Tal dia com hui, però de l’any 1490, nasqué a València, per a la glòria immortal de les nostres lletres i de les universals, Tirant lo Blanc. Filla pòstuma de Joanot Martorell —i en menor mesura de Martí Joan de Galba—, la primera novel·la moderna de la història vingué al món, a la impremta que l’alemany Nicolau Spindeler tenia al cap i casal del nostre antic Regne. Un món al qual saludava l’obra, segons afirma l’autor, “en llengua vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són”.

En farem un tast dels més coneguts i bells:

Capítol CXXVI
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:

-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La Princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.

Més endavant, al capítol CCXXXIII, Tirant reafirmarà el seu amor a Carmesina, en unes paraules que adreça a Plaerdemavida: “E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir”. Malgrat l’article de fe, l’amor d’este capítol és molt més eròtic, més carnal. Si voleu llegir-lo, feu clic en la imatge:

Més encara. Al capítol VI del Quixot, Miguel Cervantes posa en boca d’un dels personatges que el Tirant és el millor llibre del món:

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.

Des d’aquell 1490, la novel·la, com el seu protagonista, no ha deixat de viatjar pel món. Ha sigut traduïda al castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemany, el xinés… I, afortunadament, la nació d’on era natural Joanot Martorell coneix més i millor el Tirant, que dóna nom a carrers, instituts, penyes esportives, editorials i una egrègia associació cívica que sorprenentment m’ha admés com a soci. Celebrem, doncs, ser connacionals d’esta joia de la literatura i els qui esperàveu que, per ser el dia que és, la cosa no anara d’un naixement, sinó d’una mort, feu clic en este enllaç: cançó.