Les femelles del lumpus i la mòllera fan uns ous de color taronja que, amb els additaments cromàtics adequats, muden al color negre lluent. La indústria conservera comercialitza este producte amb molt d’èxit i ara també en fa a partir d’algues marines igualment tractades, potenciades i acolorides. N’hi ha en tots els supermercats a 3 €, més o menys, el potet de 100 grams. Està bo, decora i realça molts plats, però no deixa de ser un succedani.

El caviar de debò són ous d’esturió, un supervivent del Triàsic que només nada lliure a la tancada i salabrosa mar Càspia. Dir caviar és dir exquisitat, refinament, sofisticació, luxe, luxúria fins i tot. Ah, la serena i sinuosa nuesa de Monica Bellucci coberta de caviar! Em fa parafrasejar Coral romput: “Voldria fer versos nobilíssims i dir antigues coses amb plena dignitat, voldria ser filòsof, tenir un sistema. Però el cos de Monica Bellucci cobert de caviar em posa nerviós i només escriuria SOS per totes les parets, les finestres.”

I ara una prova. Poseu-vos dos xiclets a la boca, amb el polze i l’índex de qualsevol mà feu pinça al nas i digueu: “Necesito cien gramos de caviar”. Cliqueu ací i comprovareu com de lluny heu quedat de l’original. El caviar no és per a nosaltres, no som de la classe que toca. En este país nostre, per a menjar segons quin caviar s’ha d’estar en l’elit dels espanyaportes. Trages, cotxes, bosses Louis Vuitton ―també Loewe―, un gosset robot per al nano ―el xiquet s’ho mereix tot―, joies per a elles, botons de puny per a ells, maletes de luxe, caviar… Tot de franc, visca València!

No, de franc no, ho estem pagant tots. Ho paguem amb la vergonya col·lectiva d’haver fet bancarrota, de ser un exemple de corrupció, de no vore la llum al final del túnel perquè no hi ha diners per a la factura, de no atendre com cal la gent dependent… Hui m’han dit que potser hauran de tancar el menjador de l’escola i prescindir del personal de suport i no sé en què pensar. En el caviar? En el pròxim premi de fórmula 1? No vull fer-me més mala sang, pensaré en Monica Bellucci. Sí, Monica Bellucci, amb una COP 357 Derringer a la mà, em tranquil·litzarà.