Declaració Valencianista
De novembre a desembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar la Declaració Valencianista. Entre els qui la van redactar, hi havia figures com Ignasi Villalonga, president de la Cambra de Comerç i impulsor del Banc de València, o el periodista Maximilià Thous, director del Museu Etnogràfic de València que el franquisme va fer desaparèixer. El text de la Declaració està dividit en huit bases, en les quals es justifica la validesa del nacionalisme com a política per al País Valencià. Una de les qüestions que més crida l’atenció és la lucidesa dels autors a l’hora d’analitzar la situació de l’Espanya de 1918: “La sola visió de la realitat ibèrica ens posa de relleu que no hi ha cap país en l’Europa que siga un aglomerat de gents tan distintes, tan propici a la federació”.
Quant al concepte d’estat afirmen que “se definix com societat pública organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes […] I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengües ibèriques no ho foren també”.
Pel que fa a què és una nació, la Declaració diu que “El principi de les nacionalitats […], ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles”. Els redactors de les bases s’apropaven així al pensament d’Ernest Renan, qui, en 1882, va dir que la nació és “un plebiscit quotidià”. L’antípoda ideològica dels articles 2 (“…la indisoluble unidad de la Nación española”) i 8 (“Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”) de la Constitució espanyola que d’ací a poc festejarem.
.jpg){kind=link}
En el pla de l’ordenació territorial, la Declaració sostenia que “La província és una divisió, classificació i denominació arbitrària. Filla d’una concepció mecànica de l’Estat, és freda, inexpressiva, roda més gran o més petita d’un complicat engranatge que sols se mou a voluntat del poder central” i que “La comarca no és un fragment de territori arbitràriament fitat pel centralisme. És entitat nadiua que té nom propi, no inventat ni reconegut pel poder central […] Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador, havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mig d’unions o mancomunitats”. Amén.
Noranta anys després, aquelles propostes novíssimes són ja reivindicacions històriques. La raó que, a parer meu, legitimava els valencianistes del 1918 continua legitimant els de 2008. Per això, el passat 12 de novembre, un centenar selecte de valencianistes actuals homenatjà els autors de la Declaració i reafirmà la voluntat de continuar votant valencià en el plebiscit diari que és treballar, interpretar la realitat, pensar el futur o anar pel pa. Hi hagué de tot: diputats, exconsellers, sindicalistes, acadèmics, empresaris, periodistes, el meu cosí Robert i fins i tot el secretari general de Lo Rat Penat, Josep Puchades, harmònicament envoltat de gent addicta a les Normes de Castelló.
Si voleu saber-ne més i vore un grapat de fotos de l’acte feu clic ací. Si voleu conéixer el text complet de la Declaració de 1918, feu clic en la nació… valenciana:
20-N: Franco, Franco, Franco!!
Doncs no, açò no va amb l’anterior cap de l’estat. Tampoc amb la tv movie que estrena Antena 3 i ha convertit l’entranyable Manuel Alexandre, el Don Matías de les pel·lis de Parchís —”Queremoooooooos a don Matías, por ser un gran professoooor…”—, en aquell maleït dictador mort fa 33 anys.
El Franco d’esta entrada està viu, és ben nostre —va nàixer a Sueca l’any 1955— i demà vindrà a Alacant. A partir de les 20.15 h, farà una conferència a la Seu Universitària, dins del cicle “Escriure el país”. Enhorabona a Mari Àngels Francés i Anna Esteve per esta iniciativa, cal contrarestar el llarg cicle “Proscriure el país” en què estem immersos.
En la nota que ha difós la Universitat per a publicitar l’acte, podem llegir que “Josep Franco ha escrit novel·les adreçades tant a un públic adult com juvenil. Gran part de la seua obra conforma un retrat del seua terra, la Ribera del Xúquer, des de la qual descriu tot un poble mitjançant un to satíric, irònic i mordaç. Algunes de les seues obres, com L’últim roder, s’han convertit en best sellers“.
A mi, també em van fer llegir L’últim roder en segon de BUP. Em va agradar aquella història, estava ben lligada. En l’epíleg, l’autor prova d’ajuntar ficció i realitat quan diu que un dels personatges, Ximo, “tornà a Cuba, on va invertir la resta del seu capital, establint dues fàbriques que el feren molt més ric i que, encara avui, nacionalitzades funcionen. L’una fabricava els famosos cigars Don Joaquín i l’altra destil·lava el conegut rom El Fraile”.
Emulant Franco, alguna vegada he explicat que l’origen d’una criticada i conegudíssima marca de rom és valencià, tal com demostren el rat penat que té per emblema i un llinatge, molt de la Vall d’Albaida, que dóna nom al producte. Non è vero, ma è ben trobato.
La rosa quotidiana
A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.
Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.
O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.
Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!
Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.
Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.
Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:
[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…
Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.
Barack Obama, gure laguna da!
En el disc “Borreroak baditu milaka aurpegi” (El botxí té mil cares), els xics de Negu Gorriak titulaven un dels temes amb les inicials del 35é president dels Estats Units: JFK. La cançó presenta a Kennedy com un aliat perdut de la causa abertzale i critica algunes misèries del país més poderós del món. Hi hagué contactes i col·laboració dels nacionalistes bascos exiliats amb el FBI, però no crec que arribaren a l’època de l’únic president catòlic que ha tingut Nord-amèrica. De fet, quan Kennedy ens digué “Ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country”, feia un any que el lehendakari Aguirre havia mort a París.
Bé, en JFK un ritme contundent acompanya la lletra quan saluda els qui considera amics americans: Ernesto Guevara “Che”, Malcolm X, Angela Davis, Emiliano Zapata, Augusto Sandino, Carlos Fonseca, Tupac Amaru, Tatanka Yotanka, Simón Bolívar, José Martí. Massa revolucionaris i llibertadors per a fer encaixar en la llista Barack Obama. Però, almenys de moment, el considerarem amic. Amèrica torna resultar seriosa i a caure’ns bé, cosa bastant fàcil després de Bush. Hi ha certa expectació per vore què fa i això il·lusiona.
Obama no és encara president i alguns ja diuen que ens decebrà, que potser n’esperem massa. No els feu cas. Hui el món ha despertat en un horitzó de joia i amb un futur engrescador. Sí, és així i jo en sóc la prova. En paràfrasi de Martin Luther King, “He tingut un somni… he vist la taula parada, un arròs mariner, el vi negre del país i el meu amic Jaume amb 100 $ per a pagar el compte”. Ara podria acabar amb la cançoneta referida, però m’agrada més Chaquito, del mateix àlbum. És també molt americana, del centre. Pura fusió intercontinental: veus irundarres per a una història salvadorenca. Va per tu, Raül:
Comentaris recents