S’acabava el 1999 quan vaig assistir a la presentació de Ressonàncies orientals, d’Enric Balaguer. A la llibreria Compas, tristament esborrada del mapa cultural d’Alacant, l’autor parlava de l’obra i Gaspar Jaén parlava de l’autor. Reflexionava l’arquitecte i poeta il·licità sobre la societat en què estem immersos quan va dir: “La nostra realitat, fallera i barroera…”. No em feu recordar més, em vaig quedar amb els epítets; fallera i barroera. Entenc que, des d’una mirada crítica i amb intenció d’escarnir, es puga acusar la realitat valenciana de barroera, però per què dir-ne fallera? Entre la nostra intel·lectualitat —algun dia parlarem també d’això— continua viva la inclinació a menysprear determinats elements de la cultura popular. Deu ser un costum heretat de la transició, quan l’elit universitària que havia de reviscolar-nos culturalment i nacional deixà que la dreta es fera l’ama d’un patrimoni col·lectiu: les nostres festes. No seria mala estratègia, si no fóra perquè el vot de Joan Fuster valia tant com el de qui era clavari d’una confraria o venia participacions del sorteig de Nadal amb un 20% de farda.
Més encara. La setmana passada dos alumnes meus discutiren sobre si les falles són art o artesania. Allò va ser un xoc de trens, perquè l’un és curator d’un museu i l’altre és artista foguerer; la nouvelle cuisine expositiva contra la coca amb tonyina festiva i tradicional. Molt bon rotllo, però poc apropament entre els dos màquines. Són irreconciliables la cultura popular i l’alta cultura? Espere que no. I, ja que en parlem, què és cultura popular i què és alta cultura? Difícil d’esbrinar, oi que sí? De moment, confesse el pecat de no conéixer les falles, que són la segona festa més important i massiva que fem els valencians. Faig propòsit d’esmena: algun any aniré al cap i casal, amb brusó negre i mocador d’herbes, disposat a visitar monuments, menjar bunyols i tirar trons de bac si encara és possible. I ara, si voleu riure amb l’opinió fallera, barroera, crítica, escarnidora, popular, alta, sentimental i càustica del Tio Masclet, feu clic en la imatge del Molt Honorable. Peim!!
És una expressió claríssima de l’autoodi que mostra una bona part de la classe intel.lectual valenciana.
El nacionalisme valencià (excepte honroses excepcions) va perdre moltissim deixant de costat coses tan nostres com les falles o el València C.F.. Habia un temps que semblava que per ser valencianista havies de saber necessàriament el color dels calçons que portava Jaume I quan va entrar a València o si Fuster portava el batí a quadres o el de ratlles quan va escriure Nosaltres els valencians, o siga pràcticament un intel.lectual. Afortunadament, a cosa va canviant, tot i que poc a poc, tal volta massa poc a poc.
Les falles, i les fogueres d’Alacant, van deixar de ser festes populars per a passar a unflar l’ego dels ciutadans que hi participen. Tot auspiciat pel poder municipal, autonòmic, i central. Aqueix és el defecte de les no-festes actuals i que tant em molesten. Evidentment quan puc m’escape de la “festa dels egotistes”.
La festa, ja siga falles, moros i cristians o altres de caire local sempre han segut patrimoni de la dreta. Després de 30 anys de democràcia, encara manté el seu caràcter immobilista i conservador. I ara resulta que la culpa la té l’esquerra. Clar que si, i de la mort de Manolete també. Au! La festa ha mantingut, llevat d’honroses excepcions, els actors de la postguerra, del franquisme i de la transició que han lluita i ben dur, per mantenir aquesta posició d’avantatge.
Si vestir elegante es un delito.
¡SOY CULPABLE!