Quico, l’avi matern, era un home entranyable però de parar seriós. Barret a l’estiu i gorra a l’hivern, lluïa al front un clotet resultat d’una guitza que, de menut, li va propinar una haca. Sembla un miracle que sobrevisquera al colp, aquell ferrat del dimoni posà en escac el meu arbre genealògic quasi tant com la Guerra Civil. No sé si era un home poc o molt religiós, era eixut de carns i també de paraules. Tots els anys anava a la processó de la Mare de Déu d’Agres, però també amollava algun “Copó!” si alguna cosa l’enutjava.
Contava la història real d’un burrero molt descregut i malparlat que, travessant el barranc del Cint, duia llenya a Alcoi. En una ocasió, a l’altura del mas del Potro, una roca es va desprendre de la muntanya i, amb gran enrenou i rapidesa, redolava cap ell i el seu bestiar gros. Veient-se indefens i desemparat, s’encomanà al cel: “Ajuda’m, Senyor, ajuda’m!” I el Senyor l’ajudà, la pedra topà amb una altra i féu un bot tan gran que passà molt per damunt d’ell. En vore’s salvat, l’home alenà per a exclamar tot seguit “Me cague en Déu, quina por que he passat!”.
Molts anys després, l’amic Jordi Sempere i jo vam arribar a la conclusió ferma, lúcida i resolta que Déu no existia. Això va ser amb 19 anys, un dissabte d’estiu, amb la resta d’amics fora i la inspiradora ajuda del plis-plai pres a litres. Tota la nit bevent, filosofant i reforçant l’estrenada convicció atea. De camí a un altre bar i enmig de l’argumentació mútua, una jove gitana molt dolceta —un àngel evangèlic segurament— entrà en la conversa per a dir-nos que ens equivocàvem. L’endemà ho parlàrem serenament i per telèfon, convinguérem que no podíem renunciar a la fe. Ara havíem de fer alguna cosa que agradara Déu. Vam muntar un grup de joves nacionalistes.
Els anys han passat. Jordi ha deixat de creure en Déu una altra vegada i sembla que li durarà. Jo, en canvi, fa molts anys que no crec en el café licor. El cas és que parlàrem de tot açò la setmana passada en un sopar amical. Hi havia entre els comensals un sacerdot catòlic, que, per a compensar les nostres pèrdues, creu i beu. Parlàrem de les coses divines, de les humanes i dels scouts —que estan a mig camí de les unes i les altres—, però sempre en un to distés, reflexiu i respectuós. Crec que és el que cal i el que trobareu en el cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. Comença hui, no us el perdeu, per l’amor de Déu.
Gran escrit, Jordi, una presentació molt bona del cicle. Si quan vols i no et poses fallero…
Tot aquest rotllo per fer finalment publicitat i propaganda? X-D
Recollons, quin desperdici de creativitat literària.
Bo, de veres que és un bon post.
Ale, a seguir ‘treballant’.
Jordi, fa un temps et vaig felicitar pel bloc. Ara ho faig en públic: “felicitats”, i és una felicitat poder-te llegir setmanalment. Esperem continuar llegint-te. Cordialment
Enric
M’adhereix als comentaris anteriors.
Lamentablement no hi podré anar, però llegir-te ha sigut un plaer.
Sembla que estic veient l’avi Quico sentat al racó del foc de la llar de “nostra casa”, eixa història també me la va contar, la del roder de Mariola, la saga del “tio Lucas”, eren históries arrelades al camp i a la cultura de la terra.
Sincerament m’has fet tocar el cel.
Per cert aquest any serà el 25e aniversari de la seua mort, hauries d’anar preparant alguna coseta.
L’hereu.
Benvolgut Jordi: deixa’m felicitar-te pel to literari i l’encert de la narració, resolta amb una elegància senzilla que t’hauries de fer mirar en el millor sentit d’esta expressió.
Jo que soc com el retor del convit del que parles, és a dir que bec i crec, t’agraïxc la noticia i espere que més gent entenga que hem sigut i hi som molts els cristians que de tant de creure fins i tot cregem en el país i que entenem que la paraula de Crist i el fervor pel valencianisme són dues causes perdudes/guanyades que paga la pena defensar sempre.
Te pregue si pots enviar l’article a Cristians pel Valencians, cristians.net, t’estarien molt agraits. Si no saps com en que m’autoritzes jo ho faig en el teu nom.
Gallart
l’Hèctor té més raó que un sant hehehe
encara que no el conec personalment subscric el que diu al cent per cent 😉
Gràcies Jordi!
Ferran
Xiquet, molt teu… fins i tot, visualitze i li pose veu a les teues paraules,
Besadotes i anem llegint…
Paraula de Déu!
També al cap i casal, fervorós de la “geperudeta”, he pogut escoltar des de ben menut això d’arrancar-se amb un “Me cague’n Déu, Vixca la Marededéu!”
Les meues més sinceres felicitacions, el Gran Duc, és l’excel·lència bloggera.
Ché, qué lastimica, ché…
No entiendo las felicitaciones y los parabienes en los comentarios (no sé por qué me viene a la cabeza cierta frase del Sr. Lobo en “Pulp Fiction”), pero a mí me ha dado mucha pena este relato…
Qué mal me sabe pensar que a los 19 años tuviste un momento de lucidez y que en ese preciso y precioso instante pudiste haberte salvado pero, no sé muy bien por qué, decidiste desviarte del verdadero camino recto y caer en las redes de una colla de embaucadores y demagogos, de un puñado de mentirosos que, aprovechándose de la buena voluntad de gente como tú, cogieron un sentimiento que en su inicio era legítimo y respetable, para pervertirlo y usarlo en su propio beneficio y ganar cada vez más poder…
¿Por qué? ¿Por qué te tuviste que hacer NACIONALISTA?…
[ Buenrrooo…;-P ]
Alfons, tens raó, però amplie l’espectre als polítics en general, siga quina siga la seua ideologia, que ultimament només hi ha una: fer-se amb la pasta pública.
I jo que em pensava que el monegaries per eixe anacronisme que té Jordi de creure en deus, fades i tal.
Gràcies, Jordi, per recomanar l’assistència al cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. El to reflexiu i respectuós del cicle està assegurat, i esperem també que complisca les expectatives.
Hòstia Jordi! M’agradat molt el post! La història del teu iaio Quico té el regust d’un poble que encara no tenia tants complexes de superioritat com els puga tenir ara…
I permet-me recordar-te, que en els sopars dels Salessians, ens pot passar el que diu Albert Boadella en la nostra pel·li preferida sobre la vida d’un sant (feta per un paisà nostre en una època sense tants complexes d’inferioritat): “…Que El Diablo suele entrar en los cuerpos…POR EL ES-TÓ-MA-GO!”
I qui diu El Diable, pot dir també el cos de Crist (de moment no conec l’Hòstia intravenosa)
Enhorabona i a vore si et llegeisc amb més assiduïtat!
Què bò! Jo, que he participat en algun que altre debat alcohòlic amb tu, enyore ara la profunditat i la convicció amb la que, amistosament, discutiem, des de qualsevol destrellat, a la més seriosa de les filosofies…sense que es calfara el plis-plai! Crec que la religió era el punt de màxima distància, no és de veres? Déu meu, quant de temps!
Un abraç