Home » 2010 (Page 4)
Yearly Archives: 2010
Humpty Dumpty
És molt probable que l’ou amb què Camps confessà el seu amor al Bigotes —“Te quiero un huevo”, li va dir— fóra el famós Humpty Dumpty. El seguit de situacions pròpies d’una imaginació com la de Lewis Carroll i reiterades declaracions de Camps, segons les quals els valencians vivim en un país meravellós, m’han dut a intuir el mític ovoide antropoide en la trama Gürtel. All the king’s horses and all the king’s men tracten de localitzar-lo, però Humpty és un ou fonedís i amb recursos. És possible que subornara algun forner per a amagar-se en una mona de Pasqua amb destinació a Sud-amèrica o potser s’ha acollit a sagrat i té l’aixopluc de l’Església, a canvi de fer l’ou com balla quan arribe Corpus. Seguint una segona línia d’investigació, la policia busca l’origen del cas i a hores d’ara interroga la mare dels ous. Però ni açò és una terra de meravelles, ni els personatges que tenim resulten tan graciosos. En lloc de reines roges, barreters bojos i conills apressats, ací tenim alcaldesses piconadores, delegats de porra solta i, com va dir l’amic Emili Piera, fins i tot un “mono pajillero”, entre altres espècies autòctones i al·lòctones. Potser tot canviarà el pròxim 12 de maig. Eixe dia sabrem si el president de la Generalitat canvia el títol de Molt Honorable pel de Tot Imputable. Potser això sacsejarà moltes consciències i serà l’inici d’alguna cosa millor per a la política valenciana. Potser sí, potser no. Si finalment és que no, acabaré creient que, en realitat, este país és com aquell on Italo Calvino ubicava El baró rampant. Allà es donaven totes les causes, però cap conseqüència.
The world is our country
Entre murs, perfils, enllaços i comentaris de la xarxa social, he trobat la foto que hi ha a l’esquerra. Correspon a la trobada de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes que va tindre lloc, l’any 2006, a la Universitat d’Alacant. Amb un comunicat intern, l’equip de govern de la UA ens informà de les possibles incomoditats que podria generar-nos el festival IUSY, però ho va fer amagant la filiació partidista dels hostes que vindrien i Mikel Forcada, catedràtic impulsiu i necessari, es queixà de la mitja veritat; tenia raó. Durant sis dies, milers de joves de tot el món acamparen en una àrea acordonada, vigilada i d’accés restringit. Allò semblava la ultrasegura zona verda de Bagdad. No fou l’únic regust de l’Orient Pròxim: en arribar a Alacant, Zapatero es tirà una manta al coll que resultà ser una kufia palestina. Els populars l’acusaren d’antisemita, però quan Camps féu el mateix no l’acusaren de res. Han passat quasi quatre anys, hem vist Zapatero amb una quipà i a Camps últimament no el veiem massa.
Però reflexionem ara sobre el lema de la trobada; a mi, m’ha recordat un parell de lectures que acabaré recomanant-vos. L’alegre jovenalla laborista proclamava “The world is our country”, heus ací la ciutadania mundial, única fulla perenne i comuna del brancam socialista. Digueu-me malfiat, però veig en eixa aspiració global més aïna un parany: la pretesa il·lustració alliberadora com a excusa per imposar un model únic. Sostenia Herder que “El vestit universal de la filosofia i la filantropia pot amagar opressions, atacs a la veritable llibertat personal dels homes i de la nació”. Herder i la nació, digueu-me ara romàntic o tribal, però pensem abans si hi ha nacionalisme o no en la imatge de dalt. Més enllà del del topònim concret, que resultaria sobrer i insultant a qualsevol internacionalista de veritat, quan els Joves Socialistes del País Valencià, amfitrions de l’encontre, decidixen obviar la llengua pròpia i manifestar que “El mundo es nuestro país”, no només estan perdent una magnífica oportunitat de palesar l’Espanya plural del seu credo, també fan una tria, conscient o no, per una determinada identitat i, al remat, per un nacionalisme: l’espanyol. Un exemple del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”.
Així és justament com titula el seu llibre: Nacionalisme banal. L’altre que volia recomanar-vos és El parany cosmopolita, de Jordi Sebastià. Tots dos en l’editorial valenciana Afers, de Catarroja (Horta Sud) a la tribu i el món.
El soviet del Collao
L’any 1922, acabada de nàixer, l’URSS adoptava La Internacional com a himne. Gran part del món mirava esperançada el nou ordre que gestava la vella Rússia i lluitadors com John Reed o Andreu Nin anaren a conéixer aquella revolució, que feia passar la república dels treballadors de la cartografia utòpica als mapes polítics. Reed, mort en 1920, fou soterrat al mur del Kremlin, però a Nin el segrestaren, torturaren i assassinaren, en plena Guerra Civil espanyola, uns agents de Stalin. L’ombra sinistra d’aquell georgià enfosquia ja l’esperança proletària, quan una altra guerra, mundial i segona, cobria de morts Europa. Així, cap al 1944, algú degué pensar que els soldats de l’Exèrcit Roig avançarien amb més fúria al so d’un càntic propi que, més que als damnats de la terra, fera referència a la mare pàtria. Per tant, Aleksandr Aleksandrov compongué una magnífica partitura, encara oficial a la Rússia postcomunista, i l’ós soviètic derrotà l’àguila nazi. Per a recordar-nos que no hi ha guerra bona, de camí a Berlín les tropes de la falç i el martell van deixar clar que podien ser tan cruels com les de l’esvàstica.
Poc després de la Unió Soviètica, en 1929, naixia el Club Deportivo Alcoyano i just després de les 
barbaritats de la Segona Gran Guerra, en 1946, tingueren lloc les barbaritats de l’afer Escartín. Encara hui l’afició blanquiblava crida eixe cognom maleït per a criticar alguna actuació arbitral. Té alguna cosa a vore el segon himne de l’URSS amb l’Alcoyano? I tant que sí. Lluís Torró, amic, fester, comunista i diputat nacional, m’informa de l’existència d’una versió alcoianista de l’himne soviètic, que va tindre molta predicació entre alguns membres de la diàspora alcoiana a la capital. Segons el professor, una vegada a la setmana s’ajuntaven a xarrar i “beure café”. L’amistat, quatre colps i l’enyorança del Serpis els devien fer cantar com si foren cosacs a la riba del Volga. Potser us heu maliciat un ardit de Lluís, per a introduir els acords rojos en les càndides ments dels companys de barral, però no, la versió es deu a Agustí Colomer, amic, secretari de l’AVL, valencianista i democristià reconegut. Ací la teniu, entoneu-la entonats i amb cara d’haver-li’n marcat 10 al Madrid:
L’escut que m’agrada:
una rata penada,
per baix de les ales
s’assoma un castell.
Si baixes la vista
voràs quatre barres,
les quatre són blaves
i enmig camp d’argent.
Som els del Deportivo
i és el nostre sino:
cantar, bramar, cridaaaar…
En la muntanya ja ressona
càntics de glòria i de joia
perquè el Deportivo ja torna a guanyaaaar!!
L’oracle del pis de dalt
Crec que va ser Voltaire qui va dir que l’art de l’endevinació va nàixer quan el primer idiota es va trobar amb el primer brivall. D’aleshores ençà, reis, amants, cabdills i gent de tota mena han fet el paper de l’idiota, i harúspexs, nigromants, àugurs i espavilats amb pocs escrúpols han sigut i són successors d’aquell primigeni brivall. Poc més que guerres, passions i negocis han neguitejat als primers; els segons, en canvi, han demostrat molta imaginació per a escrutar el futur: esventrar un innocent animaló, invocar esperits, interpretar el vol dels ocells, llançar un grapat de pedres… Per ignorància, curiositat o desesperació anaven els antics a Delfos i funcionen hui en dia els tarots televisius, tot i que, quasi 3.000 anys després, l’abisme estètic que hi ha entre la pitonissa d’Apol·lo i la Bruja Lola sí que hauria de fer-nos patir pel futur d’Occident.
Bé, no sé on vaig aprendre que “de Delfos Apolo huyó, ninfas y hadas expiraron, los oráculos callaron y el gran Júpiter se hundió”. Tot això no ha impedit que la cartomància caiga al tapet de l’anàlisi política valenciana; si és que estem en 
un nivell… Fa dos setmanes Levante i Información dedicaven planes senceres i senars del diari de diumenge a fer-nos saber que un regidor del PP d’Alcoi, veí meu durant uns quants anys, ha tirat les cartes a Camps i el resultat va ser que li quedaven dos mesos d’estar en el càrrec. Home, Pere, no teníeu res de més trellat? Però, ja posats, podries haver-nos dit quan s’esdevindrà la caiguda del Molt Honorable. En passar Pasqua? Abans de falles? Demà mateix? Anys de treball, coalicions, manifestacions, plataformes, compromisos, insubmisos… i al final seran dos cartonets impresos (la Torre i el Dimoni) els qui abaixen Camps de la presidència. No m’ho crec, eixe flac, bronzejat, apurat i estirat del carrer Cavallers és el jòquer d’esta baralla i si no ens afanyem tornarà a guanyar-nos partida. Atents, que ja s’està repartint el joc.
El guió
Segons el Diccionari Valencià, un guió pot ser, entre altres coses, el “xicotet estendard del rei o qualsevol altre cap d’host” i també “la part estreta d’un rem, entre el galló i la pala”. Com que no vull que el meu cap d’host vinga a etzibar-me una guionada per no fer una “exposició succinta d’un tema, una conferència, un discurs, etc.”, que és una altra de les accepcions de guió, hui us donaré uns consells per a treballar, navegar i aprendre més i millor en valencià. Anem allà:
- Afegiu a les vostres adreces d’interés la de Softcatalà (http://www.softcatala.org/).
- Doneu una alegria a Bill Gates i el seu imperi: aconseguiu en Sofcatalà l’Openoffice, un programari gratuït amb el mateix aspecte i millors funcions que el de Microsoft.
- L’Honorable Conseller Font de Mora ens oferix el Salt 4.0, The Ultimate Salt! Traductor, corrector, programa d’autoaprenentatge i endevinador del teu futur amb el solatge del bombonet. Compatible també amb usuaris de rebentat, timonet o sàlvia. No oblideu instal·lar l’Openoffice, Salt 4.0 el necessita per a funcionar.
- Una altra alegria per a Bill Gates: torneu a Softcatalà i descarregueu-vos el navegador Firefox de Mozilla. N’hi ha dos versions: “català general” i “català valencià”, que deu ser com dir català mariscal, que el mariscal és “en certs països, grau suprem de la jerarquia militar” i quan hi ha països i jerarquies pel mig, nosaltres hem de ser qui més mane.
- Ja amb el Mozilla Firefox, aneu al botó Eines, després a Opcions… i en l’opció Contingut feu clic en el botó Trieu… que hi ha en l’apartat Llengües. Afegiu les llengües que vulgueu i situeu en primer lloc el Català [ca]. Així, si un web està en més d’un idioma, el navegador us durà directament a la versió en autèntica llengua valenciana. A la UA hem hagut d’aprendre a fer-ho sí o sí.
- I ara el correu. En Softca…, descarregueu-vos el Thunderbird. Quan el tingueu, cliqueu en Eines i en el quadre de diàleg trieu Opcions. Clic en la pestanya de Redacció, en la de Verificació ortogràfica i en l’enllaç Baixa més diccionaris. En la web a què accedireu, escolliu el diccionari de l’AVL (599 kB). Compte amb l’altra opció (369 kB), “utilisa el valencià tal com el regula i utilisa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, però, en fi, hem de valorar que el seu creador haja sigut capaç d’incloure-la en l’apartat Catalan. Bé, seguiu les instruccions d’instal·lació del diccionari en el correu i detectarà les errades ortogràfiques que fem quan escrivim un missatge. Per descomptat, podeu instal·lar-vos tants diccionaris com idiomes soleu emprar: valencià, castellà, anglés, èuscar, occità, hebreu, esperanto…
I, per a acabar, alguns webs interessants:
- Centre de Terminologia. Com hem de traduir, per exemple, accrued interest? Ni tu ni jo ho sabem, però el Termcat sí: cupó corregut! Què t’ha paregut?
- Edu3.cat: recursos audiovisuals ordenats per temes (llengües i literatura, ciències socials, matemàtiques…). No us ho perdeu si és que sou mestres.
- Esadir.cat. És a dir gramàtica, lèxic, convencions gràfiques, topònims, noms propis, doblatge…
- Rodamots: subscriviu-vos a esta pàgina i, de dilluns a divendres, rebreu un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua. No carrega, és curiós i sempre s’hi aprén alguna cosa.
- DTL: eines de llengua, ofertes de treball, blocs, legislació, jornades, formació… és el Diari per a Tècnics Lingüístics, una gent excepcional.
El meu col·legi
Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària 
família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!
_
Crònica presidencial
Potent com una locomotora vingué el president a Alacant. A la porta de l’auditori l’esperava una colla amb edat suficient per a haver estudiat quan allò del florido pensil, amb excel·lent en Formación del Espíritu Nacional, però fluixeta en àlgebra i geografia: “Cataluña = España”, deien en uns cartells. També esperaven Jordi Vayà i alguns membres d’Alacant.som, amb plagudes invitacions al seu primer acte, que tindrà lloc esta vesprada a la Seu Universitària d’Alacant. Molta sort, amics, i, com que hui celebrem la conversió de sant Pau, ja sabeu on teniu l’aixopluc i la casa comuna. No tardeu a vindre que hi ha molta faena. Una vegada dins, veig Joan Borja i Josep Forcadell, eficients i comprensius directors meus al Departament i el Secretariat. També hi són Manolo Santana, no el tennista sinó el professor de dret, i Ángel Franco, tots dos del PSOE, si no vaig errat. Salude Daniel Climent, druida insubornable; Pau Caparrós, articulista independentista i enyorat company de pis; Ferran de Rojas, democristià tricolor i única dimissió en la Unió Valenciana que manava de la Conselleria de Mig Ambient; l’assenyat Herme Maria, germà de Joangre, rauxa i sobretot disbauxa de la família; Xavi Tro, atret fa anys per ERC i ara per Jordi Pujol, amb qui es fa una foto mentre li diu “als valencians ens fa falta tindre un president com vosté”. De l’aplec excursionista a la realpolitik sense abandonar les xiruques; això és evolucionar, Xavi. També estan Paco Blay i Rafa Terol, que han sigut respectivament, a Alcoi, el primer regidor nacionalista i el primer convergent declarat. Es fan els desmenjats, però, quan puge al cadafal perquè el Molt Honorable em dedique un llibre, s’hi enfilen ràpidament per a fer-li el besamans… Hi ha igualment el meu assessor i cosí Robert Vilaplana i la companya de treball Anna Puigcerver i el seu hereu Francesc, que són els dos Bloc però encara no ho saben. Canal 9 comença a enregistrar la sala plena de gom a gom. El càmera és un gran professional, intuïx els lideratges futurs i fa un gir de 180 graus per a gravar unes imatges de Natxo Bellido, assegut justament al meu costat. Açò volia ser una crònica seriosa i sembla la d’una revista… de Lina Morgan: “Ya reconosco al caballero que manda flores y…”. Fem una ullada a la premsa digital:
- Pujol: “Estamos arrinconados sin el corredor AVE Mediterráneo” (Información)
- Jordi Pujol urge al Consell y a Cataluña a un pacto para exigir el Corredor Mediterráneo (Información)
- Pujol cree “urgente” que Cataluña y Valencia colaboren (El País)
Això i més durant quasi dos hores, amb 80 anys a l’esquena i sense cap paper davant. Anà de Tortosa a la Xina, d’allà a 
Estrasburg, Castelló, Londres, València, Maó, Algèria, Zaplana, Barrionuevo, Aznar, González, Martorell, March, Marta… Em quede amb la sentència que, a Europa, els estats que hi ha al centre del mapa no ajuden els més extrems: “França no ajuda Espanya i Espanya no ajuda Portugal”. Si extrapolem això a casa nostra, ¿ajuda Catalunya al País Valencià? Crec que amb Pujol de president sí, i amb el pròxim… també!
President
Ni Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme. 
A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.
Blaveros tots
En el número 1.333 de la revista El Temps, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora publica un article titulat “Proust i el blaverisme banal”, en el qual, sense citar el mitjà, critica l’enfocament que, sota el titular “Proust més accessible que mai”, es fa d’una nova traducció al català de la novel·la Combray. Reproduïsc uns fragments de l’opinió d’Alzamora:
“Què vol dir que Proust és ara “més accessible que mai”? Doncs que l’anterior traducció de la Recerca al català, deguda a Jaume Vidal Alcover, presenta l’inconvenient de ser “plena de mallorquinismes”, però finalment “a partir d’ara [l’obra de Proust] es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Textual. Deduïm, doncs, que Vidal Alcover no va fer la seva traducció al català, sinó que la devia engiponar en un idioma més o menys exòtic, qui sap si l’urdu o el swahili […] Naturalment que es pot discutir l’encert i la qualitat de la traducció de Vidal Alcover […] Però desqualificar-la pel fet de contenir mallorquinismes i afirmar a continuació que ara ja podem llegir Proust “en català” és una declaració solemne del blaverisme banal que cada dia més s’escampa a Catalunya, i que s’expressa mitjançant un menyspreu escandalós per totes les variants del català que no siguin la central. Un 
menyspreu que s’alimenta de la ganduleria i la ignorància contumaç envers tota la realitat que es produeix més enllà de l’Eixampla de Barcelona. Voleu blaveros? Cerqueu-los al Principat”.
Al Baix Empordà i fa ja uns quants anys, un amic d’Alzira s’indignà perquè en un restaurant li digueren “No tenim licor de bresquilla, si en vol de poma o préssec, sí”. En una oficina de turisme de Tarragona, una informadora m’indicà que duia a la samarreta la taca indigna d’una errada ortogràfica: “Hi diu “jo també estudie en valencià” i hauria de dir… estudio en valencià”. Estic segur que teniu més d’una anècdota com estes. Quanta raó tenies, Enric, quan m’advertires que al País Valencià hi ha blaveros, però a Catalunya ho són tots.
Comentaris recents