política

You are currently browsing articles tagged política.

Sipais

sipaiLa nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.

Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.

Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.

No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.

Tags: , , ,

No votaré

no_votareDiu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?

Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.

Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.

En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.


(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.

Tags: , , ,

Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.

A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.

L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.

Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.

La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.

Oltra_Morera

Tags: , ,

Veu pròpia

els_origens_la_identitatRecorde perfectament el dia —la nit, per a ser exactes— que em vaig afiliar a la Unitat del Poble Valencià. Era l’any 1996, hi havia eleccions al parlament espanyol i en plena campanya estàvem, a Sant Joan d’Alacant, Josep Miquel García, Joanra Gomis, jo mateix i 3.000 persones més. És difícil oblidar una vivència així. Un petit detall: les 3.000 persones més no estaven presents, com se sol dir, en carn mortal, però teníem els seus noms i adreces impresos en sengles etiquetes adhesives.

Quin soparot aquell! Llomello de porc comú amb deconstrucció de formatge de barra, estacat en pa corretjós i emplatat en paper d’alumini. Sàviament, el sommelier va maridar l’àpat amb cervesa modalitat Pilsen, reserva de vint duros el pot. Alguns ja deveu imaginar l’alta política del quadre: agafa la papereta, doblega-la, clava-la en el sobre i després, en l’altre sobre, claves la carteta i el sobre electoral, tanques i poses l’adhesiu. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, dotze, mil, dos mil… Se’ns van fer les tres de la matinada i per a què?

En aquella campanya la UPV almenys va guanyar un militant. El cap de llista per Alacant era Vicent Chorro, regidor a Xàbia. A més de la predisposició tenia un gran mèrit: repetia, l’any anterior havia encapçalat la llista autonòmica i podíem utilitzar els cartells que ens havien sobrat. Allò era, ara que ho valore, la lluita de David contra Goliat, però sense pedra, sense fona, amb el braç faixat i una revencillada al turmell.

El míting central de campanya seria al teatre Escalante de València. Vam omplir, de veritat. Parlaments de Chorro, Hervàs (cap de llista per València) i Tàrrega (Castelló). Com pràcticament sempre, l’últim a parlar va ser Pere Mayor. Any 1996, no ho oblideu, Zaplana governa amb Unió Valenciana, el PP està en plena operació Barbarroja i el PSOE de González equiparava els populars als dòberman…

Enmig d’eixa polarització, sense recursos, amb més de 200 regidors i cap diputat, el meu partit, la Unitat del Poble Valencià, es va presentar a les eleccions generals. Per a què? Per a mantenir la dignitat d’un país de quatre, però capaç d’articular opcions polítiques per a més de quatre milions. Les coses han canviat, però no ha passat tant de temps. No sóc tan major i no vull rendir-me en un present de conselleries i direccions generals. M’encantaria que Espanya fóra una república federal governada per l’esquerra plural, però eixa no era la meua lluita aquella nit resistent de 1996, ni ho és este dia lluminós de 2015.

Ha costat molt entrar a les Corts Valencianes, al parlament espanyol, a Estrasburg, a l’Ajuntament d’Alacant, a l’alcaldia de València, al govern valencià. Els militants i votants de Compromís no som de Podemos i, per tant, Compromís no ha de coalitzar-se amb Podemos. Som una veu pròpia i volem tindre veu pròpia.

Tags: , ,

Sonia

Anit vaig vore l’entrevista a Sonia Castedo en Tele 5. He de reconéixer que al final em vaig adormir; fa tant de temps que escoltem esta senyora, és normal que n’estiguem un poc avorrits. L’entrevistada passava de la tensió al somriure, de l’afectació al cinisme, de la mare patidora a la fèrria gestora; vestia de roig intens.

Ja hi deu haver centenars de referències al que va dir de la seua relació amb l’empresari Enrique Ortiz i les dos imputacions judicials que li ha comportat. Per això em fixaré en un comentari que, al meu parer, no és tan insignificant.

Per a fonamentar l’existència d’una conjura en contra seua, Castedo va amollar que ella era una alcaldessa “de provincias”. Li sembla, per tant, a la xica que una mà negra ha actuat arterosament per a investigar-la, acusar-la, encausar-la, destruir-la. Si no, ¿com s’explica tanta esquira?

I és que a les províncies, ja se sap, el caciquisme és costum. No passa res si des del despatx de l’alcaldia demanes a un empresari que contracte un amic. Això és normal, passa a tots els llocs, ella ho va dir. I si passa a tot arreu, ¿com no havia de passar ací, en la província?

Pobra Sonia. De la provincial Galícia al provicial País Valencià. No és culpable, no, és víctima del determinisme geogràfic. No podia actuar altrament, potser a Madrid hauria sigut una recta i rigorosa regidora, però ací, en esta capital de província, la brutícia dels carrers, la merda acumulada dels gossos dels veïns acaba emporcant les més nobles i liberals vocacions de servei a la ciutadania.

Ciutadania he dit? Sí, però de segona, assumim-ho d’una vegada: som provincials. Al solatge fenici dels locals, sempre s’hi sumaran els espavilats forasters vinguen d’on vinguen: de Ribadeo, d’Oviedo, de Grañén, de Motilla del Palancar, de Cartagena… d’on siga! La província promet progrés al pillatge.

Només hi veig una solució: deixar de ser provincials. Qui estiga en contra que alce el braç.

Sonia

Tags: ,

camis_de_gloriaAbans i després de tindre el reglament necessari i disputat, hi ha hagut una allau de correus electrònics, notícies, blocs i, sobretot, publicacions en xarxes socials de companyes i companys que anunciaven solemnes: “Em presente a les primàries de Compromís”.

Sóc jove —bé, relativament jove—, però tinc edat i anys de militància suficients per a recordar aquells temps en què, quan arribava l’hora de triar candidats, tothom i totdon es posava de perfil, havia eixit a comprar tabac o tenia un pudor que li ho impedia o una parella que no ho acceptaria. Quan per fi aconseguíem l’heroi, algú de l’executiva (ço és, dels qui executen) preguntava al valent: “Vols que t’embenem els ulls o preferixes mirar fit a fit l’implacable escamot de la realitat electoral?” Recordeu l’afusellament de soldats innocents en Paths of glory? Doncs més o menys així anava la cosa.

Ara la trama ha canviat, però continuem amb Kubrick com a director i Douglas de protagonista. Açò és Spartacus. En apropar-se les eleccions municipals i autonòmiques una legió de militants s’ha oferit com a candidat, semblava l’escena aquella del “Jo sóc Espàrtac”, i un altre “jo sóc Espàrtac”, i al fons de la sala “jo sóc Espàrtac”, i aquell que quasi no parlava en les reunions prorromp “jo sóc Espàrtac” i tres joves coratjosos acabats d’arribar criden a l’uníson “jo sóc Espàrtac”, i un que ve fart del PSOE es suma a la jovenalla “jo sóc Espàrtac”… Què voleu que us diga? M’he deixat dur per l’ànim, per l’alegria, per l’espenta i he proclamat “jo sóc Espàrtac”. Sí, amigues i amics, jo també em presente a les primàries de Compromís.

EspartacNo tot ha sigut un impuls irrefrenable, mesos abans l’amic Juli Martínez em deia “presenta’t tu també; si ixes seràs un bon diputat”. Us assegure que el xic no s’esplaia afalagant el personal i, després de tants anys, no té motiu per a ensabonar-me. Així és que, si Juli m’ho diu, jo em presente a les primàries. Per què? Perquè este país mereix un govern honest, eficient i que pose les institucions al servei de les persones, especialment les més desafavorides, que en són moltes malauradament. Perquè els valencians som molt més que una divisió administrativa espanyola, estem ací abans que Espanya existira, som una nació d’Europa i ja toca ser conseqüents amb això. Perquè, com Espàrtac mateix, estem farts de treballar per a uns lladres i volem ser amos del nostre futur. Tu també eres Espàrtac.

No vull acabar esta entrada sense fer públic el meu agraïment als 23 amics i companys de Compromís que m’han avalat per a ser candidat en estes eleccions primàries. Ells són Tomàs Mestre, Pep Pastor, Andreu Vidal, Anna Dèlia Gisbert, Edith Guerrero, Isidoro Vila, Jordi Botí, Fermí Gilabert, Ana Camarasa, Paco Blay, Pedro Sánchez, Salva Puerto, Joan Lluís Escoda, Juli Martínez, Joaquim Navarro, Josep Escolano, Josep Crespo, Robert Company, Enric Barba, Robert Escolano, Ximo Tur, Noè Galiana i, amb l’emblemàtic número 23, en el tancament d’esta llista d’afectes, Josep Forcadell. A tots vosaltres, i als qui m’hauríeu avalat, però no vau poder, moltes gràcies. M’esforçaré a fer-ho bé.

Tags: , , ,

Primary Colors

Primary_ColorsPrimary Colors és una pel·li de 1998 inspirada en l’afer Clinton-Flowers. No passarà a la història com un gran thriller polític, però es deixa vore, entreté. Les primàries de Compromís també estan molt entretingudes, però es mouen més en el gènere del drama, el suspens, la comèdia romàntica i el cinema experimental, eixe que la major part de la gent no entén. Per a fer memòria del que ha passat i establir paral·lelismes amb el sèptim art, recomane el bloc de l’amic Juli Martínez, té millors referents que jo.

Ara bé, ¿de veritat feia falta això de les primàries? Vull dir que la cosa està mitjanament clara des de fa temps: Mònica Oltra serà la candidata a presidir la Generalitat. Per a compensar-li l’emblemàtica cessió, el Bloc rebria la capçalera de la circumscripció d’Alacant, mantindria la de Castelló i situaria Enric Morera, líder de la formació nacionalista, just darrere d’Oltra. Així ho prevéiem i així serà. La dilació a parir, i pair, el reglament de primàries ha restat força a Compromís i ha contaminat molt l’ambient, en sentit literal, si es tenen en compte els desplaçaments a València dels membres d’executives, comissions, permanents i consells.

Hi ha, a més, la qüestió local, resolta gràcies a la generositat del Bloc de Castelló i amb algun col·lectiu important, com ara el de Sant Vicent del Raspeig, que té alcaldable des de fa dos mesos i sense primàries ni ganes de fer-ne. Bé, sembla que els candidats a unes llistes i altres hauran d’aconseguir un cert nombre d’avals per a ser-ho i després ocuparan el lloc que els haja correspost, segons el nombre de vots obtinguts telemàticament i presencial i la prelació que els assignen els votants.

Però no serà tan fàcil. La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes pot fer variar el resultat de l’elecció, si no s’ajusta als seus manaments. Un embolic que podíem haver-nos estalviat i que farà que els militants més coratjosos de la formació, els qui haurien de dedicar-se ja a guanyar nous votants i explicar el programa de Compromís, esmercen temps i esforços a buscar amics, coneguts i saludats que s’inscriguen en les primàries i els donen un bon lloc en el rànquing. Tan banal en alguns casos, potser, com allò de fer clic en M’agrada.

Consell_Compromis

Tags: ,

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Tags: , , , ,

Saor Alba

AyeEscòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.

Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.

En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.

A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.

 

Tags: , , ,

Call-of-Duty-Ghost1De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”

Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.

El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal  ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.

Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.

cutreprovincianismePSPV

Tags: , ,

« Older entries § Newer entries »