Home » General » La felicitat, un bonastre i una cuixa de pollastre

La felicitat, un bonastre i una cuixa de pollastre

Febrer passat, dine amb un company de treball, un xicot formal, format, intel·ligent i de tarannà amable i encaixador, un bonastre. Comentem el contingut d’una conferència de Vicent Flor: en conjunt, els valencians ens sentim més pròxims als hispanoamericans i a la resta del món que no a catalans i mallorquins, que deuen semblar-nos marcians encara que diguen pa al pa i vi al vi. Potser és així perquè dos de cada tres valencians pensen que valencià i català no són la mateixa llengua. A més d’això, l’assumpció de la identitat espanyola creix i el valencianisme continua conflictivitzat per la clàssica oposició entre fusterians i blaveros… “Està malament la cosa, xe”, dic, “Sí que és veritat, per a la pròxima vida haurem de demanar nàixer jueus o alemanys, algun poble més orgullós d’ell mateix”. Que elevat això de pensar karmes, dharmes i samsāres! Mastegar un xurro socarrat de carn capolada arrebossada, que algun cuiner desaprensiu s’ha atrevit a etiquetar com flamenquín, em retorna a la dura realitat: “Què hem de fer, la gent és feliç i no patix per llengües, identitats i col·lectivitats”. Amb la felicitat esmentada ve a la conversa la dita d’un filòsof: “No voldria ser feliç amb la condició de ser imbècil”. El company fa un llarg glop de cervesa i engega la reflexió: “La felicitat és perillosíssima. Jo vaig ser feliç una temporada i allò era terrible, anava embacorat pel món, arribava tard a tot, vaig tindre dos accidents, quasi caic dins d’una rasa…”, remata l’argument amb un bufit i, per un moment, els dos riem feliços i potser imbècils. Tot això mentre menjava, amb delectació epicúria, una cuixa de pollastre.


3 Comments

  1. Orgullosament valencians. Jo em sent així completament, de dalt a baix. Pero, ha posat vosté el dit en la nafra. Els que van fer el projecte nacionalista no van comptar amb això: l’autoestima és imprescindible per a qualsevol acció col.lectiva. Ací només tenim permís per a ser llicenciats i doctors en lo que siga. (Especialment en filologia catalana)Res més. L’esquerra “refugiada” en la universitat, i la dreta al carrer, ficada en tots els moviments: amas de casa, falles, festes de tots els colors, etc. I aixina va la cosa (per a llarga). Paciència i resignació cristiana, que a vosté no li deu de costar molt, oi que no?

  2. Tot el mon, castellans inclosos, es miren al mirall d’altres nacions, alemanys, japonesos, americans del nord, etc. desitjant ser com ells, o almenys assemblar-s’hi. Però els valencians no, no teníem el dret a emmirallar-nos amb els nostres veïns del nord, està prohibit i si ho fem, a l’infern. Doncs mira, jo soc pancatalà, filocatalà i en cague en trenta mil i en el bisbe d’Albatera si em diuen que no hi puc.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *