Demà és 9 d’Octubre, el nostre aniversari col·lectiu. La data escollida també podia haver sigut el 28 de setembre, perquè eixe va ser el dia que, l’any 1238, València es va retre a Jaume I desplegant l’anomenat Penó de la Conquesta. En el Llibre dels feits, el Conqueridor deixà constància emocionada d’aquell moment: “Quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall e endreçant-nos vers orient, ploràrem dels nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta”. He citat de memòria, disculpeu-me les errades.

Té igual 28 de setembre o 9 d’octubre, el món és ple de gent que naix un dia i la inscriuen al registre quan ja n’han passat set, huit o nou. El cas és que un dia l’any tots els valencians ens unim al voltant d’un mateix rei. És la gran mercé que ens fa Jaume I: ser un dels pocs referents de la notra identitat que no és discutit per ningú.

Jaume I dóna nom a premis oficials, una universitat, associacions diverses, entitats reivindicatives, falles, filaes, col·legis, places, carrers… Al monestir del Puig —on també convergixen els gustos patris de blavers, catalanistes i gent de trellat— el tenen, a Jaume I, en un altar i tot.

Este fervor nostre per Jaume I contrasta amb l’apàtica —si no nul·la— adhesió a l’actual monarquia borbònica, que veig en la major part del personal. Hem passat anys sense dir res dels Borbó i ara que els dediquen portades satíriques i en cremen fotos sembla que la reacció mediàtica a l’ofensa està molt lluny de ser una verdadera pulsió social. Entre tants escarafalls de rebuig als cremafotos, en vaig escoltar un que em va pegar tort. Apuntava un tertulià que en alguns casos es bota foc a la figura de Joan Carles I cap per avall, “…como si fuera Mussolini”. Ja ens volen furtar un altre mèrit als valencians, xe!

La idea de posar al rei Borbó cap per avall, la va tindre Carlos Sarthou Carreres, quan era director del Museu Municipal de Xàtiva. I allà, a Xàtiva, és on heu d’anar per a vore l’origen d’este costum i fer-vos la foto de rigor.

Vista la seua trajectòria vital, podem afirmar que el senyor Sarthou era una persona d’ordre, que degué fer la volta al quadre de Felip V sense imaginar la transcendència d’aquell gest, com una revenja per les maldats que el primer Borbó espanyol va fer a Vila-real i Xàtiva, les ciutats que més estimava l’erudit.

La decisió de Sarthou va salvar el quadre de l’oblit i el va convertir en icona del nacionalisme valencià modern. Fa uns anys, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València (PP, of course), va dir que estava disposat a posar la imatge cap per amunt, sempre que el príncep d’Astúries anara a Xàtiva a demanar perdó pel mal que va fer el seu avantpassat. Supose que es va encarar amb l’hereu perquè si regna ho farà amb el nom de Felip VI. Que vinga a demanar perdó; és fort, no?

El quadre quedà com estava, el príncep va dir que la legitimitat que el duria a ell al tron és diferent de la que va dur al seu recontrarequeterebesavi i —ara ve la gràcia— Rus aconseguí que es parlara d’ell més enllà de la Costera i, de passada, que el Museu de l’Almodí guanyara visitants i la imatge invertida de Felip V esdevinguera mercaderia turística: hi ha camisetes, pins, cendrers i fins i tot un vinagre amb el rei cap per avall.

Rus ha amollat més coses. Brofegades en molts casos —considerar burros els qui el votaven i rojos fills de puta els músics…— i autèntiques lliçons de màrqueting electoral bàsic, com aquella de “Mentre l’oposició a tot diu que no, mosatros diguem a tot que sí”. De tant en tant, com el passat 15 d’agost, li entra la vena mauleta i recorda que “…mos cremaren, mos llevaren el nom i els furs, però amb mosatros no van poder”. Quant de foc d’una banda i de l’altra, no?

Feliç 9 d’Octubre a totes i tots!