Desdejunava no fa massa dies amb dos companys de treball, Eleuterio Gandia i Rodolfo Martínez, els quals, per horitzó, per formació i per triennis acumulats, representen el futur i l’experiència de la gestió universitària. Sobre la taula un café sol, un altre amb llet i un tallat; al bell mig una ensaïmada sense crema contemplava la crema de l’administració pública. Una ensaïmada que, per a concordar amb l’altura intel·lectual dels meus companys de taula, havia de ser descendent directa de la magdalena de Proust.

Parlàvem de les eleccions. No de les del 9 de març, sinó de les del 22 d’abril: les eleccions a rector de la Universitat d’Alacant. En referir-se a un dels candidats, Lute pontificà: “Veo yo que le falta en la lista un crack del catalanismo”. I es quedà callat. Així, amb cara de t’ha-tocat-o-t’ha-rossat. Ell sí que és un crack, però de la paremiologia. No es pot dir tant en tan poc.

Quin és eixe catalanisme que Lute no veu en una de les dos llistes? No és el que combat González Pons des de la línia Maginot del Sénia. En eixe cas, hauria dit “pancatalanismo”, que, en l’argot guerrer de la Batalla de València, és el terme amb què la reacció designava l’exèrcit enemic d’alegres professors, hippies, llegidors de llibres, universitaris, aporrejadors de guitarres i algun democristià esforçat que no veia en el País Valencià una regió d’Espanya, sinó… sinó el que veien ells, vés a saber què era! Tampoc és el catalanisme de Carrasco i Formiguera ni el de Lluís Companys, evidentment. I el de Joan Fuster? Eixe s’hi apropa més.

Com que és un geni, sense saber-ho, Eleuterio Gandia havia coincidit amb Joan Francesc Mira, qui, en Sobre la nació dels valencians, rebat a Fuster allò de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, però afirma que en algun moment dir-se catalanistes era una manera de dir-se valencianistes. Tema resolt, a la candidatura a rectorat X el que falten són valencianistes. Això vam deduir Rodolfo i jo de les paraules del rabí, abans de concloure que en la candidatura a rectorat Y tampoc van molt sobrats de valencianistes. Així quedà la cosa.

Ja vorem què fa el futur rector amb “lo del valenciano”, expressió polisèmica com n’hi ha poques, ja que va des de les proves de la Junta Qualificadora fins als militants del Bloc —que són “muy de lo del valenciano”— passant per la immersió lingüística i les emersions manifestants del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. A mi, em fa l’efecte que la Universitat no acaba de vore el seu potencial en la normalització lingüística. No es tracta només del que es pot fer perquè ho diuen l’Estatut i les diverses lleis, sinó del que pots fer en funció del propi component humà. La immensa majoria de l’alumnat arriba a la UA havent tingut moltes hores de classe de i en valencià, les suficients almenys per a poder cursar assignatures en esta llengua nostra. El PAS i el PDI també venien ensenyats de casa o han aprés ací. Tenim, per tant, els fonaments per a construir una universitat més igualitària pel que fa als usos lingüístics. I voluntat? Hi ha voluntat d’alçar eixa casa?

En tot cas, quan el dia 22 les urnes comencen a omplir-se de vots jo estaré esmorzant a la filà i això de les eleccions a rector serà una nebulosa en l’univers de la festa més bella de totes les que es fan i es desfan. “¿No votarás?”, em pregunta Lute, “Sí, home, sí, per anticipat”, “¿Y a quién votarás?”… “Jo? Com sempre, a qui diga el meu director”.

Això, si no apareix en alguna de les dos llistes “un crack del catalanismo”.