Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària 
família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!
_
Alabat siga Déu!!!
Bé, Jordiet, veig que recordes amb estima la teua època al col·legi. Tots en tenim, de bons records, hem aprés moltes coses i hem fet bons amics. No obstant això, caldria analitzar perquè centres escolars com els Salesians van nàixer i van tenir èxit per la mancança d’una vertadera xarxa d’escola pública. També val a dir que han gaudit d’uns generosos privilegis durant l’època del general que no volen deixar anar. Això si, ni els mateixos socialistes han apostat d’una manera ferma per una escola pública i laica. Sempre han tingut temors i han estat en mans d’una dreta que té molt clar el que vol. Tu creus que aquest pacte que ara ens volen vendre ens portarà a algun lloc? Sincerament, no.
Jo també vaig viure la festa salesiana aquesta setmana, perqué la meua filla està al col.legi. Bò, tinc que dir, que Don Bosco no ha estat molt content amb la meua Maria, que el día del aniversarí del “amic Don Bosco” com dia ella va inundar els waters i li va caure una bona, i a mi, també!
Osiga que vam cantar… ¡Viva Don Bosco, viva Don Bosco, amigo de los niños…! en banderola inclosa amb els peus banyats. Però en molt sentiemnt!
Un Salut!amic!
Ostres, Jordi, no pares de sorprendre’m! Rei per un dia, salesians i totes les qualitats que et defineixen i que fan de tu una barreja ben explosiva. Una canya, vaja!
Quant al comentari de Jaume Abad, que no contradic, no “toca” (com diria l’admirat Jordi x Jordi), perquè la crònica de Davó es fonamenta en els records de la infantesa, en els més tendres i bells que ens reporta una època que evoquem lluminosa: l’escola, els Reis d’Orient… M’encanta, Jordi.
Jordi:
M’ha agradat el to entre intimista, reminiscent, exultant i agraït del
teu darrer article. T’escric a banda de per felicitar-te pel teu regnat solidari i donar-te les gràcies pels diversos comentaris a l’acció salesiana a la ciutat per fer una correcció. Els salesians encara no han arribat a fer cent anys a Alcoi. Només porten ací des de l’octubre de 1927, quan es van posar a funcionar, donant classe, encenent la flama teatral i arremangant-se la sotana per a jugar a futbol en el pati (esquivant arbres en el que hui és la pista, el Camet arribaria més tard) encara que la data oficial de la seua arribada és el 20 de novembre, coincidint amb la benedicció, entrega i inauguració oficial de les escoles.
Fa cent anys qui feia i desfeia, qui es desvivia pel bé dels joves alcoians, no eren els salesians, era José Jordà Cantó (1865-1929), Mossén Josep del Patronat, director del Patronat de la Joventut Obrera (creat el 24 de maig de 1884) des de 1900 quan va renunciar a tota prebenda parroquial per dedicar-se únicament al Patronat. De Mossén Josep és conegut a Alcoi com la seua sotana era d’un color indefinit, vestia pobrement i a una certa altura hi havia un rastre de mocs perque sempre l’envoltaven xiquets.
A l’obra salesiana a Alcoi d’altra banda el Patronat li aporta un plus d’acció apostòlica, així com arrels en el temps, ja que en el
moment de la seua fundació pels joves obrers Francisco Moltó (teixidor) i Joaquim Martí (oficinista de la Mistera) sols existien 2 obres salesianes a Espanya: Utrera (1.881) i els Tallers Salesians de Sarrià-Barcelona (1.884), on Don Bosco va estar de visita el 1886.
Una cosa que va sorprendre els primers salesians que van vindre a Alcoi, cridats pel Patronat preocupat per la seu pervivència, ja que Mossén Josep es feia major, va ser comprovar com tot el que es feia al Patronat de Mossén Josep era plenament salesià, estava tocat de la pedagogia de Don Bosco. Els antics alumnes salesians alcoians podem dir que Alcoi va ser un lloc salesià “avant la lettre”.
Jo també vaig estudiar als Salesians, però d’Alacant, des d’una edat que ni recorde fins 3er de BUP, res diu el paperet! I que sàpigues que vaig conèixer el valencià escrit, vull dir el culte, gràcies a mestres que trencaven una llança pel nostre país, malgrat que també hi havien aquells que volien entorpir el nostre arrelament, cas del famós salesià Boronat “Boro”, un element, deixem-ho ací, que maldà per carregar-se qualsevol operació de normalització. Per cert, crec que era Alcoià.