu sufragi el cap de l’estat i no haver de sufragar amb els meus diners una patètica il·legitimitat dinàstica, apuntalada per un general colpista, i després dictador, que començaria abraçant-se a Hitler i acabava signant sentències de mort. Mireu si estan allà més avançats: a l’Equador diuen Correa i els ve al cap igualtat, treball i habitatges; ací Correa és la trama, la llista, el lladre, el president i el seu partit.
Si jo hui fóra equatorià votaria per Correa, m’agrada el que diuen d’ell i les sigles que encapçala: PAíS.
Toni el Rei
Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.
El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.
Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.
La princesa i el pèsol
Temps era temps un príncep es volia casar amb una vertadera princesa. Va fer la volta al món i va trobar moltes princeses. Però, per una cosa o per l’altra, cap no li semblava una princesa de debò. Una nit de tempesta trucaren a la porta de palau. El rei anà a obrir. Una noia amb la roba molla i els cabells xops demanava aixopluc… Deia que era una princesa! “Això ja ho veurem”, va pensar la reina. I va posar un pèsol al somier del llit de l’habitació de convidats. Després posà damunt vint matalassos i vint edredons de plomes. La princesa dormiria en aquell llit. L’endemà al matí, la reina va preguntar a la noia si havia dormit bé. “Pitjor impossible”, respongué ella. “Hi havia alguna cosa dura al meu llit, tan dura que tinc el cos ple de blaus!” El rei i la reina van haver de reconèixer que es tractava d’una veritable princesa. El príncep es va casar amb la seva princesa de debò i exposaren el pèsol a la galeria de tresors.
I conte contat, conte acabat; tal com el té la xiqueta, més o menys us l’he copiat. Els contes infantils estan plens de prínceps, de reis que obrin ells mateixos la porta del seu palau, de princeses desemparades i de reines espavilades. El final sempre és feliç. La història que compilà Hans Christian Andersen conté una moralitat que potser escapa al criteri dels més menuts: la monarquia és cara, desagraïda i melindrosa. Es car fer la volta al món per a trobar esposa, cal ser molt desagraïda per a dir a qui t’ha acollit que has dormit malament a sa casa i només si tens la pell molt fina t’afectarà un pèsol davall de vint matalassos.
La infanta Cristina ha demanat que la deixen viure tranquil·la; pobreta meua. Si ella vol, demà mateix li canvie la meua calma pel seu trastorn. Vull viure la intranquil·litat d’un palauet de 10 milions d’euros a Pedralbes i no sé quantes propietats més, el desassossec d’anar-me’n a Washington si l’aire se’m fa pesat ací, el neguit d’una vida regalada, la incomoditat quotidiana del luxe i l’avorriment insofrible d’un iot. La tieta ha eixit a defensar-los, a ella o al marit. Mana callar, és borbona i Urdangarin innocent ara i després del judici. Així acabarà la faula mentre no li posem fi. Els reis estan bé per als contes, no per al dia de hui.
Puerto Real
A més del regne de Granada, al final del segle XV els Reis Catòlics cobejaven el nord d’Àfrica. Esta ambició expansionista topava amb una dificultat logística: els principals ports d’Andalusia occidental eren propietat de la noblesa. La reina de la camisa bruta i el rei “Tanto monta” necessitaven un port propi i, per això, l’any 1483 fundaren Puerto Real.
525 anys després, aquell esperit monàrquic fundacional no passa pels seus millors moments. L’alcalde de Puerto Real ha dit a Joan Carles de Borbó el que un porc no pot sentir. Per als qui li han criticat l’opinió també n’ha tingut i els ha recordat que ell, líder de les masses proletàries gaditanes, sí que va lluitar de valent per l’adveniment de la democràcia.
El cas del senyor José Antonio Barroso, que així és com es diu el burgmestre, és un de tants qüestionaments de la corona espanyola que arriben a l’opinió pública perquè qui els emet ho fa abocant-los pel broc gros. No crec que acabe en galeres ni en presó, però no seria estrany que el primer edil haguera de respondre davant un tribunal. Tampoc han canviat tant les coses: de la lesa majestat als “Delitos contra la Corona”. És més o menys el mateix, però canviant la gràcia de Déu pel Codi Penal de 1995.
Crítics o laudatoris, de les gràfiques han eixit molts volums sobre Joan Carles I i el seu arbre genealògic. Fa temps en vaig llegir un, dels crítics: Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. No deu ser fàcil de trobar a les llibreries, però gràcies a Internet, el podeu aconseguir, debades, en format pdf, html i rtf. La ressenya ultraràpida és el meu homenatge a abril, que sempre ha sigut un mes molt republicà. Jo també sóc molt republicà, encara que, ben mirat, el passat 22 d’abril vaig eixir de casa fet un Petit Príncep i vaig tornar convertit en Ernest de Hannover.
Monàrquics un dia
Demà és 9 d’Octubre, el nostre aniversari col·lectiu. La data escollida també podia haver sigut el 28 de setembre, perquè eixe va ser el dia que, l’any 1238, València es va retre a Jaume I desplegant l’anomenat Penó de la Conquesta. En el Llibre dels feits, el Conqueridor deixà constància emocionada d’aquell moment: “Quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall e endreçant-nos vers orient, ploràrem dels nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta”. He citat de memòria, disculpeu-me les errades.
Té igual 28 de setembre o 9 d’octubre, el món és ple de gent que naix un dia i la inscriuen al registre quan ja n’han passat set, huit o nou. El cas és que un dia l’any tots els valencians ens unim al voltant d’un mateix rei. És la gran mercé que ens fa Jaume I: ser un dels pocs referents de la notra identitat que no és discutit per ningú.
Jaume I dóna nom a premis oficials, una universitat, associacions diverses, entitats reivindicatives, falles, filaes, col·legis, places, carrers… Al monestir del Puig —on també convergixen els gustos patris de blavers, catalanistes i gent de trellat— el tenen, a Jaume I, en un altar i tot.
Este fervor nostre per Jaume I contrasta amb l’apàtica —si no nul·la— adhesió a l’actual monarquia borbònica, que veig en la major part del personal. Hem passat anys sense dir res dels Borbó i ara que els dediquen portades satíriques i en cremen fotos sembla que la reacció mediàtica a l’ofensa està molt lluny de ser una verdadera pulsió social. Entre tants escarafalls de rebuig als cremafotos, en vaig escoltar un que em va pegar tort. Apuntava un tertulià que en alguns casos es bota foc a la figura de Joan Carles I cap per avall, “…como si fuera Mussolini”. Ja ens volen furtar un altre mèrit als valencians, xe!
La idea de posar al rei Borbó cap per avall, la va tindre Carlos Sarthou Carreres, quan era director del Museu Municipal de Xàtiva. I allà, a Xàtiva, és on heu d’anar per a vore l’origen d’este costum i fer-vos la foto de rigor.
Vista la seua trajectòria vital, podem afirmar que el senyor Sarthou era una persona d’ordre, que degué fer la volta al quadre de Felip V sense imaginar la transcendència d’aquell gest, com una revenja per les maldats que el primer Borbó espanyol va fer a Vila-real i Xàtiva, les ciutats que més estimava l’erudit.
La decisió de Sarthou va salvar el quadre de l’oblit i el va convertir en icona del nacionalisme valencià modern. Fa uns anys, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València (PP, of course), va dir que estava disposat a posar la imatge cap per amunt, sempre que el príncep d’Astúries anara a Xàtiva a demanar perdó pel mal que va fer el seu avantpassat. Supose que es va encarar amb l’hereu perquè si regna ho farà amb el nom de Felip VI. Que vinga a demanar perdó; és fort, no?
El quadre quedà com estava, el príncep va dir que la legitimitat que el duria a ell al tron és diferent de la que va dur al seu recontrarequeterebesavi i —ara ve la gràcia— Rus aconseguí que es parlara d’ell més enllà de la Costera i, de passada, que el Museu de l’Almodí guanyara visitants i la imatge invertida de Felip V esdevinguera mercaderia turística: hi ha camisetes, pins, cendrers i fins i tot un vinagre amb el rei cap per avall.
Rus ha amollat més coses. Brofegades en molts casos —considerar burros els qui el votaven i rojos fills de puta els músics…— i autèntiques lliçons de màrqueting electoral bàsic, com aquella de “Mentre l’oposició a tot diu que no, mosatros diguem a tot que sí”. De tant en tant, com el passat 15 d’agost, li entra la vena mauleta i recorda que “…mos cremaren, mos llevaren el nom i els furs, però amb mosatros no van poder”. Quant de foc d’una banda i de l’altra, no?
Feliç 9 d’Octubre a totes i tots!
Comentaris recents