Home » Posts tagged 'política' (Page 9)
Tag Archives: política
Raó, emoció i entrecots
El dilluns 28 de novembre vaig dinar amb Xavi Ivars, Robert Escolano i Ferran Suay. M’agradaria glossar la llarga sapiència dels dos primers en programari i maquinari, però per a mi Android és el paper que interpreta Ian Holm en Alien i el plasma un dels components de la sang. Suay sap de psicologia, conducta, neurociència, llengües… sempre s’aprén alguna cosa parlant amb ell. Entre els entrants i el plat comenta que el sistema nerviós té moltes més connexions des dels nuclis del comportament instintiu fins als del comportament reflexiu que no a l’inrevés. Així doncs, i ací va la frase, “emotivitzar la raó és molt més fàcil que racionalitzar l’emoció”.
Emotivament em va vindre al cap Marty Feldman llançant a perdre el cervell de Hans Delbruck (científic i sant) en El jove Frankenstein; no puc evitar-ho quan em parlen de cervells. Reflexivament vaig recordar The Political Brain, l’estudi de Drew Westen amb votants acèrrims dels partits republicà i demòcrata dels Estats Units. Les neuroimatges dels uns i els altres demostraven que les parts emotives del sistema nerviós treballaven molt més que les racionals quan havien de valorar els candidats Bush i Kerry, fins i tot quan havien de jutjar incoherències palmàries del seu aspirant. I això que les ideologies i la política semblen qüestions molt pensades. Anem apanyats.
Vam acabar prompte, tots teníem coses a fer. Els quatre havíem demanat entrecot; un al punt, dos poc fets i el quart 
pràcticament cru. Menjar carn ens va fer més intel·ligents, no a nosaltres quatre en concret, sinó als humans en general. Bé, això diuen alguns.
Diputat Baldoví
Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Dialectologia electoral
Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:
I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.
Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.
Choví
Entre les 26 candidatures de les eleccions autonòmiques no estava Unió Valenciana. “Que ràpida passa la glòria del món!” va dir el místic alemany; la formació fundada en 1982 arribaria al zenit electoral en 1991 (208.126 vots), va ser decisiva i governant en 1995, però quedà fora de les Corts en 1999 (4’68 %) i continuà llanguint en 2003 (2’99 %) i 2007 (22.789 vots) fins a no presentar-se enguany. El seu president, José Manuel Miralles, és actualment director general de Coordinació del Desenrotllament Estatutari en la Conselleria de Governació. Quan el PP valencià fa de Roma paga a qui faça falta; pregunteu, si no, a Fernando Giner, Mari Àngels Ramon Llin, Rafael Ferraro, Rafael Blasco, Josep Maria Felip…
En els mercats i els ecosistemes, els buits que deixen productes o espècies són ràpidament ocupats per altres. Per a suplir la baixa d’Unió Valenciana, l’electorat comptava amb dos opcions. Els furibunds de l’anticatalanisme, el secessionisme lingüístic i el coqueteig amb la dreta extrema comptaven amb Coalició Valenciana. Els qui temen més al ponent que a la tramuntana, no els fa por la unitat de la llengua i no volen saber res dels extrems podien votar Units per València. Els resultats? CVA: 9.334 vots (0’37 %); UxV: 3.629 vots (0’15%). Els extremistes han dissolt la paradeta electoral i tornen al carrer, aneu amb compte. Els centristes perseveren, volen presentar-se a les pròximes generals.
Ja vorem com queda l’assumpte, no és fàcil aconseguir els avals necessaris. Tant de bo els tinguen ja, la democràcia guanya quan la ciutadania té més on triar. De tota manera el debat no és eixe, del que es tracta és de 
sumar. L’allioli valencianista no acabarà de quallar mentre no compte amb el raig d’oli que Choví té al seu setrill. Sabrà el Bloc moure el boix com toca? Voldran els amics d’Units per València entrar al morter? Com ho veus tu, Carles?
Batejos a la Romana
Devia tindre 12 anys quan vaig assistir per primera vegada a una boda civil. Es casava als jutjats d’Alcoi el meu cosí Paco. Seia a la banqueta dels acusats mon tio Paco —un tio gran— i, al meu costat, entre el públic el meu avi Paco. No era home de missa, més bé tot el contrari, però em va dir que allò no era boda ni era res. Devia trobar a faltar un poc de solemnitat. Jo tampoc veia propis d’un casament el lloc, la mecànica fredor amb què el jutge llegí els articles i la brevetat de l’acte. Fa un mes vaig anar de boda, el nóvio també es deia Paco —mi Paco, per a l’afortunada nóvia—, però el conte ha canviat molt. M’acompanyava Robert, cosí, assessor i guardaespatlles meu, es feien les noces en una recòndita platja, un quartet de corda interpretava el cànon de Pachelbel i peces per l’estil, séiem en cadires elegantment vestides i una catifa coberta de pètals de rosa menava els enamorats cap a un oficiant inspirat i amb accent canari. La resta, és a dir menjar molt, beure més i els esposos de taula en taula preguntant si estava tot bo, és més o menys igual des de Canà fins ara.
Efectivament bodes civils i religioses estan ja molt igualades quant a pompa i circumstància, cosa que em sembla magnífica i deu haver encoratjat els regidors d’Esquerra Unida de la Romana (Vinalopó Mitjà) a demanar que es facen a l’ajuntament batejos civils. El ritu inclouria la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets de l’infant i el nounat seria inclòs en un registre de broma. I per a la confirmació civil què? Lectura del codi penal? Com que la catòlica es fa a prop dels 18 anys. Quan la dinyes està més clar: la llei de successions. No sé a vosaltres, però em sembla un poc xocant que des del laïcisme es propose 
de vegades una litúrgia calcada de la cristiana. Per a ser del tot conseqüents amb el materialisme, s’hauria de prescindir de qualsevol cerimònia, especialment amb relació al naixement i la mort. Però és ací on ens assetja l’angoixa existencial. Si bé es mira, ser ateu és tan terrible —en el sentit d’infondre por— com creure en Déu, perquè ens veiem forçats a assumir que el nostre pas per este món no és més transcendent que el d’un calamar arrebossat. Això és el que som?
Noves glòries a Espanya
L’Ateneu Mercantil de València encarregà a Josep Serrano la composició d’un himne per a l’Exposició Regional de 1909. La lletra fou cosa de Maximilià Thous; anys després el seu fill la traduiria al valencià. Tot plegat va agradar molt al patriciat i la plebs valentines i l’any 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Himne de l’Exposició esdevingué Himne Regional. La peça continuaria avançant en marxa triomfal i sumaria el socialisme espanyol contemporani a la nòmina d’addictes. L’any 1984 el president Lerma —sense necessitat de fer-ho ni clam popular que li ho demanara— convertia l’Himne en himne oficial de la Comunitat Valenciana.
Enguany, Vicent Flor i Moreno —descendent directe del comandant almogàver Roger de Flor i de l’obrer anarquista Pepe Moreno— ha pres la primera estrofa com a títol del seu llibre: Noves glòries a Espanya. Últimament li he fet broma, a Vicent, perquè em recorda aquell escriptor i periodista madrileny entestat a parlar de su libro en un programa televisiu. La veritat és que en som molts els qui parlem del llibre de Vicent i des de fa molts anys, en el meu cas prop de vint. Sí, hem passat molt de temps parlant d’anticatalanisme i identitat valenciana, que és justament el subtítol del llibre. Costava de pair que el nacionalisme valencià, tan fonamentat en la història, tan modern, tan racional i culte, fóra marginal i que el blaverisme, tan barroer i acièntific, ens arrasara en les urnes.
Amb el declivi electoral d’Unió Valenciana —i el lent però constant ascens del Bloc— alguns vam creure que el malson havia acabat. Però, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan ens despertàrem, el dinosaure continuava allí. I amb una vitalitat espatarrant. Llegiu el llibre de Vicent si és que encara no ho veieu clar. No és una radiografia del blaverisme. És la taxonomia, la vivisecció, l’arbre genealògic i el manual d’instruccions. Tot amb el rigor propi d’una tesi doctoral —la seua— i cap full concedit al tedi. Acaba l’amic afirmant que “Les coses podien haver sigut diferents. Tanmateix, el blaverisme ho impedí.” Pregunte jo: poden encara ser diferents? Millors, vull dir.
EL PAÍS
Hui mateix, 08.05 h, coincidisc amb l’amic Joan Galindo quan entrem al treball. Ell també renuncia a fer vacances a l’agost, per a mantindre encesa i insigne l’excel·lència universitària d’Alacant. Afegiu a esta abnegació canicular que estem sense aire condicionat. De res, ho fem per vosaltres. Em demana Joan si no escric, li dedique l’entrada de hui. Però no és meu el moll de l’os, m’aclame a Rafa Company, el mestre, el mentor, l’ocell, la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria. Continuem el tema anterior, tampoc li va agradar, a Rafa, el titular i l’enfocament d’EL PAÍS. Com a ciutadà crític i responsable, va enviar a la redacció del diari este escrit:
Buenos días: acabo de leer vuestra información sobre las apariciones públicas de electos de Bildu, y quisiera saber por qué razones habéis añadido que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que “todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas””. Justamente, de acuerdo con lo dicho en el Estatuto de Gernika, la alcaldesa en cuestión tendría derecho a utilizar la lengua que le plazca de las dos oficiales ¿o no? ¿Acaso dice el estatuto vasco que una persona tiene que usar necesariamente las dos? Como, evidentemente, esto no lo pone en ninguna parte, vuestra crónica es sesgada y verdaderamente fuera de lugar en este aspecto.
Otra cosa es que juzguéis la oportunidad o conveniencia, en términos políticos o cívicos, de que un representante público de un territorio bilingüe solamente utilice un idioma de los oficiales, pero no es esto lo que habéis escrito. Os pondré un ejemplo de Valencia: la alcaldesa de la capital valenciana, la popular Rita Barberá, solo utiliza el castellano en sus apariciones públicas —cosa que yo, como defensor de la pervivencia del valenciano/catalán, considero lamentable— pero con el estatuto valenciano en la mano no se le puede exigir que se exprese también en la otra lengua oficial en la Comunitat Valenciana. Vosotros ¿vais a publicar que “la Sra. Barberá impone el español como única lengua en sus apariciones públicas” y que según nuestro texto estatutario debería cambiar de actitud? ¿A que no? En todo caso podríais (y podéis) opinar sobre las implicaciones políticas, pero nada más.
Alguna vez me he quejado a EL PAÍS por noticias del estilo “el etarra XXXX, que se expresó únicamente en euskera…” ¿Por qué es noticia para vosotros que un etarra o un barrendero —con perdón para los barrenderos— se exprese únicamente o fragmentariamente, o de noche, o de copas, o en la cama, en euskera? ¿Qué interés informativo puede tener una cosa así? Ese tipo de comentarios recuerdan al discurso periodístico oficial del periodo franquista, cuando en España no existían pronunciamentos legales a favor de la pluralidad lingüística. Y dichas redacciones os delatan como un pelín obsesionaditos con la cuestión: vincular noticias de etarras con referencias a la lengua vasca no deja de criminalizar ésta ante la opinión pública que os lee. Y creo que ya vale: al final parecerá que los máximos adalides del euskera son los etarras de look rapado y gestos de machito.
Por último: además de rogaros las modificaciones consiguientes, quisiera que hicieseis llegar estas quejas a la instancia de defensa de los lectores en vuestro periódico.
Encara no ha rebut resposta.
Alfonso
Fa unes setmanes que el pobre Alfonso no és el mateix. Defuig la invitació a la bona taula i la conversa millor. Els correus que m’envia, abans vívids i dilatats, són ara lànguids i exigus. Qui té la culpa d’això? Els de sempre: els comunistes. Sí, des que Izquierda Unida d’Extremadura ha decidit que el nou president autonòmic serà el candidat del PP, Alfonso ha mudat. Amb velles i noves gestes, la pena li apagarem.
Açò era i no era, en la legislatura de 1995 a 1999, l’únic regidor de la UPV a Sagunt. N’era el batlle misser Girona, bruixot del Pessepevé, però, vist el desgavell, el nostre mig pollastret va fer moció de censura ab lo demoni Pepé. El País s’irrità força —i el nostre país també—, tinguérem una portada del Levante-emevé. I la Túria, enverinada, son paper féu de baladre: “A la UPV no la va a votar ni su madre”. Però el conte acaba bé. En les següents eleccions locals, a Sagunt, la Unitat del Poble Valencià passaria d’un a tres regidors i hui el Compromís en té quatre. Es parlà molt d’aquella “traïció” del valencianisme fusterià —la UPV?— a l’esquerra —el PSPV?—, però, en termes freudians, havíem matat el pare: nosaltres no érem la crossa de ningú i ningú és bo o roín només per les sigles que lluïx.
Canviem de conte i de lloc. El PSN no ha volgut un govern progressista a Navarra perquè havia de comptar amb Bildu, d’acord, però ningú l’obligava a pactar amb la dretana Unión del Pueblo Navarro, podien haver-se abstingut. I a cap tribú de l’esquerra l’ha despentinat el buf. Heus ací, amic Alfonso, que novament hi ha l’embut: màniga ampla al PSOE, rigor espartà a IU.
Topada en la trobada
El passat dissabte vaig anar a la trobada d’escoles en valencià de la Marina Baixa. A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col·legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix: Relleu. Feia goig vore allà tantes persones o, millor dit, personetes, perquè la majoria eren xiquets que anaven d’una parada a una altra: es pintaven la cara, posaven gomets en una rondalla retallable, feien punts de llibre, barrets de paper, ramells d’herbes aromàtiques… en fi, tot el que és habitual en esta cita festiva que cada any congrega més i més gent al voltant d’una realitat: l’escola en valencià. També és habitual que en el decurs de la trobada es llija un manifest. Això del manifest sol ser més un tràmit que el moment àlgid de la festa; els nanos no estan per a manifestos i els adults xarren entre ells o van pendents de la canalla, sempre és així. Sempre? No. En este cas sona la veu amiga de Marieta Soler pels altaveus, anuncia la lectura del manifest, calla i quan torna a parlar té un to nerviós. Ara ens diu que no es llegirà cap manifest perquè l’alcalde no vol, el públic xiula la censura, vaig cap on està Marieta, no està la pobra per a la cançó de Krahe que tanta gràcia li fa. El policia local té l’ordre de tallar la llum si els organitzadors persistixen a llegir el text i, molt amablement, m’indica qui és l’alcalde per si vull parlar amb ell. Tot i l’encaixada de mans, la conversa amb Santiago Cantó va resultar tan incòmoda —per la tensió que traspuva l’interlocutor— com interessant —pels apriorismes, judicis de valor i arguments en què justificava la seua acció.
Però la qüestió de fons no és si este home està en contra o a favor del valencià, cadascú és lliure de pensar el que vulga sobre la llengua, les trobades o la Federació Escola Valenciana. El que com a ciutadans no podem tolerar és que un alcalde —siga del partit que siga— s’arrogue el poder de decidir què es pot dir i què no es pot dir als carrers del poble; les urnes legitimen l’autoritat, però no l’autoritarisme. Al meu parer, l’arbitrarietat del senyor Cantó conculca un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La Constitució que els regidors juren complir i fer complir ho deixa ben clar en l’article 20: “Es reconeixen i es protegixen els drets. a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció…” Això diu la llei, ja 
obraran en conseqüència els afectats si volen. I per a acabar en positiu, posarem l’exemple contrari. El mateix dia tenia lloc a Ibi la trobada de l’Alcoià i el Comtat, Josep Escribano, en nom d’Escola Valenciana, llegí el mateix manifest i la regidora d’Educació, que és del mateix partit que l’alcalde de Relleu, va tindre una actitud del tot diferent. Va saludar els assistents i els va agrair que hagueren escollit Ibi per a fer la festa del valencià. Aplaudim-li des d’ací el gest i recordem tots la frase de Voltaire. Com era? Ah, sí: “No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.”
Un vot a Esquerra fot la dreta?
En les recents eleccions autonòmiques, Esquerra Republicana del País Valencià ha aconseguit 11.116 sufragis. Amb un vídeo de 03:41 minuts, Agustí Cerdà, president del partit i aspirant a la Generalitat, repassava la seua trajectòria vital, acadèmica, laboral i política. Són molts anys de treball pel país, per una determinada idea de país, d’acord, però se li ha de reconéixer l’esforç. Cap al final de la gravació i del café amb gel que pren, el cap de cartell republicà reforça el lema de la formació: “Un vot només, un vot a Esquerra fot la dreta.” En la solitud d’eixe vot al qual invoca, hi ha la determinació de ser testimoni. Algú podrà escriure, demà o d’ací cent anys, que en 2011 l’independentisme català representava el 0’45% de l’electorat valencià. No criticaré en cap cas el vot testimonial, he votat moltes vegades sabent que la meua opció difícilment aconseguiria representació. Ara la qüestió és si realment els votants d’ERPV han assolit l’objectiu que els prometia el partit: fotre la dreta. Amb un verb tan polisèmic, això hauria sigut possible, en l’accepció de molestar, si els electors hagueren afegit a la papereta republicana pólvores d’esternudar i sempre que fóra l’interventor del PP qui n’obrira el sobre. Bastant complicat, no? Fotre també vol dir copular i copular és acoblar-se, reunir, coordinar. Van fotre ERPV i el PP el passat 22 de maig? No és tan difícil, no, al cap i a la fi eixe dia era la festivitat de santa Rita de Càscia, 
advocada dels problemes maritals i les causes impossibles. Anem allà. Tal com comentava l’amic Juli, Compromís ha quedat a 3.277 vots d’obtenir el segon diputat per Alacant i a 450 vots a Castelló. ERPV en va obtindre 3.337 i 2.380 respectivament. Cite ara literalment: “Com que no hi ha cap altre partit de tall nacionalista valencià o català que es presente per Alacant [ni per Castelló] no és descabdellat pensar que eixos vots haurien vingut a Compromís.” Així doncs, a qui ha fotut el vot d’ERPV no ha sigut a la dreta, sinó a l’esquerra, al nacionalisme valencià. Potser eixe és l’objectiu dels dirigents d’ERPV, però estic segur que no és el dels votants. Si en coneixeu algun, feu-li la reflexió.
Comentaris recents