En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, 
però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.
Ben curiós! M’encanta!
Quan vaja a València, ja tinc una altra església on entrar! 🙂
Quan parles de “manyans” a que estàs referint-te? a cucs de seda, ferrers, serrallers o metres de rellotges… No ho havia sentit mai dir. Per cert, aquest bloc cada vegada sembla més jesuïta. Tots són sants, papes i capellans.
Redéu, Jordi, si estàs informat de coses d’església! Ben curiós. Només puga entraré a Sant Martí, que la tinc molt vista però de fora…
I el manyà és a qui crides quan et deixes les claus dins de casa, i vols que espanyen la porta per a instal·lar un pany nou.
Salut!
Eres políticament correcte. Jordi, qualsevol alcoià/ana sap perquè és el Sant Jordi d’Alcoi. Només cal vore què n’hi ha baix del cavall (un drac no).
Mestre Davó:
Més cosetes. Martí és el cognom més pancatalà de tots. El 91% dels Martí habiten territori de llengua catalana i els altres 9% hi deuen so(t)svenir que diem a Elx. Així el 2% de murcians o els altres veïns… Lo bard José Martí (poeta nacional cubà) també sostevenia de València per la rama de son pare.
En total 37.740 personetes es diuen així de primer cognom i 35.979 persones de segon cognom al Regne d’Espanya, nom oficial de l’Estat de les Autonomies.
I com diuen a Mallorca: “Martí xueta fí” perquè és un cognom que, allà, pot ésser xueta com pot no ésser-ho i sempre cal fer requesta.
Més enllà del “Martí tira-li” també hi ha vairacions comarcanes com ara: “Martí espolsa-li” o “Martí atempta-li.”
Hi ha una /n/ muda del Martinus llatí que reapareix en els diminutius i en les llengües veïnes que no són el català perquè les perd: “Martinet toca-li el culet” (en elxà dialectal).
I a Elx on conservem la primera personeta del perfet simple (com a l’Horta de València) es diu: Me n’aní i a Martí me trobí.
D’un Martí extremomeridional al mestre Davonet.
Lo Martí del Vinalopó