Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.

Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.

Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen

“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.

Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.

1