Home » Posts tagged 'política' (Page 2)
Tag Archives: política
Oriola i el valencià
Els dos extrems de la ciutat històrica són la plaça dels Caputxins, al Raval Roig, i l’antiga Porta de Callosa, al costat de Sant Domènec. I a totes dues trobem el valencià. L’antiga Porta de Callosa és l’única que resta de les antigues muralles. La seua decoració és especialment sumptuosa i reflecteix el primerenc influx renaixentista, que penetrà per Oriola al País Valencià, en harmonia amb l’edifici annex de l’antiga universitat. Fou feta l’any 1558 i representa l’àngel amb l’escut de les quatre barres (emblema del braç reial de les Corts Valencianes, al qual pertanyia la ciutat d’Oriola), acompanyat de dos lleons, i dos escuts amb l’Oriol. Al davall hi ha la següent inscripció:
En lo anni de la nostra redemcio de MDLVIII se acaba aqest portal sent ivrats los molt magnifichs senors Melchor Groadellas Ivan Fernandez de Tvesta Frances Almodover Andreu Manresa Ivan Miro.
La plaça dels Caputxins limita pel nord l’espai del Raval Roig, que per tradició oral s’identifica amb l’Oriola protagonista de la conquesta cristiana al segle XIII i amb la llegenda de l’Armengola. A la plaça hi ha uns murals del pintor oriolà Alfonso Ortuño que representen la llegenda i l’entrada del rei Jaume I, qui recuperà la ciutat dels musulmans sublevats contra el precari domini d’una guarnició castellana. Jaume I la repoblà amb colons catalans i aragonesos, el 1265 […] Al centre de la plaça es reprodueixen els versos dedicats a n’Armengola:
Sabé n’Armengola que al rey de Granada tots los sarrahins donarse volien, matant als de dins. Ella se albanzà ab furia española, matant als traydors e lliurà a Oriola.
El text en negreta pertany a la guia Oriola, referent de la cultura valenciana. Un recorregut pel nucli històric, que editava la Regidoria de Cultura de la ciutat. El meu exemplar és de l’any 2015, supose que ara ja no en donen a l’oficina de turisme. És una pena perquè la guia en qüestió s’adreçava a uns visitants molt concrets: els valencians que desconeixen la importància i la monumentalitat d’Oriola. Sí, confesseu molts de vosaltres que no hi heu estat mai i feu propòsit d’esmena. Aneu en poder a Oriola; millor si és abans que el sol aprete. Vos agradarà.
També he sentit pena en conéixer les notícies de la manifestació contra la llei del plurilingüisme. Per què s’amaguen? Haurien de dir, clar i ras, que era una manifestació contra el valencià. A falta d’arguments millors per a fer oposició, a la dreta i la ultradreta valencianes (si és que és possible diferenciar-les) sempre els quedarà atacar la llengua pròpia.
Fa deu anys que soc professor associat a la Facultat d’Educació. L’opinió majoritària de l’alumnat del Baix Segura, i d’altres comarques de predomini lingüístic castellà, és que l’exempció i la falta d’un ensenyament de qualitat del valencià i en valencià els perjudica. A ells especialment perquè necessiten la capacitació en valencià per a ser mestres, i a la resta perquè entrebanca la possibilitat d’aprendre una altra llengua.
Procuraré traure alguna cosa positiva i de trellat entre tota la fel que aboquen els de la manifestació. Diuen en el seu manifest final “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Estic tan d’acord amb això que ho repetiré: “VALENCIANO SÍ, CASTELLÀ TAMBÉ”. Sí, però per a tots, i no hem d’oblidar que, en un territori on hi ha dos llengües en contacte, només són verdaderament bilingües els que poden parlar la llengua minoritzada.
Ací, des de fa més de tres-cents anys, la llengua minoritzada és el valencià i l’única que s’ha imposat, a foc i sang o amb decrets, és el castellà. Acabar amb una desigualtat de segles no és faena d’una legislatura, però hem de començar i crec que eixe és l’objectiu de la llei del plurilingüisme: fer-nos, a tots els valencians, més iguals i més responsables respecte del nostre patrimoni lingüístic i cultural.
Un abraç a tota la gent culta, oberta i tolerant del Baix Segura i de tot el País Valencià.
Esperança
Ahir vaig saber que l’última assemblea de Podem Elx acabava brindant amb cava. És normal, el devien tindre a la nevera des del maig passat i ara, per fi, podien celebrar una victòria. L’alegria il·licitana s’ha produït també a tota Espanya. “Ja tenim govern”, diuen alguns, com si abans no en tinguérem. També diuen que serà un govern de la gent i per a la gent, que hi haurà diàleg i agenda valenciana, que Terol la petarà, que els rics pagaran més i els obrers viurem millor, que tot serà inclusiu, no sexista, collonut i de conya.
I, com si tinguérem dia i nit alhora, hi ha qui entre tanta claror ho veu tot negre. Espanya s’acaba, la monarquia s’acaba, s’acabarà el sucre als supermercats i les medecines a les farmàcies, tornarem al racionament, cremaran les esglésies i el Círcul Industrial, una dona farà de capità moro i Otegi presentarà les campanades de Cap d’Any.
No veig motiu per a tanta por, tampoc per a tanta eufòria. Hi haurà govern de coalició, però no hem d’oblidar que, fins fa poc, els d’Iglesias volien fer el sorpasso al PSOE i encara fa menys que Sánchez no podia dormir per culpa de Podemos. A Espanya no hi ha tradició de pactes, havia de ser tot o res, i en eixa cultura s’han criat els que ara s’abracen de gaidó.
A mi, el que em preocupa és si el govern i la societat espanyola sabran respondre a esta espècie de doble tensió democràtica que els afecta. D’una banda, i precisament contra la democràcia, hi ha el boom de l’extrema dreta que, a més d’alenar sobre el coll de Casado, marca el discurs de tot el PP. A l’altra banda està la qüestió catalana, que és, no ho oblidem, una demanda de major democràcia. No tots els catalans volen la independència, però la immensa majoria vol decidir el seu futur col·lectiu en un referèndum.
Hi ha qui acusa el sobiranisme català d’afavorir l’ascens de la ultradreta; el vicepresident Iglesias sosté eixa opinió. Això és culpar a la víctima i absoldre al delinqüent i, de pas, evitar una reflexió profunda sobre la qualitat democràtica de l’estat i la ciutadania espanyola. Si al final d’esta legislatura que ara comença tenim tots més drets, més justícia social, més democràcia i menys intolerància, podrem dir que ha valgut la pena.
Jo de moment tinc esperança, és una virtut doble: teologal i revolucionària. Que Déu vos beneïsca, camarades.
Feliz historia de España
“He passat una vetlada molt agradable, però no ha sigut esta”. La frase de Groucho Marx em venia a pèl la nit del 28 d’abril. Compromís no aconseguia els objectius que ens havíem marcat. Potser eren molt ambiciosos o potser no ens vam saber explicar; ja en parlarem. En tot cas, continuem sent la força decisiva per a conformar el govern de la Generalitat i Joan Baldoví defendrà al Congrés dels Diputats els interessos del País Valencià.
La dolçor agra de la nit ens la proporcionava a molts Vox. Per primera vegada des de 1982 (any en què Blas Piñar va perdre l’escó que havia aconseguit amb Unión Nacional), un partit d’extrema dreta irrompia en el parlament espanyol. Han arribat amb força, sí, però molt lluny del que alguns pronosticaven i ells mateixos esperaven: 24 diputats no en són 50.
Algun analista esmolat va sentenciar que Vox havia vingut a fer la “reconquista” i s’havia quedat, en paraules del seu secretari general, en la mera “resistencia”. Tot i això, la compareixença d’Ortega Smith no és gens tranquil·litzadora. Hi ha un aire mussolinià en el llenguatge no verbal i les paraules van carregades de fel: “izquierda sectaria”, “arroparse con los peores enemigos de la nación”, “les vamos a señalar con el dedo”, “vamos a seguir la pelea hasta las últimas consecuencias”. Si no veieu feixisme en eixe discurs, tenim un problema.
El passat dissabte 4, com un funest antagonista de sant Jordi, Ortega Smith va fer aparició a Alcoi. La Nostra Festa està garantida i té una salut magnífica, però sense la sensació d’amenaça l’extremisme s’estanca. Per això, l’exboina verda va criticar no sé quin globalisme que vol acabar amb les tradicions i ens alertava de “la invasión del islamismo”. Segons les dades del padró, hi ha 1.107 alcoians (menys del 2 % del cens) que han nascut en països on la religió majoritària és la musulmana. Fins on jo sé, no hi ha hagut cap enfrontament, cap xoc cultural. Que no vinga este salvapàtries a estropejar-nos la convivència, per favor.
La mà dreta d’Abascal acaba el vídeo desitjant-nos una “feliz historia de España”, com si la història, en comptes d’una ciència, fora el Nadal o les vacances. Amb poc que mirem els llibres, constatarem que la història d’Espanya, Portugal, França i el món sencer ha sigut de tot menys feliç. Si, en esta part del mapa que anomenem Occident, tenim una realitat mínimament humana i acceptable, ha sigut perquè milions de persones s’han deixat la pell, i en molts casos la vida, per a aconseguir que, per damunt dels privilegis, l’exclusió i l’odi, triomfen els drets, la inclusió i la fraternitat. Farem bé de recordar-ho, especialment als que pensen que açò de Vox és només una expressió de descontent, un colp a la taula.
Gens de Kant i molt de Goebbels
Cadascú tria les paraules que vol o que pot. “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. Si això val per a tots els dies, és més cert encara en campanya electoral, quan el significat primer, el figurat i les diverses connotacions donen o lleven vots. Que Ciudadanos haja fet una falla per a criticar, principalment, polítics de Compromís és molt valencià, que els ninots siguen cuques resulta simpàtic, que Toni Cantó diga que Oltra, Ribó, Puig, Grezzi i Marzà són “una plaga de insectos” no té gens de gràcia.
No hauríem comentat res si Cantó fora un milhòmens de rot i rebentat. Desgraciadament per al país i per al seu partit, Don Antonio Cantó García del Moral vol ser president de la Generalitat Valenciana. No ens mereixem un president que es permeta eixes llicències. M’acusareu de caure en la llei de Godwin, sí, però és que això de referir-se als adversaris com una plaga és molt nazi. Vegeu, si no, les escenes finals del documental Der Ewige Jude (1940) i digueu-me que no passa res, que els de les concentracions de Nuremberg també estaven en campanya. La de França, per a ser exactes.
La crispació, la falsedat i l’exabrupte no poden ser motor de la política ni argument electoral. Rivera va quedar molt malament quan, després d’elogiar a Kant, no sabia citar-ne ni una sola obra. Si fem memòria de les mentires que han escampat impunement, convindrem que l’alemany de referència en Ciudadanos no és Immanuel Kant sinó Joseph Goebbels, el sinistre ministre nazi de Propaganda.
A ell s’atribuïx aquella frase segons la qual “Una mentira repetida mil vegades es convertix en una veritat”. En això estan Cantó, Rivera, Arrimadas, Girauta, Martín i tota una Panzerdivision de liberals de pa sucat amb oli. Poden dir que Compromís ens vol vendre a Puigdemont, que el castellà està en perill al País Valencià, que ens preparen una Anschluss catalana, que als nostres fills se’ls adoctrina en l’odi a Espanya. Poden dir-ho i repetir-ho mil vegades; no els eixirà bé, no els està eixint bé.
Fem entre tots que, en el que queda de campanya electoral, les propostes reals i positives s’imposen a les fal·làcies i que el 28 d’abril esta terra nostra siga com el Front Oriental: el lloc on els roïns van començar a perdre definitivament la guerra.
Céntrese
En resposta a Pablo Casado, Pedro Sánchez ha utilitzat un imperatiu lapidari: “Céntrese”. Inevitablement vaig evocar una altra interpel·lació memorable del parlamentarisme espanyol: el “Váyase, señor González” que José María Aznar repetia insistentment. Fa 24 anys era el PP en l’oposició qui ordenava al PSOE en el poder, ara és el PSOE governant qui commina al PP opositor. Els interlocutors i els sentits són diferents, sí, però hi ha una coincidència fonamental: tan necessari era aleshores que Felipe González abandonara la Moncloa com necessitem ara que el PP se centre.
Em resulta suïcida la renúncia popular al centre polític, eixe born electoral on es guanyen o es perden eleccions. En una entrevista en RTVE, Teodoro García Egea deixava clar que ells no són d’esquerres. Bé, això ja ho sospitàvem, el que sorprenia del nou secretari general és que diguera que el gran objectiu del PP és “aglutinar a todo lo que está a la derecha del Partido Socialista”. Ja no volen ni els valen els vots de tots, especialment d’aquells que podien anar del PSOE al PP (i viceversa). Incomprensible, veritat?
Si focalitzar l’argument només en “els teus” és renunciar a la política d’ampli espectre, fer-ho en l’actual conjuntura és abraçar un futur espectral. El PP ja no és l’única opció de la dreta espanyola. No ho és en el camp pragmàtic, perquè Ciudadanos s’ha assentat, ni tampoc en el subsol radical pel sobtat rebrot de Vox. Ara que haurien de reivindicar els pactes amb CiU i el PNB, les fotos amb Kohl i la política lingüística de la Xunta, preferixen l’estil pudent d’un Aznar que els va fer perdre les eleccions de 2004 i ara fa campanya per Rivera i Abascal.
Potser m’equivoque i Catalunya, la bandera, la immigració i el cadàver embalsamat de Franco els donen l’impuls que necessiten per a continuar sent el partit més votat d’Espanya. Ho tenen complicat, especialment després d’unes primàries a vida o mort. A la planta de traumatologia, molts militants populars esperen l’arribada dels “companys” guanyadors del congrés, per a fer-se un selfie entre benes, crosses i goters de Nolotil. En este particular, la consigna altermundialista s’ha convertit en pregunta: un altre PP és necessari, però serà possible?
El supremacisme i la llimonà
Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.
La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.
El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.
A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.
I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.
Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:
Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.
Fuma’t el Pacte
Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.
La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.
I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:
“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.
I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:
“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.
Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.
Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.
La primavera ha arribat i Susana no se n’ha assabentat.
Des d’Heràclit, més o menys, tenim clar que no ens banyarem dos vegades al mateix riu, que tot fluïx, que tot canvia. Anit escoltava les sentides paraules de Susana Díaz i em preguntava si en l’institut li van explicar este presocràtic en qüestió. Segurament sí, però se la veu més de l’escolàstica, l’argument d’autoritat, la vella doctrina.
Díaz invocava el PSOE dels anys 80, però han passat molts anys i els que l’acompanyaven en el cercle de la ouija no són mèdiums, són fantasmes per a bona part de l’electorat. El bipartidisme espanyol ha mort —almenys per la banda esquerra—i no ressuscitarà a la tercera convocatòria.
El desig no se li farà realitat. Ella, que com a presidenta andalusa no té majoria absoluta, hauria de saber-ho millor que ningú. També podria mirar-se en l’espill de Ximo Puig. L’actual president de la Generalitat i gran valedor seu va ofrenar al PSPV el pitjor resultat de la història; sense els vots de Compromís i Podemos hui no signaria com a Molt Honorable. Seria un error, per tant, obviar el canvi de riu, l’arribada d’un nou cicle.
És possible que Díaz guanye, sí, però només de portes endins. No derrotarà al PP, derrotarà al PSOE. I tampoc ho veig tan clar. Pedro Sánchez té ara el carisma del just ajusticiat, de l’honestedat maltractada pels poderosos i això deu agradar molt a la militància socialista de base, entre la qual tinc bones amistats.
Vull acabar esta entrada amb l’opinió d’una amiga, socialista i manxega, a qui, per no comprometre públicament, he assignat el nom fictici de Marian Guerrero Mestre. Diu la xica que:
Hay algo que hace muy diferente este proceso interno del que disputaron en su momento Chacón y Rubalcaba o Bono y Zapatero, y es la creencia por parte de un sector de los militantes de que lo que pasó en octubre rebasó los límites de lo tolerable. Y obviamente no se puede exigir respeto hacia una candidatura cuando uno siente que ésta hizo cortocircuitar los parámetros de la ética y la legitimidad dentro del PSOE. Lo siento, pero no. Esto va mucho más allá de tener que ponerse una pinza en la nariz a la hora de hacer campaña por un candidato. Podéis lanzar hipócritas eslóganes de “por un PSOE unido”, pero la ruptura es más que evidente. Y qué queréis que os diga, pero yo no soy “100% PSOE”. Soy 100% de un PSOE que represente mis valores y que respete las decisiones tomadas por sus militantes. Otra cosa, amigos, sería más bien fanatismo de salón. En fin, allá cada cual… Pero no nos pidáis lo imposible.
Apassionant, no?
Banderetes
“Quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”
Així descriu Jaume I, en el Llibre dels Fets, la rendició de la ciutat de València. Com tot lo món sap, la senyera a què fa referència el rei és la bandera del Montpellier Hérault Sport Club, perquè era montpellerí i un gran seguidor de l’equip local. De fet, l’autèntic leitmotiv de les seues conquestes no era guanyar terres per a Crist i ell mateix, sinó poder fitxar futbolistes musulmans sense que comptaren com a estrangers.
Vist l’origen del monarca, sembla natural col·legir que quan donà gràcies a Déu ho féu en un francés àulic (“Valence nous plaît plus que Paris. Merci beaucoup, mon Dieu!), però amb un marcat accent aragonés, com a conseqüència dels anys passats a Montsó. Estes palmàries veritats romanen segrestades per una secular conxorxa catalana i esperen que algun egregi investigador (Pío Moa, César Vidal o Juan García Sentandreu, per exemple) les rescate.
Desgraciadament, quan això passe ja serà massa tard per a alguns. Jo m’he criat en la mentida. Com a valencianista, la meua senyera és la que du corona i franja blava, però com a valencià no puc negar que la senyera sense blau és també meua. Almenys des d’un punt de vista històric.
L’Ajuntament de València conserva la senyera que encapçala hui este escrit i que, el 28 de setembre de 1238, anuncià a Jaume I que la ciutat se li rendia; quan, a principis del segle XV, Marçal de Sax pintà la batalla del Puig per al retaule del Centenar de la Ploma, vestí el rei de senyera; l’àngel custodi que, des del segle XVII, representa el braç reial de les Corts Valencianes sosté una senyera; quan l’il·lustrador Tomàs Argemí (s. XIX-XX) imagina la proclamació, a Dénia, del rei Carles III d’Àustria ubica enmig de l’escena una altra senyera… sense blau. Si de la vexil·lologia voleu passar a l’heràldica, només cal que visiteu Oriola: està plena d’escuts amb les quatre barres.
.jpg){kind=link}
El cas és que el diari Información —que cada vegada em recorda més a Las Provincias de l’època de María Consuelo Reyna— es feia ressò, en l’edició impresa del passat 28 de febrer, de la protesta del PP i Ciudadanos perquè el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant “identifica el valenciano con la bandera catalana”. Per al PP alacantí tot responia a “los acuerdos oscuros con Compromís para formar el tripartito”. No sé si donem per a tant, però si ells volen vore-ho aixina, ànim!
Els coreligionaris d’Albert Rivera demanaven “que se rectifique y se coloque nuestra señera en la web de Turismo”. I ací ve la hipocresia seua i dels altres: volen la nostra senyera en la web de l’Ajuntament, però no la col·loquen en la seua (comproveu-ho en la imatge de baix). Me’ls creuria si parlaren valencià, si escrigueren en valencià, si, tal com ordenen la Constitució del 1978 i el nostre estatut d’autonomia, el defensaren, però només amaneixen valencianíssims per a emporcar la normalització lingüística amb contes de banderetes i fosques conspiracions pancatalanistes.
La seua manera de ser valencians és ser profundament castellans. Castellans de llengua, de cultura, d’apriorismes polítics. Ja els ho va dir Ortega y Gasset: “España fue una espada cuyo puño estaba en Castilla y la punta en todas partes”, “Sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. I en això continuen.
Per cert, en el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant ja apareix la nostra senyera, la de la franja blava. Però si feu clic en la bandera valenciana, la URL identifica el valencià com lang=ca i això vol dir català. Esta se vos ha passat, xavals, deu ser que no hi heu clicat justament perquè el valencià vos importa el mateix que dos ca juntetes. És a dir, una merda.
Echávarri o la Reina de Cors
Fa tres setmanes, i en a penes 24 hores, l’actual alcalde d’Alacant va demanar dos dimissions: la de Llum Quiñonero, diputada de Podem a les Corts Valencianes, i la de Tudi Torró, directora territorial d’Educació. Els requeriments dimissionaris d’Echávarri tenen la culpa que me l’imagine com la Reina de Cors d’Alícia al país de les meravelles: ofesa i embogida demanant decapitacions a tort i a dret.
Bé, pareix que se li ha passat i la cita de demà amb el conseller de Cultura, ni que siga per la data escollida, té evocacions més tendres i amoroses. Ja vorem com acaba l’entrevista, perquè en l’ordre del dia hi ha l’aplicació del decret de plurilingüisme i, tenint en compte l’estil populista del batlle, no ens hauria d’estranyar escoltar-lo repetir tot allò del no a les imposicions, que tant agrada a la dreta i l’esquerra espanyolistes quan es tracta de recuperar espais per al valencià.
Sorprén la duresa de tracte del primer edil amb Quiñonero i Torró, especialment si la comparem amb la condescendència amb què despatxà la conducta, si més no poc decorosa, de la regidora socialista Gloria Vara quan l’afer del cotxe mal aparcat, el policia i l’amenaça d’expedient. En aquella ocasió, l’alcalde, quasi sempre molt prolix, va resultar tan succint com la regidora mateix i tancà el tema amb un comunicat en què afirmava que Vara estava “arrepentida”.
Això està molt bé, perquè el penediment és necessari perquè puga haver-hi perdó, però “en política el perdón es la dimisión”. Utilitze les cometes perquè són paraules textuals d’Echávarri, però referint-se a la diputada de Podem. Segons l’embut del socialista, si eres dels altres i la pífies no només has de demanar disculpes, també has de dimitir, però si eres una dels seus n’hi ha prou amb uns minutets de compareixença sense possibilitat de preguntes (després es queixen del plasma de Rajoy).
Més encara, que l’hemeroteca és divertidíssima. Quan l’escàndol commovia el grup municipal de Guanyar Alacant, li va faltar temps, a Echávarri, per a demanar la dimissió de Nerea Belmonte, però no va dir ni pruna quan Fernando Sepulcre, regidor de Ciudadanos, carregava a la hisenda pública la revisió del cotxe particular. És o no és un embut? Així les coses, es veu vindre que, d’ací a dos anys, el PSOE alacantí vol despertar del malson amb algun regidor més i la possibilitat de mantindre’s en l’alcaldia amb el suport de Ciudadanos i el PP. Té al seu favor el fet d’ostentar el càrrec durant tota la legislatura. Què penseu que passarà?
Comentaris recents