Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell 
li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.
Això sí que és un signe d’identitat… Ara bé, per què? Hi ha moltes explicacions-divagacions sobre el tema, però jo de totes les que he sentit me’n quede amb dos. La primera, més espiritual, és que es posa al dit anular perquè es creu que hi ha una vena que va directa al cor, i a la mà esquerra perquè el cor està a l’esquerra (per tant, un camí més directe al cor). L’altra versió té a veure amb el caràcter faener i industrial dels catalans (i de molts valencians). Es posa l’anell en la mà esquerra perquè hi ha menys risc que te l’agafe alguna màquina amb què treballes.
A mi m’agrada més la primera versió, i és la que sempre defenc.
L’anell s’hi posa a la ma esquerra a tota Europa, tret d’Espanya, tinc entès que és una tradició que ve del protestantisme però que ha arrelat a tota Europa.
Per cert, això d’utilitzar la forma verbal “aní” en comptes de “vaig anar” que s’ha utilitzat tota la vida a Alcoi ?
Algú ho havia de dir ! 😉
Ací aneu sempre de progres, esquerrans, nacionalistes i revolucionaris, però quan toca passar per l’església vos pixeu tots a sobre i com els bous aparellats aneu passant de dos en dos.
Els anells… conforme passa el temps pense que es una despesa de diners sense trellat.
L’any passat em van dir uns col·legues si ja tenia l’anell de compromís (que pesats!) i vaig contestar:
– Preferiria eixos diners invertits en una autocaravana i així la disfrutem tots.
Tothom va riure (…??).
Crec que als Estats Units d’Amèrica també el duen a l’esquerra. Així que no crec que siga per qüestions d’identitat política/nacional…
M’incline més per la versió de Juanitales. El que explica, a totes llums, que els espanyols no són gent romàntica. D’ ahí la seva agressivitat territorial, no…???? (Nyas explicació excloent/anular!!!!!)
Em pregunte… Frodo és espanyol?? 😉
Amic Jordi
per alguna raó estranya, el tema dels anells i la mà és un best-seller en visites (blockbuster?) al nostre “blog boyacense”, http://elblogboyacense.com/2008/04/19/anillos-boda/
Salutacions des de terres colombianes!
Albert
Jo trobe que el tema de portar l’anell a la mà dreta o a l’esquerra també té la seua racionalitat. La mà dreta sol ser la que s’utilitza per a escriure, per a obrir un pot de mermelada, o bé agafar una clau anglesa per a enroscar una clau de pas. Diguem-ne que la mà dreta està més acostumada a treballar, per tant, el braç dret té més força.
En canvi, el braç esquerre, pot ser que siga per això, és més pràctic per a que no moleste al treballar.
P.S. Hui a Donosti, plou i fa sol, les bruixes es pentinen…
No estic d’acord amb el donostiarra, i ara direu ja aplegat el surdo “malapata”.
Jo faig servir ambdues mans, amb la dreta escric i menge i amb l’esquerra totes aquelles tasques en les que cal fer força (tasques del camp, bricolatge, agafar pes, agafar una clau anglesa, obrir un pot de mermelada). És per açò que tinc més força en el braç esquerre que en el dret.
No és menys cert que durant els 10 anys que he portat anell a la ma esquerra (com no podia ser d’altra forma sent d’on soc), m’he emportat més d’un esglai, mentre feia faenetes.
Però, em quede amb la primera versió de Juanitales.