Ara se’l veu molt pansit en el sentit etimològic: l’excés de bronzejat i les arrugues fan que semble una pansa. Però fa 25 anys era el paio més ben plantat de la premsa salmó i el paper cuixé. Jove, triomfant, poderós, engominat, bon amic de la família reial… era la imatge de l’èxit. Els 80 s’estaven acabant, Solchaga afirmava que Espanya era el país “en el que es más fácil hacerse rico y en menos tiempo”, el PSOE havia canviat la pana per la seda i el PP no s’ho treia de les mans. Aquell funcionari d’Hisenda gris i malcarat no podia competir en imatge amb el llustrós i somrient Mario Conde. Sí, Mario era per a una part de la dreta espanyola el candidat ideal, però li van intervindre el banc.

Fa un quart de segle de la seua arribada a la presidència de Banesto i crec que hem de reivindicar la figura de Mario Conde. Mereix un carrer, un monument: “A MARIO CONDE. SALTAPARETS EMPAREDAT”. El poble recorda emocionat aquells temps, no tan llunyans, en què els lladregots acabaven en presó. Ara ens han enganyat, ens han rescatat, ens han rematat i els responsables de la desfeta naden tranquils en una mar de milions garantida. El gran jutge se’n va de festa, diuen que dijous dimitirà, però ¿tornarà la pasta? L’arribaran a jutjar? N’hem vist de tots els colors: del color de l’elefant al negre color negrata, la verda ortiga de Bankia, la taronja borda CAM, els amiguitos de l’Orange… Però tota la culpa és nostra, per ser pobres i jugar a rics. Ja sabem que ho pagarem, però que pague també algun Dívar, algun Blasco, un Olivas, un comte, un rei.