Hui mateix he parlat amb un amic sobre l’etern tema de la culpabilitat. Són tants anys en què ens hem donat mútuament la raó en qüestions polítiques, lingüístiques i laborals que hem hagut de passar a la moral, per a continuar tenint tema. I n’hem trobat, perquè ell —tot i ser de dretes o justament per això— és un ateu inflamat i jo —tot i ser anarcoconvergent— crec en Déu o almenys no hi vull deixar de creure.
L’amic em diu que això de la culpabilitat és un llast, que ens n’hen de deslliurar, que… bé, és molt vehement en les seues conviccions. Jo pense que sense el sentiment de culpa no hauríem arribat a la Lluna ni descobert la penicil·lina. Paradoxalment, el pes de la culpa dóna ales a la nostra societat judeocristiana, ens fa avançar. De la culpa per destrossar el medi nasqué la consciència ecològica, la culpa WASP per l’esclavisme farà a Obama president, la culpa per un Canal 9 penós impulsà un Punt 2 digne… Ho veieu?
Com que estos dos paràgrafs ja comencen a fer-me sentir culpable, us compensaré amb una recomanació. El pròxim dimarts, 28 d’octubre, a les huit de la vesprada podreu vore, al paranimf de la Universitat d’Alacant, Tape, una obra que explora, entre altres ombres de la condició humana, el sentiment de culpabilitat i com, de vegades, el victimari sofrix més que la suposada víctima.
Pecats de joventut, addiccions madures, recances antigues, expiacions innecessàries i només tres personatges damunt de l’escenari. Ja em direu què us sembla, culpables.
Podríem dir que el sentiment de culpa no és altra cosa que la conciència de fer o no una cosa malament, o de no fer res. Tenir el sentiment de culpa és tenir un sentiment d’autocrítica amb la qual poder millorar els nostres punt dèbils, els de la societat (i els d’una teoria científica). Per tant és un sentiment necessari. És com el sentit de la percepció, si no sents que t’estàs cremant, en uns segons pots veure’t ple de foc sense adonar-te.
El sentido de culpa no nace desde el interior de la persona, en un activo de la religiones judeo cristianas (no se olviden del islam) para doblegar y domesticar-nos.
Estas creencias nos recuedan una y otra vez que no podemos ser (humanamente) felices, nos obligan vivir en constante penitencia para recordanos “nuestra culpa”
Saluts i fins aviat!!!!!
Advoque doncs per ser un professional de la culpa (si segons vosaltres aquest sentiment ens farà millors). De totes maneres jo crec que un excés de culpa ens converteix en uns ploriques compulsius e insuportables.
Menys sentiments de culpa i més fer alguna cosa per que desaparega, que plorar és molt avorrit.
La culpa és només una coartada que ens ajuda a mantenir-nos immòbils. Mireu, hi ha un fragment de la meua novel·la favorita, Oceà, de Baricco, que diu més o menys així:
“- A voltes, professor, em pregunte a què esperem.
– Madame, esperem que siga massa tard, que siga massa tard…”
Després, quan ja és tan tard, la culpa la sentim, però més apaivagada.
Seguim xarrant.
Jo crec que això que el sentiment de culpa és el motor de la nostra societat per a millorar, és un poc rebuscat.
Significa això que he de posar-li les banyes a la meua parella per a sentir-me culpable i així esforçar-me per a millorar la nostra relació? No existeixen altres formes i motius per a mantenir i gaudir d’una relació?
I tu ho has dit. Això és molt típic de la societat judeocristiana. Hem de sentir-nos culpables o, millor dita, ‘uns altres’ ens fan sentir culpables pel pecat original o de la nostra naturalesa terrenal, perquè siguem bons i temerosos de Déu i així redimir-nos…
No seria millor fer bé les coses per pur sentit comú i solidaritat amb el proïsme i no per un “quítame allá esta mancha”?
Ala… ja està dit… Últimament no sé què em passa, que tinc més ganes de discutir de l’habitual… ;-P
Totalment d’acord amb Crispin.
Jo també recomane una obra (si encara la fan): ‘XXX y el Marqués de Sade’ de la Fura, per a descobrir la moral imposada, artificial e hipòcrita de la societat (http://www.furaxxx.com/xxx/).
És tremenda…
Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!
Para l’ateu d’esquerres, no equivoquemos responsabilidad con culpa. Te sientes responsable por poner las “banyes a la teua parella”, resposable quizá de haber roto la confianza entre ambos, pero antes de que supieras qué es poner “les banyes” te han inculcado la culpa sustituyendo a la responsabilidad.
Salut y Esquerra!!!
El hombre nace puro, sin culpa. La sociedad judeocristiana sostiene que el hombre nace con el estigma de la culpabilidad: el pecado. Y hemos asumido que somos culpables porque nos lo han hecho creer así. Que hemos de pedir perdón por nuestros aciertos, por tener éxito en la vida, por ser libres. Jordi, de todo acto humano nace el bien y el mal; así que es verdad que el bien procede de la culpa, como también procede de la insumisión, de la sumisión, de la valentía, de la cobardía… El hombre que vive fiel a sus valores vive fiel a si mismo. No existe la culpa en un hombre así.