La sardana no era més que una “dansa rústega empordanesa”, fins que el catalanisme veié en aquell ball ancestral el filó de convertir-lo en símbol nacional. Per això mateix, la més popular de les sardanes deu ser La Santa Espina, que en la lletra diu “Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. En la seua aportació al llibre Cap a una Valencia lliure, l’amic Vicent Flor utilitzà el títol d’esta sardana per a criticar l’ambigu marc nacional de la Unitat del Poble Valencià. La metàfora era bona i algunes parts d’aquell llibre també, tot i estar escrit segons els criteris de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és a dir, en un català decididament no normatiu.
El tema dels valencians i l’adscripció nacional és recurrent, jo me’l trobe amb l’assiduïtat d’un veí. En la broma d’una mestra de valencià que em diu que el Baix Segura és Catalunya Sud, en les notícies sobre una manifestació a Brussel·les i en alguns correus del meu cosí Quique —a mig camí entre Pep Consciències i María Patiño, per allò de tindre “pruebas fehacientes”— en què em recorda que jo també vaig ser pancatalanista i que conserva unes imatges de TV3 amb no sé qui enlairant una senyera estelada i quinze anys més jove. En fi, tothom té dret a canviar: Vicent escriu d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, jo ja no sóc panca, el meu cosí ha passat de moro a cristià i tots tres militem en el Bloc Nacionalista Valencià, que ha superat les indecisions de la UPV.
Açò continuarà la setmana que ve, però en pla premsa sensacionalista. Us oferiré, en rigorosa exclusiva, el testimoni real i esfereïdor d’un xic a qui, per tal de mantenir en l’anonimat, anomerarem per les seues inicials: J.A.S.
Creo que todo el mundo tiene derecho a gobernar su propio destino. Que todo el mundo tiene derecho a asociarse en la forma y con quien crea que le es más conveniente.
La unión bajo una misma cultura y una misma lengua (sea cual sea..) es un criterio pero creo que no debe ser el único a considerar.
Creo que los panca no tratan sino de emular al imperio donde nunca se ponía el sol.
És un punt de partida, que no d’arribada, perque “hem d’anar… lluntíssim” molt, molt més…
Enric no tindria inconvenient en deixar de ser ‘cavaller valencià de nació catalana’. Ara com que l’alternativa –a deixar de ser valencià…– és ser de l’estat que tots sabem. Ni per ètica ni per estètica m’ascric. Adéu
Crec que va ser Josep Pla qui va dir que per saber si eres a casa era tan fàcil como dir “Bon dia”, si et contestaven “Bon dia”, era que si estaves a casa.
Valencians del nord, catalans del sud, mallorquins de ponent….etc, etc.
Malhauradament Pinotxo no feia massa cas dels consells de Pep Consciencies, a mi també hem passa el mateix.
“Aiixxx” ja trobava jo a faltar el vestit de fallera !
😉
Benvolgut Jordi, està molt be que vosaltres deixeu de ser els “panques”, ara aneu i ho conteu a les properes eleccions per Alcoi, Muro, Dénia …
I de pas ja si voleu acabar de fer-nos el favor digueu que els “panques” son els d’Esquerra, que nosaltres estem ben a gust de continuar sent-ho.
Qui ho havia de dir que finalment podrem dir que Esquerra recull l’esperit de l’antiga UPV !
Salut republicana !
Sens dubte la més sana !
Jordi, estic desitjós de continuar llegint.. més encara després de l’avís de sensacionalisme.
aqui fa pudó a ceba, fora catalans
La figa ta tia també fa pudor, “amunt no-sé-què”!!