Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Molt bé. Ja tenim diputat a Madrid. Ara bé Jordi, t’hauries d’adonar de qui són realment la gent de Convergència i Unió, els teus amics del nord. Quina banda de feixistes. A més, no s’amaguen de donar a conéixer les seues vinculacions amb el PP. Fes-te-ho mirar.
Hui sí que t’has quedat a gust escrivint. Que dure l’alegria.
Manuel Alcaraz Ramos, diputat per Alacant d’Esquerra Unida, també és mereixedor de reconeixement pel seu treball en defensa del valencià/català a Espanya i a Europa, pel reconeixement de l’oficialitat de les denominacions en valencià de les províncies, per la retolació d’organismes públics, per traslladar moltes exigències i reivindicacions de tota mena d’associacions de la província i sempre amb una visió avançada del país i de la pluriculturalitat de l’Estat.
De segur que molta altra gent en podem fer una valoració més encertada.
és cert que no anava en una llista valencianista, com tampoc el respectat Francesc de P. Burguera.
(i deixeu els moros i els cristians per a fer el pallasso i divertir-nos, i les filaes, mixtes)
A Madrid i filaes mixtes seria doble alegria 😉
Com digué l’esquarterador de Londres: anem per parts!
En primer lloc, enhorabona al nostre diputat Baldoví. Bon viatge pels guerrers…
Ara! Dir que el Virgo de la Visenteta del sord del collons, “és una obra fonamental de la literatura catalana”, ho trobe massa fort. Jo discutiria si és una obra, si arriba al nivell de literatura, i fins i tot si de l’àmbit català. El tal Baldoví era un saineter de mitja canya i para de comptar. Per cert, aquest no fou l’autor del Tirant lo Blanc? (ho sentit per la tele).
Bernat i Baldoví o Eduard Escalante tenien entre els valencians, proporcionalment, deu voltes més seguidors que Dan Brown o Carlos Ruiz Zafón, i no diguem ja que Ferran Torrent o Jaume Cabré. Si la literatura deixa de ser literatura quan té seguidors, malament! De fet, els sainets s’encabien en els descansos de “grans” obres teatrals en castellà. Solien tindre tant d’èxit, que eren molts els que hi anaven només per vore els sainets.
La influència d’estos autors es demostra, també, en l’incomptable nombre de continuadors que han tingut. Només la guerra instigada pels iaios dels qui han guanyat les eleccions va interrompre la tradició sainetera valenciana (encara que és just dir que ja anava decandint cap als anys 30 del segle XX), que va suposar quasi un segle de continuïtat literària (i cultural) i, també, de cohesió territorial. De fet, molts dignes autors de sainets són alacantins.
A més, els sainets solien tindre un leit motif molt pronunciat: lluitar contra la coentor. Els “Tres forasters de Madrid” d’Escalante és una gran mostra d’això: valencianisme avant la lettre (o, si voleu, reivindicació de la valenciania) i burla dels sanguangos que escuren el que tenen per a regalar-ho a advenedissos estafadors. De què em sona, de què em sona això?
Bon article, Jordi, encara que em sobra que ara et posiciones per a diputat estatal quan sempre havies defensat que t’acontentaves amb la biblioteca del poble. 😉