El divendres 1 de febrer, la Seu Universitària d’Alacant projectarà el documental To die in Jerusalem. Aniré a vore’l. La qüestió araboisraeliana està d’actualitat des de 1948 i, tret dels moments esperançadors i frustrats en què s’hi albirava la pau, l’actualitat ha sigut sempre rabiosa i sagnant. Reconéixer el dret d’Israel a existir com a estat no m’impedix demanar el mateix dret per a Palestina. Un estat, el palestí, que no ha d’estar asfixiat ni tutelat per cap altre. Respecte dels jueus, és curiós comprovar com la ultradreta i la ultraesquerra coincidixen en l’aversió a Israel i no deixen de trobar conxorxes sionistes amunt i avall. Si al final serà per això que jo també sóc sionista.
No hauria de frivolitzar, sobretot veient el que està passant ara per ara. No hi ha dubte sobre quina part obra pitjor quan el govern d’Israel ofega milió i mig de palestins a Gaza, però dir que això iguala Israel als nazis és una barbaritat. Este diumenge, precisament, farà 63 anys de l’alliberament d’Auschwitz. George Bush va visitar recentment el Yad Vashem a Jerusalem i, en eixir d’eixe museu que manté viu el record de l’Holocaust, va dir que “els Estats Units haurien d’haver bombardejat Auschwitz”. Sabien el que estava passant als camps d’extermini i optaren per altres objectius, no necessàriament militars. Dresden no era una ciutat estratègica i es va convertir en refugi de molts civils alemanys. Malgrat això, el 13 de febrer de 1945 nord-americans i britànics la cremaren de viu en viu amb 750.000 bombes incendiàries. Diuen que va ser per a mostrar a Stalin amb qui trencaria palletes en acabar la guerra. Sobre la participació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, em va agradar El mito de la guerra buena:
I, per a acomiadar-me, recomane llegir en autèntica llengua valenciana el còmic Maus, de l’editorial mallorquina Inrevés; de Primo Levi Si això és un home, de la catalana Edicions 62; i Europa, Europa, de 3i4, l’editorial valenciana fundada per Eliseu Climent, un altre sospitós de sionisme. Un cert perfil rabínic sí que té.
Potser equiparar els jueus als nazis resulte certament exagerat, però no deixa de resultar també increïble el fet que ells, precisament, estiguen destrossant un país sense recordar els temps passats. Emmascarar els destrellats de moltes de les seues accions en un mal entès esperit de supervivència i defensa em pareix d’una hipocresia vergonyosa hui en dia. En açò no vull justificar ni molt menys les accions de l’altra part (per descomptat que no!!) però si algú hauria de tenir un poc de cap en tot aquest desbarat, apel•lant a la memòria històrica, haurien de ser ells.
En la qüestió arabo-israeliana hi ha molt a dir. D’ací ve, crec que siga tan difícil entendre la qüestió. Són moltes veus alhora intentant dir la seua, i açò fa difícil el diàleg. A més el pes del passat immediat condiciona el possible enteniment. Ah! i el documental A bridge to de wadi molt interessant, si algú el va veure recordarà que en cap moment cap dels entervistats o vistats usa la paraula palestí/Palestina. I tsmpoc ningú parla d’israelians-israelianes. En el documental apareixen els patronímics àrab i jueu. Bé espere que la pau s’impose sobre els extremistes.
Enric
Per què no es pot comparar? Els jueus tenen a centenars de milers de persones en camps de concentració, sols que ara en diuen “de refugiats”; llocs on entren amb tancs i, sense mirar pèl, per capturar o matar un determinat tio, bombardegen, ametrallen i cremen població civil de totes les edats. Han assolit el concepte de Lebensraum (espai vital) i tenen ocupats territoris que no son seus sols perque diuen que en tenen dret; furten sistemàticament tots els recursos propis dels palestins, des de pous d’aigua dolça, a infraestructures sanitàries a Jerusalem, o subvencions europees a l’estat palestí. Tot això sense parlar del fastuòs mur que construeixen per major vergonya del mon sencer!!!! Si no són nazis que vinga Jehovà i que ho veja (talvolta no vinga a dir-lo-s’ho per por de que el tornen a torturar)…