Home » Posts tagged 'política' (Page 13)
Tag Archives: política
J.A.S.
Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:
Doctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.
La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van 
meréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.
Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo 
mateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.
Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?
La Santa Espina
La sardana no era més que una “dansa rústega empordanesa”, fins que el catalanisme veié en aquell ball ancestral el filó de convertir-lo en símbol nacional. Per això mateix, la més popular de les sardanes deu ser La Santa Espina, que en la lletra diu “Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. En la seua aportació al llibre Cap a una Valencia lliure, l’amic Vicent Flor utilitzà el títol d’esta sardana per a criticar l’ambigu marc nacional de la Unitat del Poble Valencià. La metàfora era bona i algunes parts d’aquell llibre també, tot i estar escrit segons els criteris de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és a dir, en un català decididament no normatiu.
El tema dels valencians i l’adscripció nacional és recurrent, jo me’l trobe amb l’assiduïtat d’un veí. En la broma d’una mestra de valencià que em diu que el Baix Segura és Catalunya Sud, en les notícies sobre una manifestació a Brussel·les i en alguns correus del meu cosí Quique —a mig camí entre Pep Consciències i María Patiño, per allò de tindre “pruebas fehacientes”— en què em recorda que jo també vaig ser pancatalanista i que conserva unes imatges de TV3 amb no sé qui enlairant una senyera estelada i quinze anys més jove. En fi, tothom té dret a canviar: Vicent escriu d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, jo ja no sóc panca, el meu cosí ha passat de moro a cristià i tots tres militem en el Bloc Nacionalista Valencià, que ha superat les indecisions de la UPV.
Açò continuarà la setmana que ve, però en pla premsa sensacionalista. Us oferiré, en rigorosa exclusiva, el testimoni real i esfereïdor d’un xic a qui, per tal de mantenir en l’anonimat, anomerarem per les seues inicials: J.A.S.
Post congressual
Fa poc Pere Fuset em demanà: “Per a quan un post congressual?” Es referix al congrés que, amb el lema “Més País, més Valencià”, farà este cap de setmana el Bloc Nacionalista Valencià. Hi vaig com a delegat, potser em presentaré a formar part del Consell Nacional, però principalment aprofitaré el conclave per a compartir estratègies i menú degustació amb els amics de corrent. Perquè, tot i que no recorde a quin estic adscrit jo, si en un partit no tens corrent intern que t’aixoplugue no eres ningú. I si en tens, moltes vegades, tampoc. És el meu cas.
No he seguit suficientment el debat precongressual per a fer un post congressual en condicions. Lamente que s’haja tornat a parlar tant de la qüestió dels símbols. Això ens fa perdre moltes energies i, al remat, servix de ben poc, perquè els del Bloc continuarem sent uns catalanistes per als blaveros i uns blaveros per als catalanistes. Feu clic ací per a saber què pensa d’això l’amic Miquel Cremades i aprofiteu la visita per a vore l’entrevista que Vilaweb va fer a Enric Morera, secretari general nostre i diputat de tots els valencians i valencianes.
Així, més que el tema congressual, em preocupa el postcongressual. Què pensa fer el meu partit per a superar, ell solet, el 5% de vots que cal per a entrar a les Corts? Quin paper tindrà el Bloc en el futur del País Valencià? Esta segona pregunta és, més o menys, la que Agostinet, il·lustre trompetista benidormí, féu en un curs recent a Pep Sanmartín, il·lustre professor d’Almoradí. L’expert explicà que el Bloc pot assolir, i consolidar, un espai alternatiu al del PP i PSOE més ample que el que Esquerra Unida arribà a ocupar en els seus millors temps. També donà la recepta, però me la calle per vore si entre tots l’endevineu.
I encara va ser més fort el del Baix Segura. Sentencià que, arribat el cas, al Bloc no li hauria de fer por pactar amb el PP en les Corts Valencianes —¡Halaaaaaa, lo q’ha dicho, a la seño vas!—, però va posar una clàusula: que el PP canviara, per a ser un partit socialcristià i lliure de corrupteles. Quasi res demana el mestre. Ignore què ens durà el futur, però sé que el meu partit continuarà sent d’esquerres —socialdemòcrata, si voleu— i valencianista, perquè si deixa de ser-ho deixarà de ser el meu partit. El repte present és guanyar suports, d’un costat i de l’altre, per a servir al progrés col·lectiu —especialment dels sectors més desafavorits— en un país sostenible econòmicament i mediambientalment.
I, com que cal molta fe per a això i fa dos setmanes parlàvem de Déu, ací us deixe una versió dels anuncis que ateus i creients han penjat d’alguns autobusos. Enric, la idea és meua:
Constitució
D’un temps ençà, s’han posat de moda les lectures públiques i col·lectives d’obres cabdals. Fa anys, Acció Cultural en va fer una del Tirant davant del mercat central d’Alacant, els Cids, que són la meua filà, van llegir el Cantar de Mío Cid per a commemorar-ne els 800 anys i a Itàlia hem vist la lectura de la Bíblia, encapçalada per Benet XVI: “Nel principio Dio creò i cieli e la terra. E la terra era informe e vuota, e le tenebre coprivano la faccia dell’abisso, e lo spirito di Dio aleggiava sulla superficie delle acque”.
Ahir vaig participar en un d’estos happenings, tot i que el text escollit no és, ni de lluny, tan interessant com els referits. Convocats per la Universitat d’Alacant, llegírem la Constitució espanyola. Sí, la Constitució espanyola, apunteu una contradicció més. No ha començat el papa, sinó Jesús, Jesús Pradells, vicerector d’Ordenació Acadèmica, que no és infal·lible, però aporta igual solemnitat: “La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seua sobirania, proclama la voluntat de…”. Procure anar tard perquè em toque la disposició transitòria quarta, que em fa gràcia perquè posa els nervis de punta a molts, però enguany ha sigut l’article 148.
Amb disposició o sense, tanta lloança a un text administratiu fa que semble els manaments que Déu lliurà a Moisés. Enmig de l’encens constitucional, Herrero de Miñón ha dit que “Como toda obra humana podía haber sido mejor” i que “hay que ser más modesto”, s’agraïx un poc de moderació. També ha parlat d’ensenyament: “la política educativa en España cambia con cada mayoría parlamentaria, es absurdo”, i fins i tot d’altres constitucions del món mundial: “la constitución que salió de allí [la de Guinea Equatorial] fue una constitución desafortunadísima, que contribuyó a la tiranía del presidente Macías y a cuya redacción contribuyeron algunos españoles que entonces trabajaban en beneficio incluso de potencias extranjeras”. Si voleu escoltar tota l’entrevista feu clic en el Sinaí:
Visca la Constitució que no cau en dissabte o diumenge!
Declaració Valencianista
De novembre a desembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar la Declaració Valencianista. Entre els qui la van redactar, hi havia figures com Ignasi Villalonga, president de la Cambra de Comerç i impulsor del Banc de València, o el periodista Maximilià Thous, director del Museu Etnogràfic de València que el franquisme va fer desaparèixer. El text de la Declaració està dividit en huit bases, en les quals es justifica la validesa del nacionalisme com a política per al País Valencià. Una de les qüestions que més crida l’atenció és la lucidesa dels autors a l’hora d’analitzar la situació de l’Espanya de 1918: “La sola visió de la realitat ibèrica ens posa de relleu que no hi ha cap país en l’Europa que siga un aglomerat de gents tan distintes, tan propici a la federació”.
Quant al concepte d’estat afirmen que “se definix com societat pública organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes […] I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengües ibèriques no ho foren també”.
Pel que fa a què és una nació, la Declaració diu que “El principi de les nacionalitats […], ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles”. Els redactors de les bases s’apropaven així al pensament d’Ernest Renan, qui, en 1882, va dir que la nació és “un plebiscit quotidià”. L’antípoda ideològica dels articles 2 (“…la indisoluble unidad de la Nación española”) i 8 (“Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”) de la Constitució espanyola que d’ací a poc festejarem.
.jpg){kind=link}
En el pla de l’ordenació territorial, la Declaració sostenia que “La província és una divisió, classificació i denominació arbitrària. Filla d’una concepció mecànica de l’Estat, és freda, inexpressiva, roda més gran o més petita d’un complicat engranatge que sols se mou a voluntat del poder central” i que “La comarca no és un fragment de territori arbitràriament fitat pel centralisme. És entitat nadiua que té nom propi, no inventat ni reconegut pel poder central […] Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador, havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mig d’unions o mancomunitats”. Amén.
Noranta anys després, aquelles propostes novíssimes són ja reivindicacions històriques. La raó que, a parer meu, legitimava els valencianistes del 1918 continua legitimant els de 2008. Per això, el passat 12 de novembre, un centenar selecte de valencianistes actuals homenatjà els autors de la Declaració i reafirmà la voluntat de continuar votant valencià en el plebiscit diari que és treballar, interpretar la realitat, pensar el futur o anar pel pa. Hi hagué de tot: diputats, exconsellers, sindicalistes, acadèmics, empresaris, periodistes, el meu cosí Robert i fins i tot el secretari general de Lo Rat Penat, Josep Puchades, harmònicament envoltat de gent addicta a les Normes de Castelló.
Si voleu saber-ne més i vore un grapat de fotos de l’acte feu clic ací. Si voleu conéixer el text complet de la Declaració de 1918, feu clic en la nació… valenciana:
Barack Obama, gure laguna da!
En el disc “Borreroak baditu milaka aurpegi” (El botxí té mil cares), els xics de Negu Gorriak titulaven un dels temes amb les inicials del 35é president dels Estats Units: JFK. La cançó presenta a Kennedy com un aliat perdut de la causa abertzale i critica algunes misèries del país més poderós del món. Hi hagué contactes i col·laboració dels nacionalistes bascos exiliats amb el FBI, però no crec que arribaren a l’època de l’únic president catòlic que ha tingut Nord-amèrica. De fet, quan Kennedy ens digué “Ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country”, feia un any que el lehendakari Aguirre havia mort a París.
Bé, en JFK un ritme contundent acompanya la lletra quan saluda els qui considera amics americans: Ernesto Guevara “Che”, Malcolm X, Angela Davis, Emiliano Zapata, Augusto Sandino, Carlos Fonseca, Tupac Amaru, Tatanka Yotanka, Simón Bolívar, José Martí. Massa revolucionaris i llibertadors per a fer encaixar en la llista Barack Obama. Però, almenys de moment, el considerarem amic. Amèrica torna resultar seriosa i a caure’ns bé, cosa bastant fàcil després de Bush. Hi ha certa expectació per vore què fa i això il·lusiona.
Obama no és encara president i alguns ja diuen que ens decebrà, que potser n’esperem massa. No els feu cas. Hui el món ha despertat en un horitzó de joia i amb un futur engrescador. Sí, és així i jo en sóc la prova. En paràfrasi de Martin Luther King, “He tingut un somni… he vist la taula parada, un arròs mariner, el vi negre del país i el meu amic Jaume amb 100 $ per a pagar el compte”. Ara podria acabar amb la cançoneta referida, però m’agrada més Chaquito, del mateix àlbum. És també molt americana, del centre. Pura fusió intercontinental: veus irundarres per a una història salvadorenca. Va per tu, Raül:
La generació del 98
El 9 d’Octubre de fa deu anys, una colla nombrosa i festiva de joves s’aixoplugà sota les sigles JV, per a participar en la processó cívica de la senyera. Dic nombrosa perquè n’érem més de dos-cents, una plèiade de valencianistes, més il·lusionada pel que ens unia que agrejada pel que ens diferenciava. Un dels que no estava allà, perquè dorm com l’algeps i sembla que du dotze hores endarrerit el rellotge, va seguir l’acte per televisió. Cregué que encara somiava quan contemplà el miracle retransmés per Canal 9: la Reial Senyera descendia pel balcó de l’ajuntament, acompanyada pels acords de la Muixeranga. Autèntica màgia sonorovisual, una metàfora de l’esperit jotaver: el millor de dos simbologies, absurdament enfrontades, s’acoblava perfectament.
Però la màgia té truc i molts miracles explicació racional. En aquell temps, un dels capitans de la Joventut Valencianista era veí d’Eliseu Climent. Un veí qualsevol et deixa el martell o un poc de sal, però el 9 d’Octubre Eliseu Climent et deixa els dolçainers que tocaran en la manifestació de la vesprada, la dels catalanistes! Quin detall del de Llombai, no? I quina època de bones intencions aquella. Ara hi ha més verí, perquè veges tu si no l’heroïcitat dels d’Esquerra Republicana, amb la performance de la bandera estelada. Quants catalans més hi ha a València des de l’espectacle? Els que acaben d’arribar en l’últim Euromed de Barcelona. I l’espanyolisme? Doncs jo crec que, si no ha sumat simpaties, ha reforçat conviccions.
Això entre la gent educada, perquè quan es tracta dels aprenents de Flechas y Pelayos la reacció és tota una altra. Pregunteu, si no, en el Bloc, que la matinada de dilluns fou l’objectiu dels violents. I no és la primera vegada que passa; una pedrada a la finestra o al cap d’una regidora, una bombeta casolana, pintades amenaçants… un remake pudent de l’època de la transició, al qual l’autoritat competent hauria de parar més atenció, no siga que hàgem de lamentar desgràcies majors. Bròfecs d’un costat i de l’altre, gent que només fa de comparsa en el nostre país, han crispat enguany la celebració del 9 d’Octubre. Que torne l’esperit d’aquella generació del 1998, per favor!
L’ambició d’Alarte
No he pogut seguir com cal el congrés del PSPV. Tampoc tinc temps per a tots els articles previs i posteriors al conclave, tret dels que diligentment m’envia el meu amic Guillem Bertomeu, jove i descreguda promesa de la politologia valenciana. Abans que res, és just aplaudir la decisió de mantenir el País Valencià en la seua denominació. El mimetisme amb el PP que haguera comportat el pas de PSPV a PSCV hauria descoratjat els militants més valencianistes i espantat els qui voten socialista per ser el mal menor. Que algú canvie del PP al PSOE perquè els últims es diguen “de la Comunitat Valenciana” ho veig més difícil.
Amb tot, el nou secretari general i la seua executiva sí que són els preferits dels qui plantejaren el canvi de nom. Ferraz ha guanyat. El sector del PSPV definit per Canal 9 com “més d’esquerres i nacionalista” se n’ha anat al llit amb el cul calent. A José Blanco només li va faltar dir “Y usted, señor Puig, me va a acompañar ahora mismo a Jefatura”. La mala mar de González enfonsà a Lerma, però la bonança de Zapatero no unflà les veles de Pla. Potser convé un discurs més propi o vés a saber si n’hi haurà prou amb un líder clar. Fins i tot pot passar que Jorge Alarte vulga fer de Ximo Puig. Per cert, com es fa de Ximo Puig, secretari general del PSPV? Potser ho sabrem algun dia.
Entre les reaccions a l’elecció d’Alarte que he escoltat, destaca la de José Joaquín Ripoll: no li va trobar major falta que la de “no ser alicantino, de la ciudad o de la provincia”. Tampoc Camps és precisament de Dénia o Algorfa. La veritat és que Alacant ha sigut el primer objectiu que s’ha marcat el nou cap del PSPV: cal guanyar l’alcaldia. També apunta a la majoria absoluta a Elx, ambició no li’n falta. Si aconseguix el que vol, probablement Ripoll li perdone el pecat original i nefand de no-alacantinitat.
Arquitectura valenciana
Un company de faena em sorprén amb una afició que li desconeixia. “Estoy recopilando información para un blog sobre arquitectura valenciana contemporánea”. Té una carpeta plena de retalls, l’òbric i tot el que trobe són notícies sobre els barracots on estudien milers d’escolars valencians. “Claro, tío, esto de los barracones es genuinamente valenciano, una gran aportación. Oye, que tengo hasta declaraciones del González Pons”. Juanfran és un ciutadà compromés i vigilant i, sobretot, un cabronàs irònic i intel·ligent. Estic segur que ben prompte les seues reflexions ens delectaran i ens posaran en guàrdia.
El mateix dia la premsa informa que “Camps casi duplica los altos cargos y el personal de confianza que tenía Zaplana”. Entre els uns i els altres —alts càrrecs i personal de confiança— en són 319, la qual cosa representa una despesa de 12’6 milions d’euros. Com que la denúncia l’han feta els socialistes, el PP ha replicat amb el clàssic i-tu-més i, embrutits pel mateix pecat, llancen la primera pedra, la segona, la tercera… però, al final, pacten el nombre d’assessors i alliberats en les institucions perquè, com diuen en castellà, “perro no come carne de perro” o, si ho preferiu, “entre perros y gatos lamen todos los platos”.
El cas és que, en el camí a la presidència, Camps prometia austeritat. Ell volia, però les circumstàncies no el degueren deixar. Potser un dels motius que entrebanquen la moderació pressupostària és la lluita amb els fidelíssims partidaris de Zaplana. En qualsevol guerra, cal donar prebendes als teus i comprar voluntats als altres. Això costa diners; no sé si tants com construir escoles, però en costa. Ara bé, no patiu perquè el conflicte intern del PP valencià està quasi liquidat. El panzer presidencial avança implacable cap a l’atrinxerament zaplanista. En forma de SMS, l’estat major campsista ha ordenat a la infanteria que faça com a mínim tres militants nous. El tímid armistici actual té pinta d’acabar en rendició, pau i clemència.
Si això comporta un estalvi a l’erari públic valencià, oferisc nom i cognoms a la causa del Molt Honorable, però ni seria una militància convençuda ni el mètode em sembla correcte. Falta molta democràcia interna en els partits polítics, en tots. I en això PP i PSOE també s’assemblen molt. Militants que ho són sense saber-ho, d’altres que sense saber-ho han deixat de militar, altes i baixes que no es gestionen, delegacions de vots multitudinàries, tries de compromissaris que acaben a galtades… Què són 28.000 alumnes en barracots, quan tens tant d’entreteniment a casa?
Pajín Iraola
A Leire Pajín, li trobe cada dia més cara de candidata a la presidència de la Generalitat. No sé per què, però m’ho veig vindre. Esta xica té espenta, ascendent, ambició, joventut, experiència, saber fer… Redéu, semble José Luis Moreno quan presentava un artista en el seu xou. A Madrid i de la mà de ZP, Pajín no ha deixat de guanyar importància i ací el sant de fora sempre ens ha paregut més miraculós que el de casa. Un amic alcoià i socialista no pot evitar l’atracció i se’n baixa a Elx a sopar amb ella. “Però, home, tu no eres de Ximo Puig?”, “Sí, però Leire és la secretària d’Organització i no s’ha de perdre l’oportunitat d’escoltar-la”.
Quan es tracta de personatges així —tan rellevants, vull dir—, l’oportunitat d’escoltar-los ve a tu, no cal fer 140 quilòmetres entre l’anada i la tornada. Sense més moviment que el necessari per a canviar d’emissora, trobe el to engolat i rotund de la bascovalenciana. Parla del seu treball al front de la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional. És dura i orgullosa, critica la gestió que féu el PP en el mateix àmbit i proclama que el PSOE ha invertit i s’hi ha implicat molt més. No seré jo qui ho negue.
L’entrevista continua i passa de Dārfūr al Sàhara Occidental. Vés amb compte, Leire, eixes arenes són movedisses! Però ella no té por, esperona el seu argument i cavalca decidida cap al tema. No té por; tampoc vergonya. Acaba la seua intervenció dient que l’estat, a través de l’AECID, presta molta ajuda al poble sahrauí, però que no hi ha millor ajuda que comprometre’s en la solució del conflicte. S’ha de tindre molta barra per a dir això des del govern espanyol.
La ignomínia del colonialisme permet al colonitzador un punt final digne: fer costat al poble que ha explotat en el camí a la independència. És, més o menys, el que Portugal va fer a Moçambic i Timor Oriental. Però Espanya és diferent també per a això. Una retirada infame, la vergonya dels acords amb Marroc i Mauritània, la venda d’armes al Marroc, la falta de fermesa davant la comunitat internacional… Eixa ha sigut la línia de tots els governs espanyols del 1975 ençà. En començar la primera legislatura com a president, un angèlic i edulcorat Zapatero afirmà que cal buscar una solució que satisfaça tant al poble sahrauí com al Marroc. Entre el la víctima i el botxí, es pot ser equidistant?
Si deixem els afers estrangers i tornem als domèstics, també es veia vindre que, en la batalla congressual del PSPV, hi hauria una columna Pajín, que no sabem si serà partidiària, mercenària o de contenció. Arribat el moment just, com en això del Sàhara Occidental, es presentaran com la solució quan, en realitat, són part del problema. Ja m’ho direu.
Comentaris recents