“Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”, deien els meus avis, però els seus eren temps en què els ritmes humans corrien paral·lels als de la natura. Ara els aparadors són més poderosos que el calendari i les estacions, simplificades en primavera-estiu i tardor-hivern, semblen tristes minyones de la temporada o la col·lecció. Què compondria hui Vivaldi? La banda sonora d’un videojoc? Politons per a mòbils? O tempora, o mores!, deien els avis dels avis dels avis dels nostres avis. Però obviem el lament clàssic perquè este és el mes dels bons propòsits: farem esport, menjarem més fruita, llegirem moltíssim, no fumarem, no beurem, no anirem de bòlit… Si algú us diu que ha pres una resolució semblant, però l’experiència no l’avala, amolleu-li una altra dita ancestral: “En ta vida has fet llidons”. Què tenen a vore els lledons amb la força de voluntat? Moltíssim, però haurem de buscar l’origen de la relació en una història santa, nostra i antiga. Anem allà. El 31 d’agost de 1484 un incendi cremava l’església de Santa Maria a Alacant. En vore que el magnífic temple gòtic semblava l’infern de flames i condemnació, la marededéu que allà es venerava decidí escampar el poll i eixir volant nord enllà sobre un núvol resplendent. La imatge deturà el vol a Agres, just sobre un lledoner i davant de Gaspar Tomàs, un pastor de la localitat, manquet el pobre. Per a facilitar-li l’explicació del prodigiós viatge a la resta de vilatans, la Verge féu un altre miracle: Gaspar deixà de ser manc, tornava al poble amb l’anatomia i el ramat íntegres. Després vindria el convent (1578), els franciscans que l’habitaren fins a la guerra d’Espanya, molta devoció a nord i sud de la Mariola i l’ambaixada del pastoret que magistralment declama l’amic Vicent Català. Fins ací la història i l’hagiografia, ara va la sorna. Conten a la comarca, i hi ha molta gent que ho creu, que els cristianíssims agresans demanaren al propietari del lledoner que els deixara tallar-lo per a traure del tronc una altra marededéu. Tot i tractar-se d’un arbre gran, de generosa ombra, el llaurador accedí de bon grat a la tala. Una vegada feta la imatge, anà el bon home a resar-li i, en una fiblada descreguda i irreverent, el van sentir dir: “En el meu hort et criares i en ta vida has fet llidons. Els miracles que tu faces, jo me’ls passe pels collons”.