Josep Guia, líder històric del pancatalanisme valencià, digué a El Punt que l’ocupació que patix el nostre poble l’obliga a dedicar tota la seua força a sobreviure, si fórem lliures podríem dedicar-nos a crear. Així, més o menys, s’expressà el professor de matemàtiques. Si, després de tants anys, recorde esta resposta i cap altra és pel que tenia de romàntic i herderià. M’agrada la idea del Volksgeist, la singularitat de cada nació entre la resta i la voluntat que totes tenen de continuar existint, malgrat les dificultats. En general, no compartisc les tesis d’en Guia, però reconec coincidir amb esta: si tinguérem més llibertat col·lectiva aportaríem més al món. La independència no seria, per tant, una aspiració egoista, sinó una condició indispensable per a contribuir eficaçment al progrés global. Vosaltres direu. El fet és que, vista pel Fuster o pel Marqués, ço és des del Canigó o des del Penyagolosa, la nació dels nacionalistes valencians acaba indefectiblement al Baix Segura. És en eixa contrada meridional i extrema on el nostre esperit creatiu apunta el seu Sturm und Drang, la 
tempesta i l’impuls d’un nou renaixement. A la vila de Rafal, camperola i austriacista, han inventat un esport: l’estruja, una mena de criquet, però canviant-ne el bat per una maça i la continència dels gentlemen britànics per l’efusió valenciana. El fenomen esportiu guanya adeptes a la comarca i l’estranger i compta ja amb campió mundial i tot. Saludem amb alegria la saba nova i festiva que estos cavallers de la frontera aporten, des de l’arrel mateix, a l’antiga i nugosa garrofera de la pàtria.
Jordi,
els valencians anomenaven a aquesta faena destarrossar /desterrossar
i es feia amb una maça (de fusta) o amb la tauladora.
A l’horta del Baix Segura sempre han sigut molt homes i animals (per a treballar i per a menjar!).
Vigila la garrofera (encara que siga de la pàtria) que si no la regues, s’assecarà.
salut i esport britànic amb moderació
Jordi
No estarem parlant d’aquell joc que també es diu l’escampilla, el bòlit, o pic-i-pala?
Hola,
T’ho diré jo: generes massa expectativa en el principi (anava a dir primer paràgraf, però no n’has fet) per al que és (una minúcia). I els articles (semiarticles?) continuen pareixent-me infradesenvolupats (263 paraules no et permeten arredonir res).
Salut!
Pel que jo sé, el Baix Segura és més conegut pels locals de distracció nocturna on l’amistat i el caliu aflora, al temps que el diners. Això m’han contat. I no sé si això és comparable al esperit Hanseàtic, però si podem dir “ich bin in dir verliebt” i no perdre la calma, parafrasejant Wilhelm von Humboldt. I per acabar, tan sols dir que, més que la tempesta que apunta Jordi, trobe que “Alle straßen münden in schwarze verwesung”, després de veure les notícies sobre política valenciana.
Forcadell, tan friki com sempre…
Molta palla – mental o no – però de forment, ni un gra 😀 i si he d’abraçar la cultura britànica, optaré per un gin tonic amb la Bull Dog, Jordi. Amb tota la independència del món, això sí 😉
I per cert, què collons us passa que sembla això un anunci de l’IKEA?
Salut i bon cap de setmana!!
Qui pot dir “Ich bin in dir verliebt” sense perdre la calma? I, encara que “en todas partes cuecen habas”, vaig a canviar-te el sentit del que dius, Àngel, per assegurar-te que “Die Straßen des BLOCs werden sicher in hellen Wiesen münden”. Jordi, potser sóc més senzill que en Julen, però sempre disfrute amb els teus articles, curts o llargs, amples o curts,…
Benvolgut Joan Lluís,
Darrerament per seguir aquest Blog cal apuntar-s’hi primer a un curs ràpid de filosofia Hegeliana, un d’Epicúria i dos de Materialisme dialèctic, o diacrític, ja no em recorde. Per favor, digueu-li a Jordi que encapçale els articles amb una puntuació de nivell, de l’1 al 5, i dins de quina corrent filosòfica s’emmarca, això facilitaria la comprensió o l’abandonament inicial de la lectura. Gràcies.