No he pogut seguir com cal el congrés del PSPV. Tampoc tinc temps per a tots els articles previs i posteriors al conclave, tret dels que diligentment m’envia el meu amic Guillem Bertomeu, jove i descreguda promesa de la politologia valenciana. Abans que res, és just aplaudir la decisió de mantenir el País Valencià en la seua denominació. El mimetisme amb el PP que haguera comportat el pas de PSPV a PSCV hauria descoratjat els militants més valencianistes i espantat els qui voten socialista per ser el mal menor. Que algú canvie del PP al PSOE perquè els últims es diguen “de la Comunitat Valenciana” ho veig més difícil.

Amb tot, el nou secretari general i la seua executiva sí que són els preferits dels qui plantejaren el canvi de nom. Ferraz ha guanyat. El sector del PSPV definit per Canal 9 com “més d’esquerres i nacionalista” se n’ha anat al llit amb el cul calent. A José Blanco només li va faltar dir “Y usted, señor Puig, me va a acompañar ahora mismo a Jefatura”. La mala mar de González enfonsà a Lerma, però la bonança de Zapatero no unflà les veles de Pla. Potser convé un discurs més propi o vés a saber si n’hi haurà prou amb un líder clar. Fins i tot pot passar que Jorge Alarte vulga fer de Ximo Puig. Per cert, com es fa de Ximo Puig, secretari general del PSPV? Potser ho sabrem algun dia.

Entre les reaccions a l’elecció d’Alarte que he escoltat, destaca la de José Joaquín Ripoll: no li va trobar major falta que la de “no ser alicantino, de la ciudad o de la provincia”. Tampoc Camps és precisament de Dénia o Algorfa. La veritat és que Alacant ha sigut el primer objectiu que s’ha marcat el nou cap del PSPV: cal guanyar l’alcaldia. També apunta a la majoria absoluta a Elx, ambició no li’n falta. Si aconseguix el que vol, probablement Ripoll li perdone el pecat original i nefand de no-alacantinitat.