El soviet del Collao
L’any 1922, acabada de nàixer, l’URSS adoptava La Internacional com a himne. Gran part del món mirava esperançada el nou ordre que gestava la vella Rússia i lluitadors com John Reed o Andreu Nin anaren a conéixer aquella revolució, que feia passar la república dels treballadors de la cartografia utòpica als mapes polítics. Reed, mort en 1920, fou soterrat al mur del Kremlin, però a Nin el segrestaren, torturaren i assassinaren, en plena Guerra Civil espanyola, uns agents de Stalin. L’ombra sinistra d’aquell georgià enfosquia ja l’esperança proletària, quan una altra guerra, mundial i segona, cobria de morts Europa. Així, cap al 1944, algú degué pensar que els soldats de l’Exèrcit Roig avançarien amb més fúria al so d’un càntic propi que, més que als damnats de la terra, fera referència a la mare pàtria. Per tant, Aleksandr Aleksandrov compongué una magnífica partitura, encara oficial a la Rússia postcomunista, i l’ós soviètic derrotà l’àguila nazi. Per a recordar-nos que no hi ha guerra bona, de camí a Berlín les tropes de la falç i el martell van deixar clar que podien ser tan cruels com les de l’esvàstica.
Poc després de la Unió Soviètica, en 1929, naixia el Club Deportivo Alcoyano i just després de les 
barbaritats de la Segona Gran Guerra, en 1946, tingueren lloc les barbaritats de l’afer Escartín. Encara hui l’afició blanquiblava crida eixe cognom maleït per a criticar alguna actuació arbitral. Té alguna cosa a vore el segon himne de l’URSS amb l’Alcoyano? I tant que sí. Lluís Torró, amic, fester, comunista i diputat nacional, m’informa de l’existència d’una versió alcoianista de l’himne soviètic, que va tindre molta predicació entre alguns membres de la diàspora alcoiana a la capital. Segons el professor, una vegada a la setmana s’ajuntaven a xarrar i “beure café”. L’amistat, quatre colps i l’enyorança del Serpis els devien fer cantar com si foren cosacs a la riba del Volga. Potser us heu maliciat un ardit de Lluís, per a introduir els acords rojos en les càndides ments dels companys de barral, però no, la versió es deu a Agustí Colomer, amic, secretari de l’AVL, valencianista i democristià reconegut. Ací la teniu, entoneu-la entonats i amb cara d’haver-li’n marcat 10 al Madrid:
L’escut que m’agrada:
una rata penada,
per baix de les ales
s’assoma un castell.
Si baixes la vista
voràs quatre barres,
les quatre són blaves
i enmig camp d’argent.
Som els del Deportivo
i és el nostre sino:
cantar, bramar, cridaaaar…
En la muntanya ja ressona
càntics de glòria i de joia
perquè el Deportivo ja torna a guanyaaaar!!
L’oracle del pis de dalt
Crec que va ser Voltaire qui va dir que l’art de l’endevinació va nàixer quan el primer idiota es va trobar amb el primer brivall. D’aleshores ençà, reis, amants, cabdills i gent de tota mena han fet el paper de l’idiota, i harúspexs, nigromants, àugurs i espavilats amb pocs escrúpols han sigut i són successors d’aquell primigeni brivall. Poc més que guerres, passions i negocis han neguitejat als primers; els segons, en canvi, han demostrat molta imaginació per a escrutar el futur: esventrar un innocent animaló, invocar esperits, interpretar el vol dels ocells, llançar un grapat de pedres… Per ignorància, curiositat o desesperació anaven els antics a Delfos i funcionen hui en dia els tarots televisius, tot i que, quasi 3.000 anys després, l’abisme estètic que hi ha entre la pitonissa d’Apol·lo i la Bruja Lola sí que hauria de fer-nos patir pel futur d’Occident.
Bé, no sé on vaig aprendre que “de Delfos Apolo huyó, ninfas y hadas expiraron, los oráculos callaron y el gran Júpiter se hundió”. Tot això no ha impedit que la cartomància caiga al tapet de l’anàlisi política valenciana; si és que estem en 
un nivell… Fa dos setmanes Levante i Información dedicaven planes senceres i senars del diari de diumenge a fer-nos saber que un regidor del PP d’Alcoi, veí meu durant uns quants anys, ha tirat les cartes a Camps i el resultat va ser que li quedaven dos mesos d’estar en el càrrec. Home, Pere, no teníeu res de més trellat? Però, ja posats, podries haver-nos dit quan s’esdevindrà la caiguda del Molt Honorable. En passar Pasqua? Abans de falles? Demà mateix? Anys de treball, coalicions, manifestacions, plataformes, compromisos, insubmisos… i al final seran dos cartonets impresos (la Torre i el Dimoni) els qui abaixen Camps de la presidència. No m’ho crec, eixe flac, bronzejat, apurat i estirat del carrer Cavallers és el jòquer d’esta baralla i si no ens afanyem tornarà a guanyar-nos partida. Atents, que ja s’està repartint el joc.
El guió
Segons el Diccionari Valencià, un guió pot ser, entre altres coses, el “xicotet estendard del rei o qualsevol altre cap d’host” i també “la part estreta d’un rem, entre el galló i la pala”. Com que no vull que el meu cap d’host vinga a etzibar-me una guionada per no fer una “exposició succinta d’un tema, una conferència, un discurs, etc.”, que és una altra de les accepcions de guió, hui us donaré uns consells per a treballar, navegar i aprendre més i millor en valencià. Anem allà:
- Afegiu a les vostres adreces d’interés la de Softcatalà (http://www.softcatala.org/).
- Doneu una alegria a Bill Gates i el seu imperi: aconseguiu en Sofcatalà l’Openoffice, un programari gratuït amb el mateix aspecte i millors funcions que el de Microsoft.
- L’Honorable Conseller Font de Mora ens oferix el Salt 4.0, The Ultimate Salt! Traductor, corrector, programa d’autoaprenentatge i endevinador del teu futur amb el solatge del bombonet. Compatible també amb usuaris de rebentat, timonet o sàlvia. No oblideu instal·lar l’Openoffice, Salt 4.0 el necessita per a funcionar.
- Una altra alegria per a Bill Gates: torneu a Softcatalà i descarregueu-vos el navegador Firefox de Mozilla. N’hi ha dos versions: “català general” i “català valencià”, que deu ser com dir català mariscal, que el mariscal és “en certs països, grau suprem de la jerarquia militar” i quan hi ha països i jerarquies pel mig, nosaltres hem de ser qui més mane.
- Ja amb el Mozilla Firefox, aneu al botó Eines, després a Opcions… i en l’opció Contingut feu clic en el botó Trieu… que hi ha en l’apartat Llengües. Afegiu les llengües que vulgueu i situeu en primer lloc el Català [ca]. Així, si un web està en més d’un idioma, el navegador us durà directament a la versió en autèntica llengua valenciana. A la UA hem hagut d’aprendre a fer-ho sí o sí.
- I ara el correu. En Softca…, descarregueu-vos el Thunderbird. Quan el tingueu, cliqueu en Eines i en el quadre de diàleg trieu Opcions. Clic en la pestanya de Redacció, en la de Verificació ortogràfica i en l’enllaç Baixa més diccionaris. En la web a què accedireu, escolliu el diccionari de l’AVL (599 kB). Compte amb l’altra opció (369 kB), “utilisa el valencià tal com el regula i utilisa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, però, en fi, hem de valorar que el seu creador haja sigut capaç d’incloure-la en l’apartat Catalan. Bé, seguiu les instruccions d’instal·lació del diccionari en el correu i detectarà les errades ortogràfiques que fem quan escrivim un missatge. Per descomptat, podeu instal·lar-vos tants diccionaris com idiomes soleu emprar: valencià, castellà, anglés, èuscar, occità, hebreu, esperanto…
I, per a acabar, alguns webs interessants:
- Centre de Terminologia. Com hem de traduir, per exemple, accrued interest? Ni tu ni jo ho sabem, però el Termcat sí: cupó corregut! Què t’ha paregut?
- Edu3.cat: recursos audiovisuals ordenats per temes (llengües i literatura, ciències socials, matemàtiques…). No us ho perdeu si és que sou mestres.
- Esadir.cat. És a dir gramàtica, lèxic, convencions gràfiques, topònims, noms propis, doblatge…
- Rodamots: subscriviu-vos a esta pàgina i, de dilluns a divendres, rebreu un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua. No carrega, és curiós i sempre s’hi aprén alguna cosa.
- DTL: eines de llengua, ofertes de treball, blocs, legislació, jornades, formació… és el Diari per a Tècnics Lingüístics, una gent excepcional.
El meu col·legi
Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària 
família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!
_
Comentaris recents